MARCEL FITÉ.- Joan Graell acaba de publicar a Pagès editors el recull de poesies Alfabet de l’ombra. Amb aquesta obra va guanyar el Premi Benet Ribas de Poesia 2022, dels Premis Recvll de Blanes, i és el sisè volum poètic seu que surt a la llum i ens posa a les mans.
Al meu modest parer, en Joan Graell, més que no pas un poeta —és a dir, una «persona que construeix», segons el significat etimològic del mot— és un trobador. Un trobador que, d’acord també amb el sentit profund de la paraula, té el do de «trobar», és a dir, de descriure mitjançant trops una realitat oculta, gràcies a l’habilitat que posseeix de donar a les paraules un sentit figurat, diferent de l’habitual.
Joan Graell és natural de Cambrils del Pirineu, un dels molts pobles de la nostra terra que ha patit i pateix la urpada de la despoblació, la dolorosa urpada de veure com es van tancant moltes cases, molts serveis, l’escola, l’espantaocells que a l’obra s’encarna en un home, l’hort de can Sadoll… A partir de les restes d’un naufragi («sagna el roquissar / sota les ruïnes / de la llum») que ens fa remuntar fins a un passat remot, els poemes d’Alfabet de l’ombra recreen el món primigeni d’allò que no morirà mai. Amb la intercessió de la paraula, els elements de la natura esdevenen font de sentiment i destí d’espiritualitat, i conformen un paisatge idíl·lic en el qual afloren subtilment els temors, els desitjos i les incerteses que dominen el món actual («Si no plou… / Ai, si no plou!»).
L’any 2019 va ser inclòs a l’antologia Poetes de Ponent (De la Renaixença als nostres dies). Jordi Pàmias i Jaume Pont, els curadors del volum, ens apunten que: «La seva poètica, fonamentada en una visió lírica de la naturalesa d’arrel tel·lúrica, progressa, sense solució de continuïtat, de la matèria al mite. Des d’aquí, el nostre poeta configura un espai d’identitat essencialment pirinenc, on conflueixen lèxic, tradicions genuïnes i imatges de la mitologia clàssica i popular com a font de sentiment i destí d’espiritualitat. Per a Joan Graell, l’essència de l’escriptura i la de la natura esdevenen indissolubles.»
El nostre poeta configura un espai d’identitat essencialment pirinenc, on conflueixen lèxic, tradicions genuïnes i imatges de la mitologia clàssica i popular com a font de sentiment i destí d’espiritualitat
L’obra està escrita en vers lliure i amb un estil sobri, que incorpora imatges i creences de la tradició rural i conceptes de la mitologia clàssica i popular d’arreu del món. El seu projecte, per tant, ofereix des del ruralisme, una mirada poètica cap a dos paisatges del passat: un de remot, en el qual es destil·len subtilment les inquietuds, les esperances i les temences que suren a l’atmosfera dels nostres dies, i un altre de més proper, que encara perviu en la memòria com si els records fossin les restes del naufragi.
El llibre està dividit en dues parts, «Llum al canyissar» i «Naufragi». Els 17 poemes de la primera part són breus i conceben el riu i el canyissar com un espai ideal per a fer reviure aquell món net i pur dels orígens, un món en què la natura i la vida confluïen en un doll d’harmonia i pau espiritual. A la segona part es produeix una simbiosi entre els elements del mar i els de la muntanya. Està formada per 21 poemes, la majoria més extensos, que recullen les restes d’un naufragi, però no pas d’un naufragi en el mar, sinó del naufragi de la muntanya («Sota l’ofec de la terra, / les arrels del mar. / Elevada com un teorema, / la sal»).
Al llarg dels seus poemes, Graell evoca també escriptors i poetes com Franz Kafka, Emily Dickinson, Josep Espunyes, Joan Barceló o Jordi Pasques. D’una imatge literària d’aquest darrer autor, precisament, sorgeix un dels poemes més bells i emotius de tot el recull (poema VIII de la segona part). D’altra banda, tal com Joan Graell ha exposat en algunes de les lectures poètiques que sol dur a terme, la seua obra no parteix del buit sinó que s’enriqueix amb un seguit de referents literaris que llegeix i admira: Antoni Clapés, Jaume Pont, José Hierro, Yves Bonnefoy i Uxio Novoneira. I jo encara hi afegiria Rimbaud d’Orange, aquell trobador, mestre en trobar ric i clus, que proclamava «Per savi tinc, sense cap mena de dubte, / aquell que de les meues cançons sap veure / el que vol dir cada paraula».
A l’epíleg, Víctor Obiols hi escriu, amb encert, que Alfabet de l’ombra és el producte d’un mester alquímic que desplega la màgia del vers forjat en la natura i des de la natura. És una altra manera de dir que l’essència de l’escriptura i la de la natura hi esdevenen indissolubles.