MARCEL FITÉ.- Quan érem xics els vespres ens tenien el cor robat. Era l’hora de jugar mentre els grans paraven la fresca. Era l’hora de descobrir el cel, els estels, les constel·lacions (les tres Maries, el camí de Sant Jaume, el Carro gros i el xic…), sempre vigilats a distància pel ramal llarg dels padrins que reposaven de les feines del dia, enraonaven de les seues coses i de tant en tant feien tragos al càntir de l’aigua fresca que havien portat d’alguna de les moltes fonts -aleshores potables- que hi havia al poble. La cervesa amb graciosa vindria més tard i limitada als dies de festa grossa.
El capvespre, en canvi, no recordo que em despertés cap interès. Envoltats de paisatges muntanyencs pels quatre costats, els crepuscles vespertins ꟷles postes solars─ eren un episodi més de la rutina astronòmica dels dies, al qual no dedicàvem cap atenció.
Avui aquells espais sentimentals que representaven els vespres gairebé han desaparegut. La gent s’estima més mirar la tele, veure sèries o seure en una terrassa davant d’una cervesa, que no pas gaudir de les converses i dels silencis pausats de les hores baixes del dia.
La gent s’estima més mirar la tele, veure sèries o seure en una terrassa davant d’una cervesa, que no pas gaudir de les converses i dels silencis pausats de les hores baixes del dia
Amb el pas dels anys, però, la intensa bellesa dels capvespres ha anat substituint aquells vespres encapsulats en el paradís de la memòria. Aquest passat mes d’agost, per exemple, ens ha ofert uns capvespres sensacionals, amb roques enceses amb una llum rosada i dolça ꟷcom ara la roca de la Pena d’Alinyà o les de Pujol Ferrer de Nargóꟷ, cúmuls de núvols platejats que s’enlairaven acolorits com flocs de llana gegantins i, moltes vegades, coronats per les guspires brillants dels llamps d’alguna tronada llunyana.
Un vespre, tornant d’un acte que s’havia celebrat a Peramola, tenia a la meua dreta, ja enfosquit per les primeres ombres de la posta, aquell mar ondulat de muntanyes que s’estenen com un mantell rebregat cap a la plana llunyana i, davant meu, encara il·luminada pels darrers raigs solars, la vall de Cambrils, amb aquell perfil oscil·lant de sinuositats daurades i càlides, de color de mel de romaní, estèticament presidides per les misterioses i encisadores agulles de les Encantades. D’allò sí que n’hi havia per a llogar-hi cadires! Vaig aturar el cotxe en un espai de la vora de la carretera i em vaig delectar un temps indefinit contemplant aquell paisatge, aquell crepuscle gairebé màgic que m’oferia la bellesa d’aquell capvespre tan extraordinari.
Lingüísticament parlant, el mot vespre presenta algunes característiques curioses. Una és la seva delimitació cronològica. Aguiló, al seu diccionari, el situava entre les sis i les nou; per a ell, les deu ja eren les deu de la nit. Coromines, en canvi, l’allarga una hora i considera que les deu encara són les deu del vespre, mentre que les onze ja serien de la nit. Potser, més que no pas un criteri cronològic els hauria calgut tenir en compte un criteri estacional i geogràfic. Jo diria que el vespre, en aquest sentit, s’aparella amb el dia, que a l’hivern s’escurça i a l’estiu s’allarga i, a més a més, té uns perfils i una durada diferents a la plana i a la muntanya. En qualsevol cas aquest és un problema que a mi no em preocupa gaire perquè, per a mi, com ja he apuntat, el relleu i les dimensions dels vespres, més enllà de les hores, de les estacions i dels llocs, tenen una dimensió viscuda i, sobretot, sentimental, que no es mesura amb hores, quarts ni minuts.
