La Vall de Boí acull un extraordinari patrimoni tant natural com cultural. El romànic és, sens dubte, un dels elements més destacats d’aquest patrimoni i una de les persones que millor en pot parlar és la coordinadora del Centre d’Interpretació del Romànic de la Vall de Boí, Cristina Castellà. Vall de Boí i romànic, romànic i Vall de Boí. Són dos conceptes ja pràcticament indissociables, no?
Bé, és que el conjunt romànic de la Vall de Boí sense el seu entorn i paisatge seria un altre. I, igualment, la Vall de Boí sense el seu conjunt romànic, també. Són els elements identitaris de casa nostra.
Per a una persona com vostè, professional del patrimoni, viure en un lloc com la Vall de Boí i treballar en la gestió del seu patrimoni romànic ha de ser una autèntica sort, m’imagino.
Sí, i per dues coses. Jo soc filla de Barcelona i viure a la Vall de Boí ja és una gran sort, perquè és un entorn fantàstic. A més, poder treballar amb allò que t’agrada, doncs encara més. Així que sí, sé que soc afortunada.
De totes maneres, imagino que té una feina complexa, ja que estem parlant de vuit monuments, el Centre d’Interpretació i una sèrie d’activitats al voltant… Per tant, la coordinació de tot plegat té una certa complexitat, no?
És clar, són nou espais dels quals has d’estar pendents, tant pel que fa a la conservació com per la gestió de la gent que hi treballa, dels visitants… Però és una feina agradable de fer, complexa com totes les feines, ni més ni menys.
Com plantegeu la divulgació del patrimoni romànic de la Vall de Boí? Què voleu transmetre al visitant?
El Centre d’Interpretació del Romànic és la seu del Consorci Patrimoni Mundial, l’entitat que es va crear arran de la declaració del conjunt romànic com a Patrimoni Mundial de la UNESCO. Per tant, el nostre principal objectiu és transmetre aquests valors universals excepcionals pels quals la UNESCO va decidir incloure’ns a la llista del patrimoni mundial. Lògicament, el que no fem és anar repetint exactament els criteris que va tenir en compte la UNESCO, però sí que mirem de difondre aquests valors, ja sigui amb les visites guiades que fem, ja sigui amb publicacions, les xarxes socials o des del Centre del Romànic. I justament aquests valors parlen del romànic llombard i d’aquest paisatge, d’aquest entorn que es manté al voltant de les esglésies. Bàsicament, sempre acabem transmetent aquestes dues idees.
Quina reacció percebeu per part dels visitants, què és el que més els sorprèn?
Tenim visitants molt diversos, perquè realment hi ha molta gent que s’apropa cada any a descobrir el romànic de la vall, o a redescobrir-lo, perquè per sort molts repeteixen. Pel que fa al visitant tipus, que arriba per primera vegada a la vall i ve a conèixer el romànic, una de les primeres preguntes que normalment fa és “què passa a la Vall de Boí?”. És a dir, per què en una vall tan petita com aquesta, que els sembla tan allunyada, hi ha aquesta concentració d’esglésies d’un nivell tan elevat, d’on surten els diners per construir-les, qui les construeix, quines funcions complien? Aquestes solen ser les primeres preguntes o, si més no, el primer que detectes que has de respondre. Després tenim molts altres tipus de visitants: hi ha el que sap exactament el que ve a veure, recorre totes les esglésies, fa les visites guiades al centre… I després hi ha el visitant que té clar que vol veure Sant Climent de Taüll, perquè és el que coneix i des d’allà l’has de seduir perquè vagi a visitar els altres llocs i els descobreixi.
Al llarg d’aquests anys s’ha anat produint un augment de visitants, sobretot des de la declaració de la UNESCO, però hi ha hagut un tall, com a tot arreu, que ha estat la pandèmia. Com l’heu viscut? Esteu ja remuntant?
Aquests darrers mesos estem molt bé, però està clar que han estat gairebé dos anys d’incerteses absolutes, d’haver-se d’adaptar molt ràpid a tot el que anava passant, el que avui era vàlid al cap de quinze dies ja no ho era… Vam passar, com tothom, un període molt difícil, però des d’aquest estiu estem molt contents, ja que realment ha estat molt i molt bo. Tot i que l’aforament és encara del 70% estem en dades millors que abans de la pandèmia. El fet d’estar al Pirineu jo crec que ens afavoreix, de fet és el que ens passa a tots els equipaments culturals que estem en una zona de natura, ja que això és una mica el que està buscant la gent. I des d’aquest estiu, ja sigui per la vacunació o perquè ens hem acostumat a viure d’una altra manera, almenys a la Vall de Boí hem notat que la gent ha perdut la por que potser tenien l’estiu passat als espais tancats. Molta gent ha fet turisme de proximitat i això ens ha afavorit. Per tot plegat, a l’estiu hem treballat molt i la tardor també ha anat molt bé, situant-nos en nivells prepandèmics. Realment som optimistes.
Com viu la gent de la Vall de Boí el seu propi patrimoni, se’l senten molt seu?
És que és seu. Si tu ets de qualsevol poble de la vall, l’església del teu poble és la teva església, on has crescut. Per exemple, si tu ets d’Erill, l’església de Santa Eulàlia està al mig del poble, hi passes cada dia, la veus cada dia, és on t’han batejat, on t’has casat, hi ha el cementiri on hi ha la teva família, forma part del teu dia a dia i te l’estimes, perquè és part de la teva identitat. I òbviament, quan t’estimes una cosa no és que la venguis, és que la transmets perquè forma part de tu. El patrimoni, la cultura, és la teva identitat. Aquest patrimoni desperta unes emocions com a visitant, però si el comparteixes amb la gent de la vall, que l’ha viscut des que ha nascut, doncs t’enriqueix encara més.
Justament, part d’aquesta gent eren els que tenien les claus i feien de guia a les esglésies abans que s’organitzés tot plegat.
Si, quan vam començar des de l’oficina de turisme de l’Ajuntament de la Vall de Boí amb la gestió del conjunt romànic, és clar, les esglésies estaven tancades, havies d’anar a buscar la clau a aquella persona del poble que la guardava i te la donava. En el meu cas, pel fet de venir de fora, de no ser filla d’aquí, hi havia gent que no em coneixia gaire i m’observaven força a veure si hi feia bé. El principi de totes les coses és molt entranyable, nosaltres posàvem tot el que podíem de part nostra però teníem una certa supervisió dels veïns (riu). Però està molt bé, això.
Imagino que la declaració de la UNESCO va suposar un abans i un després, no?
Sí, va ser un abans i un després en relació a que tens un reconeixement universal, però jo sempre dic que tot el procés de la demanda va ser molt important també, perquè va ser el temps en què es va donar a conèixer el conjunt i es va fer molta promoció i molts estudis. Tot el procés previ i el que hem fet després també és importantíssim, perquè només amb la declaració no haguéssim fet res. Si a tu et declaren patrimoni mundial, conserves els béns i no els gestiones, doncs allà es queda la declaració, però com reverteix això en el territori i la ciutadania en general?
D’alguna manera, la declaració és també un repte i una exigència, perquè tens el premi però no pots abaixar el nivell, te n’has de fer mereixedor cada dia.
Exacte, per això es va crear el Consorci del patrimoni mundial, on hi ha diferents administracions, totes les que hi han de ser, per garantir que no es quedi merament amb la declaració i continuïs tenint la qualitat -tot i que no m’agrada la paraula- que has de tenir, que segueixis fent les coses que has de fer.
Hi ha una supervisió per part de la UNESCO?
Sí, de tant en tant s’han d’enviar informes, que és llenguatge UNESCO i és espès, però és el que et demanen. Si no fas cap animalada en principi no hi ha cap problema.
Aquesta declaració de patrimoni mundial va arribar gairebé un segle després d’aquelles primeres expedicions de l’Institut d’Estudis Catalans, de Domènech i Montaner, que van ser els precursors d’alguna manera d’aquest premi que és la declaració com a patrimoni mundial. Potser es deu a aquells pioners, que en una època com és principis del segle XX descobreixen aquest valor patrimonial, el posen relleu i a partir d’aquí es comença a fer aquesta feina no?
El que passa amb el romànic, com la majoria de gent ja sap, és que durant molts segles és un art que no té cap interès. En el nostre cas, el 1904, Domènech i Montaner fa la primera visita al romànic de la vall, després Puig i Cadafalch, a través de l’Institut d’Estudis Catalans, organitza aquesta missió a la ratlla d’Aragó, i a partir d’aquí comença la posada en valor, la difusió més enllà dels quatre intel·lectuals del moment que eren conscients del valor que tenien aquestes esglésies i és l’inici de les primeres publicacions. És arran d’això que es produeix l’arrencament de les pintures murals, que acaben en mans de particulars. Després ja hi ha la declaració per part de Bellas Artes de Madrid, després la del departament de Cultura de la Generalitat i finalment, en el nostre cas, la declaració de la UNESCO. Realment, fa relativament poc que som conscients del valor que té el patrimoni romànic que tenim al Pirineu, perquè cent anys són pocs.
Potser ha passat èpoques en què ha quedat més silenciat o amagat, sobretot en èpoques com la postguerra, els primers anys del franquisme, en què no va tenir aquest reconeixement?
Almenys pel que fa a la Vall de Boí, jo crec que no. Sant Climent i Santa Maria de Taüll, que són les dues icones, potser no arribaven als nivells que estan arribant ara, però per part dels historiadors sí que s’hi donava valor. Una altra cosa és que hi ha hagut moments en què la feina de difusió més àmplia ha estat més parada, però la consciència del valor d’aquest patrimoni jo penso que sí que hi ha estat, almenys des de principis del segle XX.
Una de les imatges més reproduïdes de la pintura mural romànica de Catalunya és sens dubte el Crist en majestat de Sant Climent de Taüll. L’original va ser arrancat en el seu moment, per evitar que anés a parar a mans privades, de col·leccionistes, i es va mantenir com un patrimoni públic i està al Museu Nacional d’Art de Catalunya. De tota manera, les tècniques actuals permeten veure’l allà mateix a través del mapping.
I no només això, perquè quan s’arrenquen les pintures de l’absis central de Sant Climent de Taüll es fa amb la tècnica de l’strappo, que el que fa és arrancar la capa més externa d’aquestes pintures, que és el que podem veure al MNAC. A l’església queda el que són les capes profundes, ja que la pintura al fresc té un cert gruix. En alguns casos és cert que es fa un segon arrencament, com a Santa Maria de Taüll, per treure també aquesta capa més profunda. A Sant Climent, però, només es va fer un arrencament i aquesta capa profunda s’ha conservat a l’església durant tots aquests anys darrere de la còpia del Millet, que és la que es podia veure abans a l’església. Quan es va plantejar la restauració i remodelació de l’absis central de Sant Climent i es va retirar la còpia del Millet, es va constatar el que ja se sospitava però no se sabia del cert: que es conservava la capa profunda, una capa que té molt valor perquè és del Mestre de Taüll i està al lloc on es va pintar. A més, s’hi havien conservat fragments importants que no havien estat arrencats i que no es poden veure al Museu Nacional. Quan es planteja què fer amb tot això es té clar que la capa profunda ha de ser visible, perquè té aquest valor, però quan entres a Sant Climent vols veure alguna cosa més. D’altra banda, tens els fragments de pintura original que estan aquí i no a Barcelona, de manera que enlloc podies veure junt tot el que havia arribat fins als nostres dies. Llavors va ser quan es va plantejar la tècnica del mapping per recuperar virtualment el que no teníem físicament. Això et permet veure les pintures que es conserven a Barcelona però també les pintures originals que hi ha a l’església. Quan ja havíem fet tot aquest procés tecnològic important vam voler fer un audiovisual de deu minuts on es mostra el procés de com es pinta un absis, explica la iconografia i fa una hipòtesi final en base a les restes conservades i estudis fets de com seria l’absis de Sant Climent el 1123.
I què diuen els visitants quan ho veuen?
Diuen que és una cosa que els impressiona moltíssim. Des que es va implementar està sent un èxit, perquè no és només un espectacle, tot i que en té una part, sinó que va molt més enllà.
Quins projectes teniu de cara al futur?
Evidentment, el principal és continuar amb el que fem, que ja és molt. Tenim pendent de restauració i intervenció Sant Feliu de Barruera, que és un dels projectes grossos que hi ha ara mateix sobre la taula. A banda, evidentment el manteniment del dia a dia a les esglésies, la seva obertura i el servei de visites guiades. Tot això és el que hem de mantenir i augmentar, ja que actualment tenim obertes tots els dies de l’any un nombre important d’esglésies, però no totes. Tenim esglésies que no les podem obrir tot l’any, com és Santa Maria de Cardet o l’Assumpció de Coll, i el que volem anar ampliant aquests horaris d’obertura. Arran del confinament vam crear noves visites guiades que combinen l’exterior amb l’interior i es tracta d’anar creant noves experiències per generar nous relats al voltant de romànic. Tota la part virtual i digital està prenent cada vegada més importància, de manera que tenim molta feina en l’àmbit de la digitalització. Ara fa poc, amb el departament de Cultura es va fer tota la virtualització de l’interior i l’exterior de les esglésies amb la tècnica 3D, de manera que des de casa teva pots veure com és cada església i apropar-t’hi. Bàsicament, estem en això: conservació, difusió i digitalització.
Aquesta entrevista es va emetre originalment al programa ‘Viatge a la memòria’, de Pirineus TV. Podeu veure-la clicant aquí.