En la paraula rai hi han confluït dos conceptes diferents, amb una mateixa grafia i una mateixa pronúncia. Es tracta, per tant, d’un cas d’homonímia perfecta. D’una banda un rai seria un conjunt de trams, subjectats els uns amb els altres, destinats a ésser transportats seguint el corrent d’un riu i emprats també, de vegades, per a transportar objectes. Des dels anys trenta del segle passat aquestes plataformes de transport han desaparegut de casa nostra, però, tal com deia en una article anterior, al Pirineu encara es poden veure baixar cada any a la Pobla de Segur i a Nargó, a títol d’evocació festiva.
L’altre concepte expressat per la paraula rai és una mica més complex de definir i, sobretot, de classificar. De fet, és una de les poques paraules, si no l’única, que Pompeu Fabra es va abstenir d’incloure en cap categoria gramatical. Va fer, això sí, una exposició de la manera com funcionava força aproximada, però al meu parer una mica incompleta ꟷmés endavant diré per quèꟷ pel que fa a l’extensió de les seues possibilitats funcionals i semàntiques. Després d’ell no em consta que la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans hagi aprofundit gens ni mica en el tema ni hagi intentat aclarir cap dels punts foscos que presenta. Així, la definició del diccionari de l’Institut no varia per a res el que Fabra va deixar escrit.
Rai, en aquest darrer sentit, és una paraula que unida a un nom, un pronom, un infinitiu, etc., forma sense l’ajuda de cap verb una oració completa en què s’expressa que allò que es tem, plany, sap greu, etc., no és tant o gens de témer, plànyer, etc., com es pretén indicar: Els de la Seu rai, que tenen dos instituts i moltes escoles; alguns pobles de la comarca són de plànyer, que no tenen on portar els fills. Tu rai, que tens feina i ben pagada! Diu que per la festa major potser plourà. Això rai, tenim un bon cobert per a fer-hi el ball.
Fabra encara hi afegia que “si s’adjunta a un adverbi (o a una frase adverbial) no ho és almenys en la circumstància expressada per aquest adverbi”. Ni Fabra ni el diccionari de l’Institut no exemplifiquen aquesta darrera part de l’explicació, cosa que hauria anat molt bé, atès que pot resultar confusa. Del que no hi ha dubte, però, és que unida a alguns adverbis el seu significat varia notablement i adquireix un to intensificador: Com està la Carme? Malament rai! Ara el jovent plega més d’hora que fa uns anys. Ja pots comptar, tard rai com pleguen! Has obert una botiga? Maldecaps rai no te’n faltarà.
Una altra possibilitat de la paraula rai és la de formar part de la locució encara rai, força equivalent a encara gràcies o encara sort: Encara rai que heu pogut arribar amb aquesta calor. Encara rai que per fi ha refrescat. Encara rai que l’incendi t’ha agafat de vacances… Aquesta locució, antigament, a Nargó es deia encara pu. No l’he vista recollia en cap diccionari ꟷexcepte al recull de l’autor peramolí Josep Espunyes, Món rural. Mots que es perden (Edicions Salòria)ꟷ i desconec si també s’emprava en altres pobles de la rodalia, més enllà de Peramola i Nargó. El seu ús era molt general i establia un cert matís significatiu i funcional amb encara gràcies: Encara pu que té feina. Viu d’un trist jornal i encara gràcies. Segurament avui encara trobaríem gent gran que fa servir encara pu espontàniament (de fet jo l’he sentida darrerament), però el seu ús s’ha reduït moltíssim en poc temps. Seria de doldre, però, que amb tantes locucions autòctones com té la nostra llengua, se’ns colés per la porta falsa l’espuri “menys mal” o “menos mal”, que de vegades es sent en algunes converses descurades.
Finalment, cal recordar que la paraula rai és intraduïble a altres llengües sense recórrer a una llarga perífrasi. Aquesta és una genuïnitat de la llengua catalana que no hauríem de deixar perdre, perquè té un potencial comunicatiu extraordinari i d’una gran senzillesa. Sap greu que, essent una paraula tan viva, tan útil i eficaç com ho és aquesta, sigui gairebé tabú en alguns mitjans de comunicació, tant escrits com parlats i sobretot barcelonins, molts dels quals sovint solen defensar la llengua viva, el “català que ara es parla” (on?) i altres galindaines per l’estil. Som lluny dels temps que ꟷtal com em recordava l’altre dia el mestre i amic Albert Janéꟷ Baltasar Porcel optava, desimboltament, per fer-lo servir en castellà, a causa dels avantatges sintàctics i semàntics que la paraula catalana rai li oferia.