MARCEL FITÉ.- Jo encara soc dels qui vam aprendre a nedar a Segre. Eren els anys en què el pantà d’Oliana s’estava construint i nosaltres mentrestant podíem gaudir dels tolls de sempre: lo Calderó, lo toll de les Campanetes, lo pilot de les Pórques, dit també de cal Tonís…
Lo Calderó era a sota de l’antic cal Not. Lo Segre hi feia una recolzada molt pronunciada —més o menys com la que aleshores hi havia a la carretera que passava pocs metres més amunt— i, en aquell lloc, s’hi formava un toll profund i calmós que era una delícia. A més a més, tocant a la riba dreta hi havia una roca plana i llisa, ideal per a estirar-s’hi, que es ficava fins a la part més ensotada del toll. A la punta d’aquella roca —que acabava sobtadament en vertical, cosa que permetia afolcar-se (llançar-se de cap) a l’aigua clara i neta del riu— hi havia com una mena d’olla formada de manera natural a la roca, que era el que li donava el nom. Lo toll de les Campanetes era a sota la roca del mateix nom i, lo de les Pórques, una mica més amunt de la farinera vella, pujant Segre amunt.
De vegades els més grossos jugaven a baixar amb troncs des de les Pórques fins al Calderó, cosa que ens feia deler als més petits, que no somiàvem altra cosa que fer-nos grans per a poder emular les seues gestes. Però això ja no va poder ser, perquè un dia lo pantà va ofegar tots aquells indrets i els va enviar encapsulats al món del record, on reposen a l’espera que l’oblit se’ls empassi per sempre. Una de les darreres vegades que vaig nedar al Calderó va ser amb l’Antoni de cal Genot, que vivia a sobre mateix, a tocar de cal Not. Recordo que hi vam anar amb el seu pare. Devíem tenir deu anys i, encara que ja nedàvem força bé, ens venia a vigilar pel que pogués ser (a continuació del toll del Calderó hi havia un rasper (areny) inclinat, a través del qual l’aigua baixava enfurida). Ell s’estava dret a la roca plana i nosaltres xipollejàvem pel toll. Aquest és el record més nítid que tinc del fet d’haver après a nedar a Segre, tal com havien fet tantíssims avantpassats que ens havien precedit i que, molts d’ells, s’haurien acabat guanyant la vida al riu, és a dir, al rai.
Quan es va omplir lo pantà, de cop i volta, moltes coses de què havíem gaudit a Nargó es van perdre; entre altres, la canalla ens vam quedar sense llocs on anar nedar. Aleshores, ja no cal dir-ho, no hi havia piscines. Algú, però, va parlar d’uns tolls que hi havia a sobre les Masies, a l’alçada del Codó
Quan es va omplir lo pantà, de cop i volta, moltes coses de què havíem gaudit a Nargó es van perdre; entre altres, la canalla ens vam quedar sense llocs on anar nedar. Aleshores, ja no cal dir-ho, no hi havia piscines. Algú, però, va parlar d’uns tolls que hi havia a sobre les Masies, a l’alçada del Codó. Eren dos tolls mitjans que hi havia en un salt d’aigua i una tolla més gran que es formava al peu del salt. Los masians, del conjunt, en deien la Tolla i del toll del mig —força fondo i incrustat a la roca com una petita piscina— lo toll Redó. Nosaltres vam començar a dir-ne també la Tolla.
L’aigua hi era neta, transparent, tant o més que la que havíem conegut a la vora de Segre. També tenia unes roques relativament planes, al costat d’unes altres pronunciadament pendents: les del salt, i un entorn natural de meravella, amb pins, roures, espígols, romanins i algun hortet que es regava amb una séquia que sortia d’allà mateix. L’aire era immaculat i aromatitzat, solcat de tant en tant per la melodia sobtada d’algun ocell que es superposava al xerriqueig constant de les cigales. Hi vam començar a pujar a peu o amb bicicleta i aviat es va convertir en el lloc de bany per excel·lència de la gent de Nargó i rodalia, a més de la de les Masies, com ho havia estat des de sempre.
Aquest any, després de molt temps, empès per la meua filla que tenia ganes que la hi acompanyés, hi vaig tornar a anar. Tant bon punt hi vam arribar, vam veure un rètol, arrencat i cap per avall, on s’indicava que aquell indret —les «Basses»— era un lloc prohibit per als gossos. De quines basses devia parlar aquell rètol? Que jo sàpiga, allà no hi ha cap bassa…
Quan vam arribar al llit del riuet, el panorama de la Tolla era ben diferent del que havia conegut anys abans. Al toll de dalt hi havia un esplai amb canalla de vuit o nou anys. Ni la canalla ni els seus monitors no demostraven tenir cap sensació de perill, tot i el risc que comporta aquella roca inclinada del salt, pelada i relliscosa. Corrien pels pendents, es llançaven des de qualsevol altura al toll Redó, s’arrullaven pel salt espadat… En un moment determinat, va relliscar una d’aquelles criatures. Va caure de dalt a baix, però en veure que es llevava i no s’havia fet mal, ni ferit, ni res pitjor, els altres van riure i aplaudir entusiasmats. Els monitors també… A la tolla gran, mentrestant, s’hi banyaven plàcidament vuit gossos amb els seus amos en una aigua de color de xocolata desfeta. Nosaltres vam dubtar. En veure que per la roca del bosquet del costat baixava un altre gos acompanyat d’una senyora, vam girar cua.
