AMADEU GALLART.- La presència cada vegada més decidida de les cadenes comercials no pot pas deixar de tenir conseqüències per a les botigues del Pirineu. Mirem d’entrada la part positiva: en força casos posen els preus a nivells molt similars al d’altres comarques amb més potència demogràfica, i en molts d’altres assimilen les seves relacions laborals als convenis provincials o sectorials, que sense que siguin cap meravella, normalitzen contractes laborals, sous i cotitzacions a la seguretat social. Tot seguit, la part negativa: la irrupció de les grans superfícies implica un desplaçament de l’activitat comercial dels centres històrics als espais urbans exteriors, amb els consegüents deteriorament dels locals i dels immobles tradicionals.
La primera víctima del procés acostuma a ser el grup de les botigues dedicades a l’alimentació en general, a les quals els és molt difícil de fer compres amb volums suficients per lluitar amb les cadenes. La clientela, malgrat les simpaties que comporta el veïnatge i la proximitat, acaba fent les seves compres guiant-se pels costos de la seva cistella. Hi ha casos molt especials, com les pastisseries, els forns de pa, les cansaladeries, les carnisseries… que poden resistir més bé les “agressions” de les superfícies mitjanes i grans. Tot depèn del valor afegit que cada botiguer, més aviat hauríem de dir de cada artesà, sap conferir al producte que ofereix. Un bon pastís artesà triomfarà sobre els seus competidors industrials, el mateix que un bon pa elaborat amb il·lusió; fins i tot, un comerç de vins i licors pot resistir els embats de l'”enemic” si suma a una oferta ben pensada la capacitat d’oferir tastos i cursets.
Hi ha molts pobles que han patit un despoblament letal per a mantenir botigues i a més, en el millor dels casos, els consumidors de cap de setmana ja arriben a la segona residència carregats de casa
Un altre gran drama comercial, o repte, segons com es vegi, del nostre territori altpirinenc, és el de poder disposar d’una massa crítica suficient de compradors. Hi ha molts pobles que han patit un despoblament letal per a mantenir botigues i a més, en el millor dels casos, els consumidors de cap de setmana ja arriben a la segona residència carregats de casa o havent passat pel centre comercial més proper. El despoblament, fins ara constant a casa nostra, unit al dinamisme dels centres comercials, empeny cap a la desaparició d’aquest teixit urbà que modelen les botigues, essencial per a la supervivència digna de les nostres poblacions.
Cal també considerar, com un element molt influent, de present i de futur, la venda per Internet que, com es diu, “ha vingut per quedar-se”. Aquí les receptes són voluntaristes, en el sentit que cal veure-les amb un cert optimisme: conscienciar al botiguer d’entrar en el món telemàtic pels seus propis mitjans i conscienciar el consumidor de no traspassar determinades línies roges, com per exemple anar a emprovar-se la roba o les sabates a la botiga i després demanar-les per Internet. No és just ni ètic.
En resum, i una vegada més, no hem d’abandonar-nos a la malenconia pel temps passat, no ens porta a cap lloc productiu, encara que sigui molt important mantenir el record dels establiments botiguers que avui ja no tenen raó de ser. Hem de mantenir aquesta memòria històrica ben viva, fins i tot útil, per tal de promoure un turisme de bon nivell cultural —el magnífic exemple de Salàs—, que a la vegada dignifiqui el record dels treballs dels nostres directes avantpassats per sobreviure.
La nostra idea ha de ser, doncs, aturar la degradació econòmica i residencial dels centres històrics i rellançar-los amb noves perspectives
La nostra idea ha de ser, doncs, aturar la degradació econòmica i residencial dels centres històrics i rellançar-los amb noves perspectives. En aquest sentit, tots els municipis han, o haurien, d’elaborar plans d’ordenació urbanística coordinats comarcalment, que contemplin la promoció de les activitats econòmiques als seus centres urbans, tenint com a element dinamitzador bàsic el petit comerciant, el botiguer.
Evidentment, els recursos monetaris per finançar aquestes actuacions són escassos, però cal que cada institució local, o comarcal en cas de suplència pels casos dels ajuntaments més petitons, tinguin un equip tècnic mínim, tant per generar idees com per facilitar tramitacions administratives. No cal dir que s’hauria de tenir en compte totes les circumstàncies, la presència més o menys intensa de turisme, l’existència d’associacions vinculades al comerç local, els dèficits d’equipaments que caldria cobrir amb urgència… en resum, fer sentir al ciutadà potencialment botiguer que té la simpatia i la solidaritat de la institució local propera.
No podem tornar, ni pensem que sigui desitjable, al sistema comercial de fa unes quantes dècades, però sí que hem de maldar per una xarxa eficient de botigues, i de botiguers, que treballin el producte que adquireixen i que el venguin havent-lo millorat d’alguna manera de cara al consum personal o familiar. Ens hi va la pell i la personalitat de les nostres poblacions més principals.