Per conèixer una mica més en profunditat el Museu Hidroelèctric de Capdella hem volgut parlar amb la seva directora, Eva Perisé. El patrimoni que teniu a la Vall Fosca i al Museu de Capdella és una autèntica joia perquè explica com es va construir una gran central hidroelèctrica en un lloc rural fa més de 100 anys. Una iniciativa que, a més, va sortir del mateix territori, amb Emili Riu, de Sort, que va ser qui va promoure una construcció d’aquesta magnitud. Com va començar tot, quina idea tenia Emili Riu per posar en marxar aquest projecte?
La principal premissa d’Emili Riu era que hi havia un bon negoci. Ens situem a principis del segle XX, quan a Catalunya hi havia un problema amb la manca d’una energia competitiva i econòmica. En aquells moments, s’abastien de les centrals de carbó, amb un carbó que venia del Regne Unit per mar, i això comportava un sobrecost inassumible. A més, es començava a rumorejar que hi hauria una guerra, que el subministrament es tallaria i, per tant, Catalunya necessitava una energia alternativa. Aquesta energia alternativa passava per l’aprofitament de l’aigua dels rius i els estanys d’alta muntanya i Riu ho va veure, tot i que no va ser l’únic, també ho van fer Montañés amb Fuerzas y Riegos del Ebro, Pearson… Tot i això, Riu, com que era de Sort, coneixia la Vall Fosca i la part alta de la Noguera Pallaresa, i va ser ell qui va començar el projecte.
Com ho va fer?
No ho va fer sol, perquè ell tenia la idea, però li faltaven els diners. Les primeres trucades als bancs catalans del moment, però, no van anar bé, per exemple, Banca Catalana no va creure en el projecte perquè tenia diners en una empresa tèrmica i no li interessava que entressin nous competidors al mercat. Però com que Riu era un polític que estava a Madrid i tenia contactes, va aconseguir relacionar-se amb una elèctrica francesa i amb un banc suís. De la unió d’aquests tres factors: la idea de Riu, els diners suïssos i la tecnologia francesa, el 1911 es va crear l’empresa Energia Eléctrica de Cataluña i la primavera de 1912 van desembarcar a la Vall Fosca amb el seu contingent de gent.
De fet, va ser com posar la Vall Fosca cap per avall, perquè això deuria ser una petita revolució a escala local, no?
Va ser una revolució molt concentrada perquè quan van arribar, a la Vall Fosca hi havia unes 1.400 persones, que vivien de l’agricultura i la ramaderia i que, en aquell moment, amb el bestiar de llana, es guanyaven relativament bé la vida. La gent de la vall va veure que anar a treballar als estanys, per sobre dels 2.000 metres, sabent el fred que hi feia -recordem que a Estany Gento es va batre el rècord de baixa temperatura a Espanya, amb 32 graus negatius- ningú del territori va voler-hi anar a treballar, ja que tampoc ho necessitaven. Això va fer que comencessin a arribar camions carregats de persones foranies, bàsicament andalusos, aragonesos i murcians. La gent del territori va veure com allà al fons de la vall hi creixia un campament com un bolet, sabien que els treballadors pujaven als estanys, però no hi havia relació entre els locals i els forans. De fet, els treballadors vivien en una colònia, on tenien de tot, s’hauria pogut acabar tot a la resta de la vall que ells podrien haver seguit allà treballant. De fet, si mirem el registre de matrimonis durant aquella primera fase, entre 1911 i 1914, no n’hi ha ni un entre gent de fora i gent de la vall, de manera que no es feien, no es parlaven. Cal tenir en compte que van venir 4.000 obrers, homes sols, sense famílies, i molts ni acabaven la feina, l’únic requisit era que avisessin que marxaven amb una setmana d’antelació. Els directius i enginyers, mentrestant, eren majoritàriament suïssos.
Tot i la manca de relació, tot aquest moviment de gent sí que deuria afectar als serveis de la vall, no?
El primer canvi substancial per la vall va ser que el 1912, amb 90 dies, es van obrir 40 quilòmetres de carretera. Els que coneixen la Vall Fosca saben que hi ha la ribera, a baix, i tot de pobles situats en zones alçades. Doncs els veïns explicaven que cada dia, el que feien quan s’aixecaven era sortir al balcó i mirar quants metres havien obert de carretera. Aquest sí que va ser un canvi substancial per a una vall pirinenca, ja que el 1912 ja va tenir un eix de comunicació nord-sud, diferent dels d’est-oest que sempre hem tingut al Pirineu. Va ser un canvi radical i això comporta que comencen a aparèixer empreses de transport de la companyia Energía Eléctrica i és un revulsiu també per al comerç. En aquest sentit, m’agrada destacar el paper que van tenir les dones del territori, perquè tots aquells excedents que tenien a casa, o que es van buscar la vida per tenir, com ara coses de l’hort, ous, gallines o pollastres, ho portaven a vendre al campament i, per elles, va significar tenir diners fora de l’home o del nucli familiar. En aquest cas sí que hi va haver contacte amb la gent del campament. Després van arribar elements més de la modernor, perquè els suïssos van portar el cinema, el teatre o l’escola bilingüe. Inicialment, només era per als treballadors o els seus fills, però va ser inevitable que, de retruc, tota la vall anés copiant aquests elements.
Quina ha estat la relació de la gent de la vall amb l’empresa hidroelèctrica? Perquè coneixem una situació de fa molt poc temps, que és el conflicte per les tarifes, però no tant quina ha estat la relació al llarg d’aquest segle llarg de funcionament de la central.
Ha estat una relació molt desigual. Inicialment, amb Energía Eléctrica de Cataluña, l’empresa tenia una mica més de sensibilitat cap al territori. Ja hi va haver, la dècada de 1910, alguns conflictes, perquè en la primera fase ningú de la vall hi va voler anar a treballar, però en el moment en què a l’edifici on ara hi ha el museu hi va aparèixer una taquilla que hi deia “caja”, que volia dir que cada dissabte els treballadors tenien una setmanada, la gent de la vall ja ho va veure amb uns altres ulls. Primer perquè, un cop feta l’obra als estanys, ja treballaven a baix, a 1.200 metres d’altitud, no a dalt a la muntanya, i segon perquè cada dissabte tenien la setmanada. Això va ser un efecte crida per tota la gent que anteriorment no havien volgut anar a treballar a la central i llavors sí que els va interessar. Què va passar? Que les quatre cases bones de la vall es van quedar sense mà d’obra, perquè als mossos els interessava més treballar a la central, ja que sabien que eren onze hores diàries -després van passar a ser nou- i que cada dissabte tenien un sou. Això va fer que la mà d’obra relativament econòmica que tenien les cases anés disminuint. L’empresa va veure -de fet, li van fer veure- que s’estava generant un problema i va fer un petit revertiment: va portar la llum a alguns pobles, va col·laborar econòmicament amb l’Ajuntament construint escoles, va fer una contribució econòmica per pagar una part del mateix edifici consistorial… Sí que hi havia algun estira-i-arronsa i podia haver-hi conflictes perquè aprofitaven recursos del territori, però se’ls feia veure i feien petites contribucions. Tot això es va trencar quan va desaparèixer la companyia Energía Eléctrica i va arribar Fecsa. A partir d’aquí, les relacions ja van ser unes altres.
Parlant pròpiament del museu, com va néixer, quin és el seu origen i com ha anat evolucionant?
El museu neix des de l’administració pública. L’empresa i els treballadors estaven instal·lats en una colònia industrial, una colònia que ens podem imaginar com les tèxtils del Llobregat, on hi havia de tot, des de les cases dels directius, les cases dels treballadors, la fàbrica pròpiament dita… i a partir dels anys 90 l’empresa va començar a desmantellar tot aquest campament. Des de l’administració es va veure, lògicament, amb preocupació i es va intentar protegir el màxim possible. Va ser en aquest moment que es va crear la figura del museu. Inicialment, només fèiem visites guiades a la central hidroelèctrica i la fèiem a través d’un conveni que vam signar amb l’empresa, que preveia, d’una banda, la cessió de l’espai on hi ha l’exposició permanent del museu i, de l’altra, l’accés a la central, on hi podem entrar sempre que vulguem, els 365 dies de l’any, les 24 hores del dia, sense haver-ho de comunicar a ningú prèviament, i això que és una central que està en funcionament. A partir d’aquí, el museu va anar agafant embranzida i es va començar a gestionar patrimoni arreu del territori perquè el museu no és només l’edifici físic a dins del complex hidroelèctric, sinó que és un museu que intenta donar resposta a moltes necessitats de territori. Actualment, formem part de tres xarxes: per una banda, del sistema territorial del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, després, de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran i, finalment, de la Xarxa de Patrimoni i Museus de l’Alt Pirineu i Aran.
El fet de pertànyer a aquestes xarxes fa que no estigueu sols i imagino que rebeu molt, doneu, i que aquest treball en xarxa és bàsic per equipaments com el vostre no?
Si no estiguéssim integrats dins d’aquestes xarxes el Museu de Capdella no es podria sostenir perquè, com tots els equipaments, no disposem de recursos humans, de personal i, en canvi, aquestes xarxes ens aporten expertesa i, sobretot, no sentir-te sol quan treballes, perquè pots interactuar amb altres directors, altres tècnics, i entre uns i altres anem fent.
Deies fa un moment que el museu va més enllà de l’edifici en si. Quines altres activitats feu?
No s’entendria el museu si no estiguéssim de cara al territori i hem de treballar al voltant de tots el recursos patrimonials que tenim. Per exemple, la mineria va ser important a la vall la dècada de 1950-60 i des del museu en fem aquest reflex. Una vegada investigat tot aquest patrimoni fem un pas més i ho portem a les escoles perquè ho puguin conèixer els infants, també al públic visitant i a totes aquelles persones que ho vulguin conèixer. I ho fem amb diferents línies: itineraris interpretats, ja que a nosaltres no ens agrada massa allò de caminar per caminar, sinó que volem que la gent camini i marxi amb la idea que ha trepitjat un territori on al llarg de la història hi ha passat alguna cosa. Després, anualment participem amb un projecte amb l’escola del municipi, treballant diferents elements de la Vall Fosca com la pesca, la terrissa, la cuina o la fotografia, per donar més abast als projectes patrimonials que podem desenvolupar.
Quina impressió s’endú la gent de la visita al museu, quin retorn teniu?
El públic visitant és molt agraït: ells estan de vacances, venen, gaudeixen, a l’estiu pugen al telefèric, veuen als estanys i després arrodoneixen la visita venint al museu, on se’ls explica el que han vist a dalt, ja que, sinó, moltes vegades no s’entén. Potser arriben a dalt i no entenen que hi hagi una paret de formigó per a la presa al mig de la muntanya, però al museu se’ls explica que es va construir el 1912, el que va representar per a la segona revolució industrial, per a l’impuls de Catalunya… llavors la gent marxa amb una bona impressió. Per altre costat, hi ha el públic local, que és molt i molt més exigent i aquí hem de treballar amb molta més vista i d’una altra manera. De fet, un dels errors que vam cometre va ser començar el museu de dalt cap a baix, amb una idea que va sortir des de l’administració sense tenir en compte a la població local. Això va fer que fos un museu totalment excloent i una part de la vall no es va sentir identificada amb el que hi estàvem explicant. De fet, sempre ho explico, ens en vam adonar el 2007, quan vaig demanar a una persona de la vall com és que feia tant que no passava pel museu i em va dir que el que hi fèiem no els interessava. Va ser molt dur, ens va fer molt mal, vam estar uns dies que ens va costar de pair. A més, amb l’equip del museu teníem un dilema, ja que no podíem anar i explicar-ho al nostre cap, perquè dubtaria del que estàvem fent, així que ho vam pair entre nosaltres, vam passar una fase de reflexió i vam veure que el que ens estaven dient era totalment cert, havíem treballat tots aquells anys d’esquena a ells. A partir d’allí vam fer un canvi substancial i vam començar a treballar amb una altra perspectiva, la de saber que el públic visitant és molt agraït i vindrà perquè hi ha un recurs com és el telefèric, però, en canvi, a la població local no la podem deixar de costat perquè al final és per a qui treballem, no treballem per a ningú altre.
Quins projectes vau engegar amb aquesta nova mentalitat?
Vam tenir una gran sort, tot i que de fet no va ser sort, perquè feia temps que ho treballàvem, i és que el 2018 ens va arribar al fons del museu una caixa de galetes amb unes plaques de vidre on hi havia tot de fotografies de gent. A través de l’Arxiu Comarcal del Pallars Jussà es van escanejar i van sortir tot de cares de persones que ens eren totalment desconegudes. A través de les xarxes socials vam començar un projecte perquè la gent de la vall ens ajudés a identificar a aquelles persones. Va ser aquesta roda humana de persones de la vall que cada dia anaven identificant a tres o quatre persones que es va aconseguir identificar-les a totes. Després vam fer-ne una exposició, i no la vam fer a la sala d’exposicions del museu sinó repartida per tots els pobles, posant-la allà on hi havia alguna vinculació amb les persones que sortien a les imatges. Això ens va donar moltíssima visibilitat i la gent de la vall va veure que treballàvem amb una mica de rigorositat i que treballàvem per ells. Va ser un punt d’inflexió per al museu. Pel que fa a les visites guiades, ja érem capdavanters, ja que els primers guies van ser treballadors de la central, persones que portaven 40 anys treballant allà i l’havien viscut molt des de dins i transmetien aquella emoció o aquella ràbia pel que havien viscut, i això ens va ajudar moltíssim. Després, lògicament, amb el relleu generacional això ha anat canviant, però molts dels guies actuals són fills d’aquells treballadors o, fins i tot, enginyers treballadors de la central que també estan incorporats a l’equip del museu.
A banda, teniu un element patrimonial molt singular del qual se n’ha parlat recentment als mitjans i que ha creat molta curiositat, l’Hospital de Cartró.
Sí, forma part del campament industrial. Aquest es va muntar a 1.200 metres, amb cases prefabricades, a partir de 1912. Això va ser totalment innovador, ja que van arribar a la Vall Fosca, a Capdella, tot de cases que s’havien fet i construït íntegrament a dins d’una fàbrica, de manera que arribaven plegades, es feia un planxer amb un forjat sanitari i es muntava la casa a sobre. El més curiós és que aquestes cases van anar voltant, primer van estar a la zona de l’estany, després van baixar al campament… Amb 4.000 obrers, Energía Electrica va fer una previsió i va pensar que tindrien molts morts, ja que no hi havia cap mesura de seguretat, però no ho van calcular bé, perquè el que va passar va ser que hi havia molts ferits i pràcticament cap mort. Llavors el centre de salut més proper estava a la Pobla de Segur, a 40 quilòmetres, però si l’accident era als estanys, estaven cinc hores per fer arribar al ferit fins a la zona del campament, on un cotxe de la companyia el podia baixar fins a Pobla, però quan havien fet tot això, la persona no podia arribar bé de cap manera. Llavors, tenint el precedent de les cases prefabricades de fusta, que les havien comprat a una empresa catalana, Ribes i Pradell, van estar buscant i algú -desconeixem qui, de fet Sígrid Remacha ho està investigant- va contactar amb una empresa alemanya que feia barraques de campanya de tres classes, de fusta, de cartró i de lli. La de fusta era la més cara i la de lli la més econòmica, i van comprar la intermèdia, la de cartró. Així, van arribar a Capdella tota una sèrie de caixes, ens podem imaginar tipus IKEA, i en un dia i mig van muntar una barraca de campanya. Inicialment, van comprar tres petits mòduls, que els van dedicar a una zona d’hospitalització, però com que van veure que potser haurien de fer algunes petites intervencions en van comprar un altre, dedicat a cirurgia. La curiositat del cas és que està fet amb tres elements: fusta per tota l’estructura, la coberta té unes petites plaques de fibrociment i tot el recobriment porta un cartró, de 2 mil·límetres a l’interior i 2 mil·límetres a l’exterior. Tot l’interior es va adequar amb un seguit d’estufes per als mesos d’hivern i la curiositat és que avui en dia és l’únic exemplar que queda al món. I això que era un edifici pensat per ser efímer, teia data d’obertura i data de caducitat, quan s’acostumava a cremar. A Capdella, però, no se’n van desfer, de fet encara hi ha gent que va néixer en aquell hospital. Al final, se li van anar donant usos, per exemple als anys 50 va albergar una caserna de la Guàrdia Civil, després va ser un magatzem i ara estem en procés de restauració.
El fet de viure al Pirineu i de treballar en l’estudi i la divulgació del seu patrimoni ha de ser tot un privilegi per algú que és del país i s’hi ha volgut quedar, no?
Moltes vegades, quan mires enrere penses amb la sort que vaig tenir, perquè la gent que vam estudiar, malauradament vam marxar i molts no vam tenir l’oportunitat de tornar. En el meu cas vaig tenir la possibilitat d’ajuntar dues coses: la passió pel Pirineu i la passió per aquesta feina. Sempre dic que tant el Pirineu com el patrimoni o t’agrada o et mata, no hi ha terme mig. El patrimoni m’ha ajudat molt, perquè els pirinencs, que som així que mai valorem prou el que tenim a casa, el patrimoni ens ha empoderat una mica. L’Hospital de Cartró és únic al món, les esglésies romàniques de la Vall de Boí i tants altres elements que podríem citar ens donen autenticitat i diferència amb la resta i ens ajuden a empoderar-nos una mica.
Fa uns mesos Garsineu va editar el llibre Els Pescadors de muntanya, del qual n’ets coautora, juntament amb Joan Casimiro, que el vam perdre l’estiu passat. Què és aquest llibre?
El museu enceta línies de recerca anualment i aquest és el resultat d’una línia de recerca. Fa uns mesos vam acabar la de pescadors, en tenim una altra d’encetada sobre la perspectiva de gènere en els treballs de la central hidroelèctrica, una altra que recull la toponímia de prats i muntanyes… Els Pescadors de muntanya és el resultat d’una recerca que vam començar amb el Joan Casimiro el 2017 i que, malauradament, ell no va arribar a veure després de tant treballar-hi. És un estudi de la pesca, una d’aquestes temàtiques gairebé invisible, ja que des de Violant i Simorra, que als anys 30 del segle passat va fer un estudi sobre la pesca, no se n’havia fet cap altre i que serveix per posar sobre la taula l’ús que els pirinencs han fet dels recursos. Quan parlem de pesca tothom pensa en el mar, però és que als nostres estanys i rius s’hi ha pescat tota la vida i el més bo és que aquest peix no només s’utilitzava per al consum domèstic, sinó que sobretot tenia una finalitat comercial. Inicialment, la gent de la Vall Fosca el venia als balnearis de Banyeres de Luchon, després de caminar gairebé 50 hores amb canastrells al coll fins al sud de França. Més tard, quan es van crear, també anaven als balnearis de la Val d’Aran, al de Caldes de Boí, als restaurants de la zona… Era un complement per a moltes famílies amb poca argenda, que en una època en concret de l’any es passaven dos mesos i mig o tres pescant als estanys, recollien una mica de diners i després retornaven a les seves cases.