A Catalunya són ben pocs els forjadors que queden en actiu. L’art i l’ofici de donar forma al ferro és dur i no sempre se’n pot viure. Un dels que s’hi manté és el Ramon Vilanova, que representa la quarta generació d’una nissaga de serrallers d’Organyà. La tradició familiar, de fet, era la serralleria, però ell s’ha volgut encaminar cap a la forja, donant sortida a un vessant artístic que l’ha dut a posar en marxa, juntament amb la seva parella, la Mercè Muncunill, el projecte VaDeForja.
Amb 18 anys, el Ramon va decidir que no volia seguir estudiant, així que “sense gaires ganes” va acabar a la serralleria familiar, treballant amb el pare. A casa, explica, “de serralleria n’havien fet molta, però de forja, molt poca, perquè el pare deia que això de suar tant no li anava”. L’avi sí que feia una mica més de forja, diu, però bàsicament per fer ferradures de cavalls i algunes poques peces més.
Sigui com sigui, el cas és que el Ramon es va començar a aficionar a la forja i, quan amb 25 anys va conèixer a la que acabaria sent la seva parella, la Mercè, s’hi va llançar de cap: “la Mercè em va inspirar a forjar més, a fer-ho més artístic, a anar a fires… de fet, ella anava a fires amb una amiga i un any em va proposar de fer roses de ferro per Sant Jordi. Vam començar fent unes rosetes en un espai petit de la parada i, a partir d’allà, vam posar una parada de mig metre i ara ja anem pels 5 o 6 metres, i fem de tot”.
Com que l’ofici de forjador no el va poder aprendre a casa, el Ramon ha hagut de ser “autodidacte total: mirant vídeos, anant a trobades de forjadors, mirant com ho feien i provant molt”. A poc a poc, explica que va anar-hi agafant traça i passió “i ara li he agafat un carinyo terrible, m’encanta treballar el ferro, la forja se’m dona bé i vaig ràpid”.
En aquest sentit, relata que l’atrau molt el fet de tractar el ferro: “quan veus que l’escalfes i es torna com plastilina, que hi pots fer qualsevol cosa, que a l’hivern és súper fred, a l’estiu, súper calent; quan treballes amb l’enclusa sents que cada cop és una cosa teva, cada martellada l’has de saber donar… sento que jo li dono al ferro i el ferro em dona a mi, és un carinyo mutu, sense buscar-ho”.
VaDeForja
I com va néixer, VaDeForja? Ho demanem a la Mercè, que va ser la que va generar la guspira que va encendre el projecte. “Jo vaig fer disseny i sempre he estat creativa, i vaig veure que ell tenia talent amb la forja, així que li vaig demanar per què no ho provava”, explica, tot admetent que “vaig ser la que va engegar el motor i després ja va anar sol”. Així, en aquest tàndem la Mercè és la que fa els dissenys i gestiona la part més administrativa i el Ramon és el que executa les obres.
En aquest sentit, la Mercè assegura que convèncer al Ramon per potenciar aquest vessant més artístic en l’àmbit de la forja no va ser complicat: “al final, és com una ceba, només s’havia de treure alguna capa i ho portava a dins, es nota que en tenia ganes, es nota amb tot el que fa”. Tot i això, admet que “la seva zona de confort era la serralleria i aquí t’has de buscar la feina, no te la venen a demanar, almenys al principi”.
Això, però, ara ha canviat, i és que gràcies a la pàgina web, a Instagram, i al boca-orella, ja són molts els que els fan encàrrecs. A banda de fer figures i objectes a demanda, també tenen un ampli catàleg que porten a fires. De fet, aquest era el seu principal mitjà de venda, fins que la pandèmia el va aturar en sec i els va empènyer a reforçar la venda per internet.
Pel que fa a les demandes que reben, el Ramon explica que són molt variades: “ara estem fent una dona gran asseguda en una cadira, que és la besàvia de l’home que ens l’ha encarregat, perquè diu que la vol posar a la casa del poble; però també fem bústies, troncs d’arbres, tiradors de portes, penjadors, figures de personetes… la més complicada que he fet és una cara que em van encarregar per a una figura relacionada amb ‘El laberint del Faune'”. Tot i que el ferro és la base amb què treballa, en algunes ocasions el combina amb coure, pedra o fusta.
La Mercè admet que, en alguna fira, algun client ha dit que li semblava cara alguna peça, “però quan li hem explicat la feina que hi ha al darrere i el que comporta, l’ha acabat comprant, aquesta o una altra, perquè se n’ha adonat”. I és que el procés per elaborar una peça és laboriós. El Ramon assegura que ell va ràpid i, a més, compta amb un seguit d’eines que l’ajuden a ser més àgil. Tot i això, hi ha algunes peces en què pot estar gairebé un mes treballant.
Un ofici vell i bell
Quan els demanem si veuen futur a aquest ofici, la Mercè assegura que “jo hi veig potencial, perquè en queden pocs que el sàpiguen fer i permet crear elements d’ornamentació amb un material molt maco i molt noble”. En aquest sentit, afegeix que “jo el veig com un ofici vell i bell” i admet que “encara m’atrapa molt, quan anem a alguna fira i el veig fent una demostració, em quedo encantada veient com d’una barra de ferro en pot sortir una figura”.
Per la seva banda, el Ramon assegura que “és un ofici únic i fantàstic”, però remarca que “som molt pocs els que ens hi dediquem, costa molt trobar clients, costa molt que t’ho valorin…”. En el seu cas, admet que sí que els dona per viure, també perquè tenen el suport de la serralleria.
Pel que fa al relleu generacional, explica que a les fires i trobades “comença a venir gent jove, però no n’hi ha gaires que hi mostrin ganes de debò, ja que és una feina dura”. De fet, explica que en més d’una ocasió “algun jovenet ha caigut rodó després d’una estona forjant, a causa de la calor i el desgast”.
Tot i ser un ofici tradicionalment masculí, el Ramon també apunta que “per sort, comença a haver-hi algunes noies que s’hi interessen”. De fet, a casa seva, la filla petita diu que s’hi voldria dedicar. Si amb els anys no canvia d’opinió, aquesta nissaga sumaria una cinquena generació dedicada al ferro.
Aquest reportatge s’ha pogut elaborar gràcies a les entrevistes realitzades per Jofre Figueras i Eva Viaplana