MARCEL FITÉ.- En aquell temps, Nargó era pobre, molt pobre, i dies ha que la fil·loxera ho havia arrasat tot. La gent es guanyava la vida com podia. Els homes, al rai, al bosc o llaurant al secà eixarreït i desagraït —aleshores encara no hi havia ni tan sols el rec de la República (el de Sallent)—, i les dones, a les hortes, als corrals, a rentar al riu, a fer les feines de casa, a garantir la més que precària subsistència i la reproducció de l’espècie. Tothom s’escarrassava a la seua manera, però la vida continuava essent pobra, molt molt pobra i difícil.
La majoria dels visitants de la comarca ni tan sols s’hi aturaven. I els que ho feien deixaven constància de la nostra pobresa com a poble. La Mercè Rodoreda, sense anar més lluny, ens deixà escrits en poques línies adjectius ben clars i precisos. «Les cases del poble s’aguanten per miracle. Negres, amb teules de pissarra, amb balcons de fusta que cauen, guarnits de panotxes de gra lluent; hi ha una font a la plaça, paradís de la mainada, hi ha a la plaça una església sense cap mèrit artístic, ni res que sigui digne de remarcar, i ja no hi ha res més. És pobre aquest poble, pobre, miseriós.»
Bé, donques, aquest poble, tan extremadament pobre, va ser capaç de realitzar un somni impossible: crear una Societat solidària d’una grandesa moral increïble, que devia representar un esforç col·lectiu fabulós, faraònic. Una Societat que no solament pagava el jornal als treballadors que estaven de baixa, fet ja en si realment sensacional i admirable en aquell temps, sinó que, a més a més, va ser capaç de construir uns locals de més de dos-cents cinquanta metres quadrats per a activitats socials, destinades al poble, sense gairebé cap paral·lel a la contrada. Com ho devien fer? Com van ser capaços de fer-ho en aquelles circumstàncies? Com van ser capaços de posar-se d’acord en una acció solidària d’aquelles dimensions? No sé si ho sabrem mai —el pas de la prehistòria oral a la història escrita és tan lent i a voltes brusc i dolorós, a Nargó!—, però tothom hauria de mirar amb un gran respecte, i fins i tot amb una merescuda veneració, aquells avantpassats —autèntics gegants— que van saber crear aquella Societat, destinada a usos socials per a la gent de l’indret. Els nargonins, titllats, de vegades, d’individualistes o d’egoistes, van deixar escrita a les parets d’aquells locals una lliçó de germanor i companyonia inesborrables, per a les noves generacions.
La mateixa Mercè Rodoreda, tan lúcidament crítica amb Nargó en molts aspectes, es va deixar seduir pel local de la Societat i començà a somiar i a il·luminar el seu esperit en visitar el lloc
La mateixa Mercè Rodoreda, tan lúcidament crítica amb Nargó en molts aspectes, es va deixar seduir pel local de la Societat i començà a somiar i a il·luminar el seu esperit en visitar el lloc. Qui sap si no va ser aquí que va posar la primera embasta a l’agulla del subconscient creador que la duria a confegir La plaça del Diamant! Jutgin vostès mateixos: «El cafè del poble té una gran sala de ball, i, en comptes de cafè s’anomena casino. Els diumenges, la sala de ball s’il·lumina, i les noies, àdhuc les qui baixen de pobles veïns, viuen la il·lusió d’unes hores felices…, que jo no he conegudes. Desconec les maneres d’ensomni tan inútils i tan necessàries de balls i festeigs. No he sabut mai què era una festa major i aquella emoció, tan necessària (…) El cafè posseeix un excel·lent aparell de ràdio —escampa en to sensual la veu rogallosa d’una cupletista marsellesa—, una magnifica cafetera lluent, una colla de taules, de cadires (…) El cafeter duu amb aire un drap al coll…».
Quan érem xics, la Societat formava part del nostre univers lúdico-educatiu igual que la plaça d’estudi, els carrers del poble, la costa del solà del Roca, el fumar d’amagat o el cinema del cap de setmana (si tenies les tres pessetes que valia l’entrada). Els diumenges a la tarda i els dies de festa sempre hi havia ball, tret dels del temps de Quaresma. La canalla jugàvem i apreníem de ballar al «racó», un espai que es creava entre el públic que mirava la gent com ballava (la que ballava al «mig») i la porta d’entrada.