GUILLEM LLUCH / JOFRE FIGUERAS.- Durant bona part dels segles XIX i XX, el Pirineu i el Prepirineu van veure com l’interès per aprofitar la riquesa mineral que s’amaga sota terra comportava l’obertura de nombroses mines. En aquells territoris on el mineral tenia més valor i, sobretot, on la comunicació amb les zones urbanes era més fàcil, com el Berguedà, l’activitat minera hi va tenir un pes molt destacat. En altres zones del territori pirinenc i prepirinenc, en canvi, el pes d’aquest sector va ser més petit o, fins i tot, testimonial.
Tot i això, de mines n’hi va haver a totes les comarques del Pirineu i el Prepirineu català, des de les de lignit d’Estavar o les de manganès de la Tossa d’Alp, a Cerdanya; a les mines de carbó de Coll de Nargó, o les de bauxita, a Tuixent, Peramola i l’Alzina d’Alinyà, a l’Alt Urgell. També a l’altra banda del Cantó, en diverses poblacions dels Pallars i la Ribagorça, on van destacar especialment explotacions com les de Malpàs, la Vall Fosca, Peramea o Sossís.
Dues de les persones que més poden parlar de l’activitat minera en aquesta darrera part del territori, el que avui conforma el Geoparc Orígens, són l’Eva Perisé i el Miquel Bailac. Tots dos han estudiat durant quatre anys les explotacions mineres que hi va haver entre els anys 1833 i 1975 a la Vall Fosca, Peramea, Sossís, Vilamitjana, Isona i la Conca Dellà, Llimiana, el Montsec de Meià, Corçà, Coll de Nargó i Malpàs, a cavall, doncs, de les comarques dels Pallars Jussà i Sobirà, l’Alta Ribagorça, l’Alt Urgell i la Noguera. Tot plegat ho han deixat plasmat al llibre Mines i miners, que han publicat recentment amb Garsineu.
Quatre anys de recerca
Perisé explica que el llibre és fruit d’aquest treball de quatre anys, que ha comportat el buidatge de tots els arxius importants de la zona: des de l’Arxiu Històric que hi ha a Lleida, al de les mines de Corçà, que està a Balaguer, l’Arxiu Comarcal del Pallars Jussà i els diferents arxius municipals. “Ha estat un procés molt llarg de recerca, ja que primer s’han hagut de documentar tots els registres miners que hi va haver, per entendre’ns, fer una radiografia de tot el territori, i després anar baixant a nivell de les mines que es van explotar”.
Per la seva banda, Bailac detalla que el primer any de recerca el van invertir a fer un buidatge de 22.000 butlletins oficials de la província de Lleida, publicats entre 1883 i 1975. D’aquest material en van poder extreure 100.000 apunts relacionats amb l’explotació minera, ja fossin altes, baixes o sancions, entre altres.
A banda, també s’han basat en la memòria oral de testimonis directes, bàsicament gent de 80 i 90 anys. En aquest sentit, Bailac detalla que “vam poder parlar amb un senyor que es va quedar cec perquè li va petar un barreno en una mina de Meià; i també hem trobat un capatàs, el substitut de la mina Victòria, on es va ensorrar el sostre i hi van morir dues persones”. De fet, admet que les relacions laborals i la seguretat donarien per un altre estudi, ja que “hi va morir molta gent a les mines, i seria interessant recordar el que hi va passar”.
Territori Geoparc
Pel que fa al territori que han decidit estudiar, aquest és el que coincideix bàsicament amb l’actual Geoparc Orígens, perquè consideren que “el Geoparc té un potencial miner molt destacable”. A banda, hi han afegit Malpàs, fora d’aquest territori Geoparc, ja a l’Alta Ribagorça, “perquè va ser una de les mines lligades a l’explotació hidroelèctrica i tenia una mica de relació amb les mines de Sossís, actualment al municipi de Conca de Dalt, i amb les mines de la Vall Fosca, totes elles vinculades a les hidroelèctriques”, apunta Perisé.
Aquesta llarga recerca també ha permès establir cronològicament el període en què es van explotar les mines. Perisé explica que “aquest és molt clar, va començar a mitjan segle XIX, i va ser una explotació molt d’autosuficiència”. A partir d’aquí, detalla que “va començar a arribar tot el personal i tècnics estrangers i sobretot tecnologia estrangera; bàsicament els que van explotar les mines del territori que hem estudiat eren belgues, anglesos i francesos”.
Més endavant, afegeix Perisé, “va haver-hi una davallada de la recerca de minerals i va començar a ser la població local qui va explotar les mines de carbó”. Finalment, ja després de la Guerra Civil, en el període autàrquic, “la necessitat de mineral al país per l’aïllament va fer que tornessin a ressorgir moltíssimes més concessions i demandes d’explotacions mineres”, remarca.
Dins dels territoris estudiants hi ha la Vall Fosca que, de fet, és el primer que s’explica al llibre i, tal com remarca Perisé, “no és casual, perquè és un exemple de manual, on es veu molt bé la cronologia d’arribada de personal i tècnic estranger, centrats en la mina de coure de la Torre de Capdella, on van muntar una foneria amb tecnologia molt puntera, i després, en època autàrquica, en l’explotació de les mines de Castell-estaó, d’urani”. En relació a aquesta darrera mina, Perisé assenyala que “Franco i Carrero Blanco volien fer la seva pròpia bomba atòmica i van anar per tot Espanya, escombrant tota la geografia buscant mineral d’urani”. Va ser d’aquesta manera com van arribar a la Vall Fosca i, durant poc més de tres anys, es va explotar la mina de Castell-estaó.
Un negoci poc rendible
Aquest curt període de temps d’explotació, de fet, explica un element comú en la majoria de casos: la poca importància que va acabar tenint la mineria en aquests territoris. D’una banda, perquè a les mines de carbó de Conca de Dalt, les de Corçà o les de Meià, el mineral tenia poc poder calorífic i n’hi havia poca quantitat. De l’altra, perquè el territori tenia un problema de manca de transports, sense trens ni bones carreteres. Tot plegat, va fer que el negoci no fos rendible i que les mines s’acabessin abandonant una darrere l’altra.
De fet, en total han arribat a documentar fins a 722 concessions mineres, però només se’n van arribar a explotar una trentena, a causa d’aquesta baixa rendibilitat i les dificultats de transport del material. A banda de les ja citades, una altra de les que va treballar va ser la de Coll de Nargó, que servia el ciment necessari per a la construcció de l’embassament d’Oliana. Un cop més, però, el problema d’aquesta mina va ser la qüestió del transport.
De fet, Bailac i Perisé han pogut documentar com aquesta qüestió va dur a la ruïna a més d’un empresari. Així, Bailac detalla que “un senyor francès que treia carbó a Isona va fabricar uns rais estirats per cavalls, amb els quals duia el material pel riu Conques fins al Noguera Pallaresa per fer-lo baixar a Lleida, un negoci amb el qual es va arruïnar, perquè no tenia sentit”. Després, afegeix, “aquesta mina se la va quedar un senyor d’Agramunt que tenia una bòbila i que anava a carregar el carbó amb un camionet, però tampoc li va ser rendible”. En aquest mateix sentit, a Corçà van aparèixer un parell de mines que van durar molt poc temps i a Vilanova de Meià, la mina San Francisco només va estar oberta durant tres anys.
I si l’explotació minera no era rendible, per què va durar tants anys aquesta activitat? Perisé explica que “el negoci de la mineria en aquest territori estava en l’obtenció de la concessió, que és el títol de propietat que et permetia explotar una mina”. Així, detalla que “la gent que les demanava no les posaven en funcionament gairebé mai, esperant que pugés el preu de la mina: quan era elevat, llavors venien i, mentre era baix, anaven pagant els cànons que els tocaven i anaven mantenint les concessions, a l’espera que el preu pugés”.
Bailac explica que al llarg del període estudiat també es poden detectar diversos pics: “per exemple, durant la Primera Guerra Mundial veus que tothom va a buscar plom i amiant, ja que era el material per fabricar bales; o després de la Guerra Civil, tothom busca carbó, perquè hi havia un problema energètic greu”.
A banda, fruit d’aquest buidatge han pogut constatar com hi ha zones on es van repetint les concessions mineres. “Constantment es repeteixen llocs com el Solà de tal poble, i veus que diferents persones han intentat obrir una mina al mateix lloc, perquè saben que el material existeix i ho van provant a mesura que les comunicacions van millorant. Així, si el primer havia d’anar amb mules, el segon ja pot anar amb carro i els últims, amb camió”, exemplifica Bailac.
Més forats que no pas mines
Aquesta poca rendibilitat del negoci també fa que, per Perisé, calgui posar en context el concepte de ‘mines i miners’. D’una banda, assegura que més que parlar de mines, de moltes de les explotacions que es van fer en aquests territoris “caldria dir-ne forats o coves de subsistència minera”, ja que no són mines pròpiament dites, és a dir “explotacions amb una sèrie de galeries d’on s’extreu bastant material”.
Pel que fa al concepte de miner, Perisé explica que en aquest territori es dona el mateix patró: “els miners són persones foranies que venen des de les grans conques mineres d’Astúries, Lleó o Guadalajara i arriben aquí quan la mina ja està a punt d’explotar-se, perquè prèviament hi ha hagut els peons miners, que són gent del territori, que han fet tota l’adaptació de l’entorn per poder començar a treballar”.
Aquests peons del territori, doncs, són els que van obrir les galeries fins als punts on van poder, els que van fer les esplanades i van col·locar totes les vies per on corrien les vagonetes, entre altres tasques. “Nosaltres al llibre diem que són miners pagesos, ja que no abandonen la seva feina de pagès perquè la mineria no els dona suficients diners per viure i la pagesia tampoc, de manera que combinen les dues feines”, indica Perisé, que també destaca el treball dels joves i les dones.
En aquest sentit, apunta que “hi havia molts menors i dones que, tot i que tenien prohibit entrar a dins de les galeries, sí que arrossegaven vagonetes i feien altres tasques a l’exterior”. En el cas de la Vall Fosca, s’ha documentat que no hi havia dones treballant a la mineria, però en el cas de Sossís i, sobretot, en el de Malpàs, sí que n’hi va haver moltes.
D’altra banda, Perisé explica que durant la guerra civil, la mineria es va militaritzar. Això va fer que famílies amb pocs recursos que només tenien un membre que podia treballar, si aquest era un noi en edat de servei militar, pogués canviar aquest servei per treballar a dins de les mines, de manera que la família no perdia l’únic sou que entrava a casa. Això, però, va generar situacions de picaresca, quan famílies benestants van començar a pagar als propietaris de les mines perquè ‘contractessin’ als seus fills a les mines, per deslliurar-los d’anar a fer el servei militar. Evidentment, a la mina només hi anaven els dies que els militars hi feien revisió.
Acaba la dictadura i tot canvia
Bailac explica que han optat per aturar la recerca el 1975, bàsicament perquè és un moment històric, “quan acaben la dictadura i els ‘enxufismes’, ja que els primers 15 o 20 anys de franquisme hi havia gent a qui donaven concessions mineres perquè eren addictes al règim”. A banda, afegeix que “el 1980 va aparèixer una nova llei de Mines, es va traspassar la gestió de les mines a la Generalitat i tot va començar a canviar”.
En aquest sentit, assenyala que una de les primeres coses que va fer la Generalitat va ser tancar totes les mines que no funcionaven. “Es van posar en contacte amb tota la gent que tenia concessions, algunes des de feia 70 anys, i els van demanar si pensaven fer-ne alguna cosa. Si no en volien fer res, les tancaven, i això és el que va passar amb gairebé totes, que el 1980 van tancar”.
D’aquesta trentena que van arribar a funcionar en aquest territori, Bailac lamenta que “de recuperades o museïtzades només hi ha les de Castell-estaó”, i admet que “és una història una mica oblidada”. Tot i això, celebra que “la creació del Geoparc Orígens contribueix a salvar el patrimoni miner de la zona, perquè la mineria és una peça fonamental per entendre l’estructura geològica”. De fet, assegura que des del Geoparc “ens han demanat que els passem dades i serà un puntal important perquè això torni a reviscolar”.
A banda de la tasca que queda per fer per tal de posar en valor aquest patrimoni miner, també destaca que encara hi ha feina a l’hora d’enrunar alguns forats oberts de mines, ja que són un perill, com ara les mines de Corçà, que queden totalment accessibles quan baixa l’aigua de pantà de Canelles.