MARCEL FITÉ ARGERICH.- Més enllà de Nargó i de la seua rodalia, no sé si hi ha gaires lectors i lectores d’aquest digital a qui el nom de Jordi Capdevila els digui alguna cosa. M’agradaria pensar que sí. Que el seu nom havia aconseguit saltar les carenes que ens separen, els torrents i els roquissars que ens aïllen, les males comunicacions que ens haurien d’unir, les fronteres mentals que un determinat colonialisme mediàtic i cultural (?) ha acabat imposant-nos.
El Jordi Capdevila havia nascut a Nargó l’any 1952. Veí i company dels jocs de carrer d’aleshores, havia anat a estudi a Nargó, en aquella escola tan hiperpoblada dels temps del pantà i, finalment, havia continuat els seus estudis a la Seu i no sé si a Barcelona. La feina el va dur a allunyar-se físicament del poble, encara que de cor i de pensament sempre s’hi va mantenir estretament vinculat.
Més tard, tan bon punt va poder, es va restaurar l’antiga casa de can Panxolí, situada a dues passes del roc Roi, la vista del qual el va captivar, i s’hi va instal·lar tants dies i hores com va poder. El Jordi era un enamorat de la seua casa, de la seua terrassa encarada a Pujol, al pantà i al roc Roi. Li agradava d’estar-s’hi, de mostrar-la, d’omplir-la d’amics i companys… Fins aquí tot seria força normal en una persona que estima el poble on va néixer i que, després d’haver-lo hagut de deixar, ha aconseguit tornar-hi a viure. Però, en el cas del Jordi, el seu amor pel poble i per tot allò que estimava ─que era molt─ anava molt i molt més enllà.
En el cas del Jordi, el seu amor pel poble i per tot allò que estimava ─que era molt─ anava molt i molt més enllà
El Jordi estimava la seua casa, el seu poble, el Pirineu, Catalunya, els Països Catalans i el Barça amb un entusiasme indescriptible. Per això s’implicava en tot d’una manera altruista i totalment desinteressada. En totes les activitats i actes culturals haguts i per haver. En la creació del museu dels Dinosaures. En les excavacions prèvies dutes a terme. En l’organització de les baixades estiuenques del rai. En l’intent frustrat de renovar l’antiga Societat. En l’organització dels esmorzars de la Penya dels Nargonautes. En el Grup de Lectura. En la reorganització de l’Associció de Jubilats, de la qual era president. En la feina de fer que la gent nouvinguda se sentís al poble com a casa seua…
Aquest estiu un cosí meu i la seua família volien veure el Museu dels Raiers, que habitualment, per raons econòmiques, sol estar tancat. Vaig parlar amb el Jordi. Ens el va obrir. Ens el va explicar. No sé el temps que hi vam passar, potser un parell d’hores. Un parell d’hores d’entusiasme, de coneixements raiers i de satisfacció per poder parlar d’aquella antiga tasca, d’aquella gent que durant segles es van dedicar a la noble i difícil feina de fer baixar troncs pel Segre i les Nogueres, empesos únicament per la força de l’aigua.
Fa una setmana hi vaig parlar per telèfon. Ja no es trobava bé. Jo únicament volia saber com estava i si vindria al Grup de Lectura. Em va dir que no acabava d’estar fi, que se sentia feble, però mantenia el seu entusiasme i les ganes de fer coses, més enllà de la seua situació personal.
El Jordi Capdevila havia nascut a Nargó l’any 1952 i ens ha deixat sobtadament aquesta darreria de novembre de 2022. El poble el trobarà a faltar moltíssim, perquè, certament, jo no sé si hi ha gaires lectors i lectores d’aquest digital a qui el nom de Jordi Capdevila els digués alguna cosa abans de llegir aquest article, però ara estic segur que tothom ja s’ha fet la imatge mental d’aquest Homenàs pirinenc que, amb el seu entusiasme, la seua energia i la seua bondat ha deixat una profunda i sòlida petjada a la comarca i, ja no cal dir-ho, en la gent de Nargó.
Si hi hagués més Jordis Capdeviles, ben segur que les carenes que ens separen, els torrents i els roquissars que ens aïllen, les males comunicacions que ens haurien d’unir, les fronteres mentals que un determinat colonialisme mediàtic i cultural (?) ha acabat imposant-nos es desfarien com una volva de neu tocada pel sol.
Et trobarem molt a faltar, Jordi. Que al cel siguis.
