Els debats sobre la millor manera d’accedir a una Espanya federal, respectuosa de la realitat catalana, són molt abundants i plens de matisacions, acordats a diferents sensibilitats, tant a fora com a dins de les organitzacions polítiques. Malauradament, no ha passat el mateix amb les anàlisis sobre l’organització territorial de Catalunya, sobre aquesta fonamental institucionalització a través de les vegueries. Aquí costa molt més de trobar als mitjans de comunicació, tertúlies i articles d’opinió, idees aprofundides, idees que tinguin en compte que Catalunya, com a territori, com a comunitat cívica, va més enllà de l’àrea metropolitana o de les capitals de província. Molt del que llegim o sentim supura esperit de conservació de les institucions provincials.
Crec que destil·lant les millors tradicions historiogràfiques catalanes sobre el tema, des del molt llunyà republicanisme regeneracionista de Pau Vila i el seu equip de geògrafs, als il·lusionats treballs publicats a la revista CEUMT en període de transició democràtica, fins a reivindicacions d’administració del territori tan sentides com les emanades de les Terres de l’Ebre o de l’Alt Pirineu i Aran, tot apunta cap a una nova reorganització territorial que cal efectuar, si se’m permet el concepte, en un sentit federal, és a dir, en un sentit que afavoreixi que les futures vegueries, o regions —poca importància té el nom—, proporcionin un plus d’efectivitat socioeconòmica a través de l’increment del grau d’autonomia administrativa i política.
Hi ha un acord general, amb una certa hipocresia, per defugir el concepte “província” i “provincianisme”. Algunes denominacions territorials que s’han creat per escapolir-se’n —Terres de Lleida, Comarques de Girona—, deriven en eufemismes que amaguen encara més la diversitat d’interessos territorials del nostre petit país. Cal definir unes vegueries que millorin molt el funcionament de l’administració provincial. La vegueria no n’ha de ser una còpia. Ha de funcionar de manera diferent. Crec que uns dels principis a defensar-hi poden ser, entre d’altres, la no concentració en la capital de les diferents institucions, la millora de l’accés dels ciutadans a l’administració, la creació, o adaptació, d’un funcionariat implicat en la dinàmica de l’economia territorial i que s’imposi la total coordinació dels diferents àmbits administratius.
No ens enganyem, aquesta nova institucionalització territorial no vol dir altra cosa que una proposta seriosa per una política de reequilibri del territori català. És promocionar una nova cultura administrativa més compromesa amb la dinamització territorial, social i econòmica. Aquest procés ha de ser valent i ambiciós, i sobretot molt ben explicat a la ciutadania. I, per altra banda, tot tenint en compte les moltes particularitats existents a Catalunya, no cedir a les demagògies de campanar i a les que ens puguin abocar al gran perill del cantonalisme comarcalista, que fomenta les rivalitats i n’accentua els possibles punts de conflicte entre pirinencs.
La vegueria, projecte difícil, però imprescindible per a una Catalunya que es prengui seriosament a si mateixa, haurà, doncs, d’avançar entre el foc creuat de dos sectors en complicitat de fet, la dels defensors del provincianisme que volen mantenir els seus poders de tutela de determinats territoris i la dels defensors de l’ultracomarcalisme que manté uns efectius, encara que limitadors, poders polítics.
Haig de dir que em van sorprendre les declaracions al nostre Pirineus Digital del delegat del Govern a l’Alt Pirineu i l’Aran, Ricard Pérez, manifestant que havíem d’esperar a la independència de Catalunya per implantar les vegueries. Respectuosament, crec que és una perspectiva errònia i que les vegueries poden ser possibles avui dia, pactant amb Madrid el traspàs de competències de les diputacions i adaptant els consells comarcals com a nòduls importants de l’estructura veguerial, sobretot en espais específics amb una demografia de baixa densitat, com els de l’Alt Pirineu. I, amb totes les adaptacions que calgui fer, les institucions pròpies de l’Aran —en aquest darrer cas en estreta coordinació, que no en integració, amb les comarques veïnes. Cal no oblidar que existeix una Llei Veguerial, aprovada pel Parlament de Catalunya, perfectament vigent a hores d’ara. Per altra banda, una cosa no treu l’altra, felicitar a Ricard Pérez i esperonar-lo pel tema importantíssim del desplegament de les delegacions territorials de la Generalitat i per la potenciació de l’IDAPA.
Cal fer entendre que el millor sobiranisme és el que es practica portes endins, el que es practica amb l’exemple. Opino que l’eina més eficaç que avui pot disposar Catalunya per evitar una deriva d’estèrils confrontacions entre espais urbans metropolitans i espais que fins ara s’han nodrit de tradicions rurals poden ser les vegueries.
