MARCEL FITÉ.- Algunes de les informacions que apareixeran en aquest escrit seran incompletes. Algunes altres potser no prou exactes. Els arxius municipals de Nargó es van cremar per la guerra i ara només disposo de les dades d’alguns anuaris, de les pinzellades literàries de Mercè Rodoreda, de les recerques d’alguns historiadors i de les informacions que m’han facilitat algunes persones d’edat amb qui he parlat.
Tenim una foto fixa, força precisa, de poc abans que finís l’activitat raiera. L’any 1924, concretament, Nargó tenia 881 habitants de fet i 913 de dret. L’únic agregat d’aquells temps, les Masies, tenia 72 habitants de fet i 100 de dret. Les principals activitats eren les de la fusta, les mines i l’agricultura. Es collia blat, civada, ordi, llegums, hortalisses a la vora del Segre, oli i vi. Hi havia ramats d’ovelles i de cabres i la gent criava els seus porcs, conills i gallines. La caça i la pesca també hi eren abundants.
Des del punt de vista industrial i comercial, hi havia tres molins d’oli. Tres molins de farina. Dues ferreries. Tres tractants de fusta. Dos mestres paletes. Tres forns de pa. Cinc botigues de comestibles. Cinc espardenyeries. Dues barberies. Una carnisseria. Cinc fondes. Dues sastreries. Quatre comerços de teixits. Un estanc. Una societat: la Societat de Protecció Obrera i de Socors Mutus Sant Sebastià. Dues escoles: la de les mosses (Ramona Roure), la dels xicots (Bonaventura Canal). Una seixantena de famílies vivien de la feina del rai. Com a mínim hi havia tres caps de colla de raiers: Lluís Marot (de cal Guils. Treballava pels Boixareu de la Pobla), Francesc Argerich (de ca la Munda. Treballava per l’Audetd’Artesa), Manuel Duró (de cal Baró. Treballava per cal Serradell d’Organyà).
No he pogut trobar dades dels anys trenta, de després que s’acabés l’activitat raiera i molts caps de casa es quedessin sense aquella feina ancestral. Disposem, però, d’un document subjectiu, però impagable, de la impressió que causava el poble a la gent forastera. Una impressió de pobresa, de tristesa, gairebé de desolació. El devem a Mercè Rodoreda: “Les cases del poble s’aguanten per miracle. Negres, amb teules de pissarra, amb balcons de fusta que cauen (…) És pobre aquest poble. Pobre i miseriós”.
No he pogut trobar dades dels anys trenta, de després que s’acabés l’activitat raiera i molts caps de casa es quedessin sense aquella feina ancestral. Disposem, però, d’un document subjectiu, però impagable, de la impressió que causava el poble a la gent forastera
Els homes, els veu com: “traficants aqueferats i vagabunds emmandrits” que “s’aturen a totes les portes a demanar beguda…” I les noies tampoc no hi queden gaire ben representades: “Vénen devers nosaltres un noi i una noia. L’única noia bonica que he vist en tot el poble. Més endavant he sabut que hi era forastera…”
Al poble només hi fa constar un cafè: el de Ramon Ginestà (cal Belo), encara que també hi devia haver el de la Societat. De fet, Rodoreda el descriu: “…posseeix un excel·lent aparell de ràdio (…) una magnífica cafetera lluent, una colla de taules, de cadires, un taulell llardós… i una sala de ball…”
Per ella el cafè era el lloc de fugida dels nargonins: “Comprenc que a desgrat de la nit fosca, del vent, de la pluja, de les tempestes amb llampecs i trons, els homes desertin de casa seva i envaeixin el cafè. Per a no fer-hi res, si voleu; per a anar-s’hi morint de mica en mica, anar-s’hi envellint… però poder fugir de la casa trista, inhabitable…”
Rodoreda no va veure, però, el que sí que hi va veure Joan Amades: la coneguda cobla de música de corda formada per dues guitarres, dos llaüts i una bandúrria, dirigida per Ramon Ginestà, de cal Belo, el qual, per cert, el va obsequiar amb unes tonades del Ball Pla, i amb el ball de Carnestoltes anomenat la Passa. Amades se’n va endur de Nargó, a més, “el respectable número de 130 cançons” i va anotar alguns “costums curiosos, ja perduts en altres indrets”.
Sempre ens quedarà el dubte si aquest retrat depressiu de la Rodoreda respon a la realitat que va veure o bé va ser fruit de la seua imaginació i del seu estat emocional. En qualssevol cas, no gaire més tard, el dia 18 de juliol de 1936, Mola, Sanjurjo i Franco s’aixecarien en armes contra el govern de la República. Nargó, amb les seues virtuts i flaqueses, era molt lluny de tot allò, però molt a prop de la frontera d’Andorra i de França. Massa a prop.
El cop d’estat, aquí i en una bona part del Pirineu, es va convertir en un procés revolucionari per controlar la frontera. Aquest procés revolucionari, capitanejat per gent de fora, se’n va emportar la vida de molta gent: Joan Canudas, Francesc Roc, Pere Capdevila, Jaume Vidal, Josep Duró, Joan Boix, Enric Vilella…
