MARCEL FITÉ ARGERICH.- És una pregunta que m’han fet diverses vegades i que, tot i això, de tant en tant, encara em tornen a fer. La gent troba estrany que la primera vocal de Sallent ꟷem refereixo al poble quasi extingit de Sallent que actualment és un agregat del municipi de Nargóꟷ s’escrigui amb a i no amb e. El dubte és raonable tenint en compte que la pronúncia local del mot és “Sellent”, amb una vocal e clarament tancada, malgrat la posició pretònica que ocupa, en què tant la a com la e solen pronunciar-se força neutres per aquests verals.
Acostumo a dir que no ho sé del cert, perquè no soc cap expert en el tema, però que allò que probablement expliqui aquesta grafia sigui l’etimologia ꟷl’origenꟷ de la paraula. Si fos així, aquesta a escrita es justificaria per la a llatina de SALIENTES ꟷque significava font, brollador o salt d’aiguaꟷ, malgrat que la seua pronúncia local sigui, tal com he dit, “Sellent”, amb la primera e tancada. És a dir, que el criteri etimològic s’hauria imposat al de la pronúncia viva i real de la contrada.
Tot i que les persones a qui he donat tal resposta generalment semblen haver-la acceptada com a raonable, jo sempre em quedo amb el dubte de si és encertada, correcta. Ho dic perquè penso ꟷi séꟷ que aquest no és pas un criteri que s’apliqui sempre igual. Agafem, per exemple, el cas del poble de Calonge de les Gavarres. La pronúncia local és “Culonge”, amb la o pretònica pronunciada u. Aquí, però, la grafia a de la primera síl·laba no es justifica pas per l’etimologia (Calonge ve de la forma llatina COLONICU), ja que segons aquesta etimologia l’ortografia adequada seria “Colonge”, que, a més a més, coincidiria ortogràficament amb la pronúncia local tradicional. Aquest fet, evidentment, contradiu la lògica de l’explicació etimològica atribuïble a Sallent.
Per aquest motiu deia que no sé del cert per quina raó Sallent s’escriu amb a pretònica i no pas amb e i suposo que aquesta deu ser també la causa que sempre em quedi amb el dubte de si la meua resposta ha estat prou correcta i coherent.
De vegades em pregunto si la contaminació i el mal tracte de la toponímia no van també lligats amb la contaminació i el mal tracte dels indrets, de la mateixa manera que la corrupció del llenguatge és un indici quasi infal·lible de la corrupció i la deixadesa socials
De fet, de vegades penso que en el cas de la nostra toponímia hi ha una certa tendència a sobrevalorar els noms que ens venen (venen de venir, no pas de vendre, malgrat que acabem comprant-los) de fora. El cas de Nargó ꟷun topònim preromà ja documentat al segle IXꟷ convertit actualment en un espuri ꟷespuri, per als parlants autòctonsꟷ Coll de Nargó, en seria un exemple prou eloqüent. La mateixa cosa podríem dir de certs noms de lloc pertanyents a la toponímia menor, com ara la substitució que actualment es fa del lloc històricament conegut com els Tolls del Codó ꟷamb els meravellosos Toll Rodó i la Tolla de Baixꟷ que cada dia veig més substituïts pel topònim, també espuri, de Basses (basses, que, com a tals, no n’hi ha cap en tot aquell rodal, antigament tan magnífic i net). De vegades em pregunto si la contaminació i el mal tracte de la toponímia no van també lligats amb la contaminació i el mal tracte dels indrets, de la mateixa manera que la corrupció del llenguatge és un indici quasi infal·lible de la corrupció i la deixadesa socials.
És curiós que tant el topònim oficialitzat Coll de Nargó com el de Calonge hagin generat sengles etimologies populars tan imaginatives com rotundament falses. En el cas de Coll de Nargó, durant el segle XIX es va difondre la teoria ꟷsense cap mena de base ni consistènciaꟷ que aquesta denominació provindria d’un suposat i delirant “Coll d’anar a Aragó”. Aquesta etimologia popular, encara que ha estat a bastament desmentida amb proves irrefutables de la seua falsedat, encara hi ha qui la té com a certa i, fins i tot, no s’està de pregonar-la quan en té la més mínima ocasió.
En el cas de Calonge de les Gavarres, com deia, passa una situació força semblant. Tot i que l’etimologia de la població està perfectament establerta i demostrada (Calonge < COLONICU), la imaginació popular en va crear una altra de paral·lela que, malgrat que no sigui certa, no deixa de ser ben trobada. És a dir, com que Calonge posseeix una magnífica cala, que tradicionalment ha estat una gran font de riquesa per a la població, ja sigui antigament per la pesca i, actualment, d’una manera molt especial pel turisme, l’etimologia popular que se’n va difondre, sense cap mena de base científica que la sostingui, va ser la d’una suposada “Cala longa”, que, malgrat la seua bellíssima existència real, no ha tingut res a veure amb l’etimologia autèntica del nom del poble.
