Tinc un quadern on m’apunto una rastellera de notes sota l’etiqueta de “Coses que no s’expliquen”. Coses que semblen inexplicables o, més simplement, coses que passen quasi desapercebudes perquè, tot i semblar-me importants, adquireixen una rellevància molt menor als mitjans de comunicació. Avui m’he decidit a publicar-ne algunes. Potser poden resultar d’interès per a alguns lectors.
No s’explica, per exemple, que el dia 1 de març el consell de ministres aprovés el “Proyecto Estratégico para la Recuperación de la Nueva economia de la lengua”, dotat amb 1.100 milions d’euros a favor del castellà. 1.100 milions són 184.000 milions de les antigues pessetes. Per fer-nos-en una idea: el túnel dels Tresponts, que va costar anys i panys d’acabar, en va costar 35; l’ajut europeu a Ucraïna era al voltant dels 1.000, ara fa uns dies. Aquests diners es destinaran a la intel·ligència artificial en castellà, a la difusió de la ciència en castellà, a l’aprenentatge de l’idioma castellà, al desenvolupament de l’audiovisual i els videojocs en castellà, a l’acció educativa a l’exterior en castellà, etc. En definitiva, a protegir els prop de sis-cents milions de persones que parlen aquesta llengua, sempre tan amenaçada d’extinció. Amb tot, cal dir que el govern de la metròpoli no s’ha oblidat pas de la resta de llengües que encara malviuen a l’Estat i que, segons la Constitució, han de gaudir d’una especial protecció per part dels poders públics. En conseqüència, els cedeix un 2’7 per cent del total a repicar escabellades entre el gallec, el basc i el català. Moltes gràcies bwanes!
No s’explica que, malgrat que els dos premis controlats pel Grupo Planeta, el Josep Pla i el Ramon Llull, un any més hagin estat els dos més venuts el dia de Sant Jordi, els portaveus de l’esmentat grup −un dels més bel·ligerants en contra del mandat de l’1 d’octubre− continuïn expressant les reticències de sempre sobre la voluntat democràtica dels catalans: “Mantenemos firme la decisión (de traslladar la seu del grup a Madrid) porque creemos que las condiciones no han cambiado”. Més que no pas la marededeu de Montserrat, em sembla que la patrona de Catalunya hauria de ser santa Llúcia.
Més que no pas la marededeu de Montserrat, em sembla que la patrona de Catalunya hauria de ser santa Llúcia.
I sense sortir de l’àmbit literari, no s’explica tampoc que les quatre gotes que van caure el passat dia de Sant Jordi desballestessin la diada, acostumats com estem que cada any uns i altres se’ns vagin pixant a sobre.
No s’explica que els mitjans hagin posat el focus en la destral que va treure en defensa de la seva propietat i de la seva integritat física l’alcalde de Caldes de Malavella −fet prou destacable, malgrat que l’autor sigui d’una població de la comarca de la Selva− i que en canvi ningú no hagi fet esment de la doble responsabilitat que té en el tema el Gran Leviatan espanyol en tant que garant del dret a l’habitatge dels uns i de la propietat dels altres.
No s’explica tampoc que en un acte de projecció pirinenca i catalana, celebrat a la culta i liberal vila de Peramola, en què es van congregar un centenar llarg de persones i va ser presidit pel Director General de Cultura a les Terres de Lleida, el senyor Albert Turull, i al qual es van adherir personalitats del món polític, com ara la Consellera de Cultura i el Director del Centre d’Estudis Ilerdencs, i personalitats del món cultural i científic, com ara el prestigiós filòleg, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, el senyor Albert Jané i Riera, no s’explica −deia− que la corporació municipal d’aquella històrica i admirada població no se sumés institucionalment a l’acte. El fet esdevé encara més difícil d’explicar si es té en compte que la persona homenatjada és un destacat fill de la vila, el senyor Josep Espunyes i Esteve, lingüista, poeta, escriptor, assagista i, sobretot, estudiós de la història, la toponímia i els costums de Peramola, amb nombroses obres publicades sobre aquests temes.
Finalment, tampoc no s’explica que la paraula “orcada”, tan útil per a qualificar certes actuacions, encara no figuri al diccionari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Però, en fi, que no hi figuri −la filologia improvisada dona pel que dona i no se li pot demanar més− no vol pas dir que no es pugui fer servir: en segons quins casos esdevé del tot precisa i imprescindible.
