Sento en una tertúlia radiofònica de Rac1 com la periodista Lola García, de La Vanguardia, defensa que la situació d’espionatge intern i descontrolat que actualment viuen certs ciutadans catalans per part de l’Estat espanyol -allò que en l’argot es coneix com el clavegueram- és ocasionat per alguns policies residuals del franquisme. El també periodista Toni Aira no hi està d’acord perquè considera que el problema és molt més complex i profund.
Casualment aquest dies, per raons que no tenen res a veure amb aquest tema, estic fent una recerca que em duu a llegir diaris d’ara fa cent anys. I m’ha resultat molt curiós, fins i tot xocant, que un dels temes d’escàndol que més apareix a la premsa d’aquella època és també el de l’espionatge dins de l’Estat. Eren els temps de la restauració alfonsina. La gran comèdia de l’alternança entre els dos partits dinàstics de l’oligarquia començava a fer aigües, però encara no havia arribat al punt culminant de la tragèdia final. De fet, el futur general Franco encara era a l’Acadèmia esmolant les armes i les estratègies per quan calgués dur a terme una nova restauració per la via del cop d’estat, a l’estil Pavía o Martínez Campos, però molt més cruenta i potser definitiva.
En aquells mateixos dies havia estat destinat a Barcelona el comissari Manuel Bravo Portillo, nascut a les Filipines i número u de la seua promoció. Barcelona, aleshores, era el centre d’activitats policials i d’espionatges diversos més gran de l’Estat i Bravo Portillo va obtenir-hi el càrrec d’inspector en cap de la primera secció. A les ordres del cap de la policia de Barcelona, José Millán Astray, va estar molts anys destinat a la zona de les Drassanes, on va fer molts bons contactes amb el cap de l’espionatge alemany de la zona, el baró von Rolland i aviat va començar a portar un nivell de vida de gran luxe i altres frivolitats. Pis al passeig de Gràcia, nits als millors cabarets i bordells… Amb el seu barret de bombí i armilles a l’última moda es va començar a fer famós a la nit barcelonina per mitjà d’una demostració d’opulència i abundor econòmica més digna d’un potentat que no pas d’un comissari de policia. Els seus «informes» d’aquells anys tenien un doble destinatari i una doble remuneració: el govern alemany i les autoritats espanyoles.
Entre els seus col·laboradors d’aquells temps es podria destacar el policia expulsat del cos i relacionat amb l’assassinat de l’industrial Albert Barret i la mateixa filla del seu cap policial i germana del fundador de la «legión», Pilar Millán-Astray. L’any 1918 entrà al servei directe del capità general de Catalunya, Joaquín Milans del Bosch i, a partir d’aquell moment, creà una organització d’espionatge i autènticament criminal coneguda com la «Banda negra». La seva primera acció cruenta de què es té coneixement va ser el dia de Sant Jordi de 1919 en què es va atemptar contra el secretari del gremi de la construcció de la CNT, Pere Massoni, que va resultar-ne ferit.
L’assassinat més conegut d’aquella banda va ser la del sindicalista del gremi de tintorers, Pau Sabater, perpetrat el dia 19 de juliol del 1919, al carrer de Santa Tecla. El dia 5 de setembre d’aquell mateix any moriria el cap de la banda Bravo Portillo, potser com a venjança per l’assassinat de Pau Sabater, encara que Julián Besteiro en una intervenció al «Congreso de los Diputados» va posar en dubte aquesta versió i insinuà que l’ordre podria haver sortit dels mateixos poders espanyols que rebien els seus informes en veure que la situació se’ls havia escapat de les mans.
No sembla pas, per tant, que la deplorable circumstància d’espionatge intern i descontrolat que actualment viuen certs ciutadans catalans per part de l’Estat espanyol -allò que en l’argot es coneix com el clavegueram- sigui ocasionat per alguns policies residuals del franquisme, tal com opinava la periodista de La Vanguardia, Lola García. Tot plegat cada vegada fa una pudor més putrefacta i així que mires pel retrovisor les imatges que apareixen evoquen la lletra d’aquella famosa cançó de Julio Iglesias que deia «La vida sigue igual». Potser seria la lletra indicada que els falta per al seu «Himno Nacional».