CARMEN SALAS.- Pau Chica (La Seu d’Urgell, 1993) és graduat en Història i màster en Història Contemporània i món actual per la Universitat de Barcelona. Membre de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell, ha treballat com a tècnic a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell i com a investigador associat a l’Institut d’Estudis Andorrans. Interessat des de molt jove per les repercussions de la Guerra Civil als Pirineus en general i a l’Alt Urgell en particular, ha publicat dos llibres sobre la matèria, Andorra i la Guerra Civil Espanyola (Aloma Editors, 2023), i Cerdans i alturgellencs als camps nazis (Anem Editors, 2020). en col·laboració amb la Direcció General de Memòria Democràtica (DGMD) va treballar en la recerca de fosses comunes de la Guerra Civil i la dictadura franquista a l’Alt Urgell, durant la qual en va documentar 23 que estan recollides en un estudi de 2022. Posteriorment, i ja com a historiador extern, ha localitzat quatre fosses més, informació que ha traslladat a la DGMD.
A les seves xarxes socials, es presenta dient “Cansat de no entendre res, em vaig fer historiador. Segueixo sense entendre res”. Què és el que voldria entendre i encara no ha pogut?
Crec que els historiadors volem entendre el món en què vivim, obtenir respostes a preguntes que ens fem sobre com hem arribat fins aquí. Tanmateix, en investigar i assabentar-te d’un passat de guerres, de violència, de repressió, … quan veus el present, t’adones que no hem après absolutament res del passat.
A segons qui això li faria veure de manera negativa el futur dels humans. És el seu cas?
No diria negatiu, després de fer l’anàlisi del perquè de les coses, evidentment, puc tenir la meva opinió sobre els sistemes polítics i l’evolució del món, però sempre tinc l’esperança que hi pot haver un món millor.
Quan es va adonar que volia ser historiador?
Diria que ho vaig descobrir al batxillerat, gràcies a un llibre, Homenatge a Catalunya, de George Orwell, i a una professora, la Carmen Xammar, amb la qual actualment treballo en alguns projectes a l’Institut d’Estudis Comarcal de l’Alt Urgell. La narració d’Orwell sobre la Barcelona dels primers mesos de la Guerra Civil espanyola i la seva vida al front, als meus 16 anys, em va captivar i vaig voler saber més d’aquest tema. Tot i això, hi va haver un moment en què vaig dubtar entre Història i Ciències Polítiques, perquè des de molt jove he tingut inquietuds polítiques i volia entendre el món des d’aquesta vessant, però finalment em vaig decantar per la primera.
Vostè ha centrat les seves recerques principalment en el període històric d’aquesta guerra i de la Segona Guerra Mundial. Què li atrau d’aquests conflictes?
Que s’ajunten dues coses que em semblen molt interessants. Es tracta de moments històrics de molta càrrega política durant els quals es produeix un canvi brutal de paradigma internacional.
Pel que fa a la Guerra Civil, vostè ha analitzat les implicacions que va tenir a l’Alt Urgell. Creu que la gent del territori n’és conscient de tot el que va passar?
La gent més gran sí que és molt conscient del que va suposar la guerra a la comarca perquè la van viure en primera persona o els seus pares, i per tant, a casa han respirat aquesta dura experiència vital, però és cert que el jovent no té massa idea del que hi va passar i això és un problema. Cal apostar per un coneixement reflexiu i actiu, i adonar-se que la història local i comarcal els podria captivar una mica més, perquè no és el mateix que t’expliquin fets ocorreguts a la Seu, a Organyà o a Andorra, llocs on vius o per on passes sovint, que a les grans ciutats.
La història local i comarcal els podria captivar [al jovent] una mica més, perquè no és el mateix que t’expliquin fets ocorreguts a la Seu, a Organyà o a Andorra, llocs on vius o per on passes sovint, que a les grans ciutats
Què es podria fer al respecte?
Caldria un gran esforç per reforçar l’estudi de la història més propera, i també molta pedagogia, perquè a comarques petites com l’Alt Urgell, amb poca població, parlar de la guerra ha estat tabú i durant molts anys se n’ha parlat molt poc. De fet, no ha estat fins els últims 15 anys que se n’ha començat a comentar una mica més.
Suposo que això li haurà estat útil per a l’estudi que va realitzar al 2022 sobre fosses comunes, on en va documentar 23, i quatre més, recentment?
Totalment. Per a localitzar les fosses el més important és la memòria oral, perquè quan s’enterrava algú en aquelles circumstàncies, poques vegades es documentava, i per això la memòria de la gent juga un paper fonamental. Hi ha moltes persones que en tenien coneixement i no han parlat mai, tot i que també és important no criminalitzar ningú. S’ha d’entendre el que va suposar viure un moment tan traumàtic com és una guerra. Es tracta de contextos molt colpidors i precisament per això estic molt agraït a tota la gent que ha compartit amb mi moments complicats de la seva vida perquè per ells és un tresor, i als investigadors ens han facilitat una informació molt important.
Hi va poder recórrer també a la memòria familiar?
No, a la meva família no hi ha hagut cap cas, però en perspectiva, crec que ha estat millor, perquè això m’ha permès abordar aquesta recerca, no diré que amb objectivitat, perquè al final tothom es posiciona, però sí que emocionalment he pogut treballar amb més distància que si hagués tingut un besavi o un avi desaparegut a la guerra o implicat en un dels dos bàndols.
Els resultats obtinguts li permeten fer un càlcul aproximat de quantes fosses hi hauria a l’Alt Urgell?
Ara mateix hi ha documentades 27 fosses, 23 que teníem a la memòria del 2022 i quatre més trobades recentment a Espaent, Carmeniu, Taús i Castellars del Cantó. No diré que és la punta de l’iceberg, però és evident que n’hi ha d’haver més. Quan parlem de fosses, el més important d’entendre és que no sempre estem parlant del típic forat al terra que imaginem tots, excavat després d’una gran batalla, com per exemple, la de l’Ebre, amb 500 soldats. Habitualment, ens referent de fosses és amb una única persona enterrada, i d’aquestes n’hi ha algunes impossibles de documentar. I aquest és el gran drama, que hi ha molts desconeguts enterrats en llocs més o menys referenciats per gent de la comarca dels quals resulta impossible obtenir dades.
No diré que [les fosses trobades] són la punta de l’iceberg, però és evident que n’hi ha d’haver més […] el drama és que hi ha molts desconeguts enterrats en llocs més o menys referenciats per gent de la comarca dels quals resulta impossible obtenir dades
Hi va haver morts per venjança també un cop acabada la guerra?
A la Seu d’Urgell, no. El període en què la població civil va patir més repressió va ser al principi del conflicte, a causa de la violència d’alguns incontrolats dels comitès dels milicians, sobretot els dies 10 i 11 d’octubre de 1936, quan van morir assassinades 27 persones que van ser enterrades en una fossa comuna que la pròpia República va exhumar un any després. Posteriorment, la gran majoria dels cossos van ser reinhumats en un monument franquista que encara presideix el cementiri de la Seu d’Urgell, tot i que el 2017 se li va treure la simbologia de la dictadura. Evidentment, no tota la gent que hi havia enterrada allà era franquista, podia ser gent d’ordre, de dretes o propietaris.
Per què els van matar?
Al principi de la guerra, alguns comitès de milicians van detenir gent de dretes, religiosos i gent adinerada, que en un poble destaquen més. A la Seu aquests comitès van exercir un violència considerable amb el resultat d’aquest tipus de fosses comunes. Després, el franquisme es va apropiar d’aquests morts.
Com va ser la vida a la Seu un cop Franco va guanyar la guerra?
Encara falta un estudi important sobre aquesta qüestió, però el que sí tenim clar és que a la comarca de l’Alt Urgell les conseqüències de la victòria dels rebels va suposar una baixada demogràfica important, gairebé un 10% entre el 1936 i el 1939. Evidentment, no tot correspon a morts a causa de la guerra, també hi va haver molta gent que va marxar a l’exili i que mai més va tornar. En aquet sentit, el fet de ser comarca fronterera va se determinant perquè les xifres de morts fossin inferiors en comparació amb altres zones, ja que qui sabia que el podien matar, fugia, com va ser el cas d’Enric Canturri, l’alcalde republicà de la Seu i diputat al Parlament, que es va haver d’exiliar a Mèxic, on va morir el 1971.
A l’Alt Urgell, les conseqüències de la victòria dels rebels va suposar una baixada demogràfica important, gairebé un 10% entre el 1936 i el 1939
Vostè ha escrit un llibre sobre la Guerra Civil a Andorra. Suposo que les particularitats geogràfiques i polítiques resulten molt atractives des d’un punt vista històric?
I tant, sobretot perquè quan es parla d’Andorra també s’ha de parlar de França, ja que uns dels coprínceps és el president de la República Francesa i estàs parlant de contactes diplomàtics de primer nivell. Això, pels que fem història més local, és molt interessant d’investigar i poder anar a arxius tant de França com d’Espanya per consultar documentació. La recerca em va portar tres anys d’investigació amb milers de documents, alguns inèdits i van sortir moltes sorpreses.
Per quan un llibre centrat a l’Alt Urgell?
Aquest projecte sempre està a l’horitzó, i en un futur, m’agradaria poder abordar la Guerra Civil a la comarca des d’un punt de vista ampli.
També ha escrit sobre els urgellencs i cerdans tancats a camps de concentració alemanys durant la Segona Guerra Mundial. Què en destacaria?
Aquesta recerca neix d’una inquietud personal i de la necessitat de saber si gent de la comarca de l’Alt Urgell i també de la Cerdanya va estar en camps nazis. Quan vaig començar a estirar del fil em vaig trobar que en el cas de l’Alt Urgell hi va haver 14 les persones, i de Cerdanya, sis, dels quals no es sabia gairebé res i havien quedat condemnades a l’oblit. El que vam fer va ser intentar refer les seves biografies per dignificar aquests compatriotes, molts dels quals no en van poder sortir vius. I encara més, ningú va poder tornar a trepitjar territori pirinenc, a causa de la dictadura de Franco, i un cop retornada la democràcia, no hi van voler tornar.
Alguns dels que van marxar van militar a la resistència francesa, i han estat reconeguts institucionalment. Aquí també?
Poca cosa, tot i que al Pallars Sobirà, el Dr. Josep Calvet ha treballat molt el tema, i la Conxita Granger, de la Pobla de Bellvei, que va ser deportada a un camp de concentració, va ser homenatjada. A l’Alt Urgell, encara falta un estudi que parli de la gent de la comarca que hi va poder col·laborar més enllà de la deportació.