Guardo les llibretes de les mides de la sastreria de casa com si es tractés d’un autèntic tresor. Me n’agraden els detalls que la gent ꟷqualsevol treballador─ es podia permetre de demanar: hi havia qui volia estrenyedors als pantalons; botons per a elàstics; tiretes amples o estretes per al cinturó; gafets o botons per al cap de la bragueta; un plec o dos; pinces; una rellotgera o dues; una revolvera o dues; gira als baixos, cama de canó, etc. I ja no diguem de les opcions que hi podia haver per a les americanes, les armilles o els abrics… Però a més a més d’aquesta munió de detalls i de les moltes lectures que es podrien fer de les mides, fins i tot antropològiques, me n’agraden els noms dels clients: amb aquests noms es podria reconstruir una època en què els voltants de Nargó estaven generosament poblats i formaven un ecosistema mil·lenari que avui ha desaparegut gairebé del tot.
Entre Sallent, Gavarra, Montanissell, Canelles, Alinyà, etc., tinc anotat un centenar llarg de cases que avui són tancades amb la gent que hi habitava, dispersada per aquests mons de Déu. Aquestes cases tenien fonts, horts, eres, corrals, prats, etc. Vivien d’una agricultura magra, d’una ramaderia més aviat justeta i dels meravellosos i potents boscos dels voltants. Les parets de pedra seca i les sèquies eren el seu límit urbà natural. De fet, aquestes sèquies i els prats que les acompanyaven moltes vegades establien la frontera no escrita entre la propietat privada i el bosc comunal, el qual era vist com una realitat íntima, tel·lúrica, sagrada, neta i accessible, gràcies a l’esguard de la gent i als ramats d’ovelles i cabres i a la ramaderia en general.
Aquest contacte amb el bosc adquiria moltes vegades la forma de lluita per mantenir-lo a ratlla ꟷd’aquí deuen venir els drets d’artigar i de fer boïgues i llenya─ i les ancestrals estratègies de lluita per evitar que el bosc es cremés. En aquell temps, saber apagar foc era una habilitat de supervivència imprescindible que es transmetia de generació en generació i que implicava la participació de tota la col·lectivitat.
Avui ja ningú no manté humida, verda i viva, la terra que assenyalava els límits dels boscos, i l’aigua de les fonts, dels torrents i dels rierols de muntanya llisca solitària i abandonada cap a les grans granges i els grans conreus mecanitzats de la plana
Tenim poques descripcions de la vida rural d’aquelles èpoques, però n’hi ha algunes de prou grates de llegir. Així, el príncep de Linowski, a les seues memòries de la primera guerra dita carlina, ens diu: «(…) Tornava a veure Catalunya tal com m’havia quedat gravada a la memòria (…) Els vessants de les muntanyes eren conreats amb una cura extrema; la terra, solcada de sèquies; pertot arreu es veien mostres de la indústria humana en lluita amb la terra ingrata i amb les ruïnes dels elements. Enmig del silenci d’aquestes valls se sentia el soroll de les aixades en cavar la terra pedregosa; al capdamunt dels cingles es veia la gent del país conreant entre bancals de terra d’un color fosc rogenc, que serpentejaven com cintes fins al cim de les muntanyes. Moltes vegades s’havien de subjectar amb cordes quan treballaven en espadats enlairats i abruptes. Les barretines vermelles…».
Avui aquella realitat ja no existeix. Al darrer terç del segle passat la gran majoria de gent de molts pobles i poblets va deixar cases i terres i va fer cap a nuclis més poblats i amb millors serveis, en busca d’una vida suposadament més bona. Avui ja ningú no manté humida, verda i viva, la terra que assenyalava els límits dels boscos, i l’aigua de les fonts, dels torrents i dels rierols de muntanya llisca solitària i abandonada cap a les grans granges i els grans conreus mecanitzats de la plana, que ofereixen un millor rendiment econòmic a curt termini.
Les conseqüències, però, cada dia són més preocupants. Més enllà del canvi climàtic, els boscos estan eixarreïts, bruts, abandonats, estressats, a punt de cremar a la primera guspira. Tenim molts mitjans tècnics i humans ꟷals quals hem d’agrair vivament els seus esforços─ per a guarir els mals dels nostres boscos, però opino que s’ha fet molt poc per a prevenir-los. Alguns dels poblets que esmentava més amunt encara no tenen, per posar un parell d’exemples, carretera asfaltada. Si volen tallar un arbust que els ha nascut enmig d’un sembrat no en tindran prou anant al seu nucli municipal, ja prou llunyà i incòmode de desplaçar-s’hi, sinó que hauran d’anar a la Seu, on una funcionària els preguntarà en quina parcel·la i en quin polígon tenen l’arbust que volen tallar i, sense treure els ulls de l’ordinador, els dirà “Vuelva usted mañana”. En català, això sí.
