Hi ha paraules que moren quan desapareix el seu referent. Avui només la gent de més edat es deu recordar de quina cosa eren les salmes (bastiment plegable format per quatre fustes corbades que es posava a l’esquena dels animals de bast per a transportar-hi coses), els picolls (nom que rebien aquestes fustes corbades, les quals s’obrien formant un arc d’ametlla i anaven unides per tres pals travessers a la part que tocava al llom de l’animal) i, fins i tot, les aubardes (mena d’encoixinat, sovint folrat de palla, que es col·locava entre l’esquena de l’animal i els picolls per protegir-la de la duresa i del ròssec d’aquelles fustes). Avui poca gent se’n recorda malgrat que, fins a mitjans del segle XX, aquestes paraules representaven conceptes tan útils i necessaris per a la supervivència de la gent de muntanya com avui ho serien els tractors, els camions o l’electrònica.
Hi ha paraules, en canvi, que tot i haver quedat vídues de referent continuen fent la viu-viu en el meravellós món dels sentits figurats, en el procel·lós jardí de les dites i metàfores i en la prodigiosa imaginació creadora dels parlants, que és el cau on realment s’aixopluga —i no pas en luxoses i improductives acadèmies cooptades o en la mala fotocòpia d’obscurs instituts, igualment de cooptats i improductius— l’autèntic geni de la llengua.
Fa uns dies, llegint al Grup de Lectura de Nargó la novel·la Blau de Prússia, d’Albert Villaró, ens va sortir la paraula carcan. Un carcan o carcany era la canaula o collar que subjectava el coll —el carcanyell— del bou al jou. D’aquí mots com encarcanyar (fer empassar), carcanada, carcassa… Desaparegut aquest referent de la vida quotidiana, però, va passar a significar rampoina, andròmina i d’aquí, persona decrèpita, xaruca, que era el significat del mot a la novel·la de Villaró.
Uns altres referents que han desaparegut de la nostra mirada són panistra (o cartre) i panistre (paneres grosses per al transport animal fetes de jonc, sarga, verga o canyes). La primera avui ha passat a significar tanoca, ximple, beneit, orc…, mentre que la segona vol dir potiner, barroer, sapastre…
Les antostes eren uns taulons que tant podien fer de prestatge com de palmar o envà en certes cases, corrals o pallers. La modernització a través de les lleixes i dels envans de material les va anar arraconant als trebols, als sostres morts i als corrals de les masies, dotant d’aquesta manera el mot d’una càrrega semàntica de llunyania i fins i tot de misteri. Així, quan preguntaves per alguna cosa i et contestaven Ja ho pots anar a cercar a les antostes en realitat et deien que per molt que ho cerquessis no ho trobaries.
Tenir una estamparra era tenir una idea fixa, una dèria, una obsessió. Com que una de les coses que més obsessiona —sobretot a una certa edat— és el fet d’haver-se de morir, va arribar un moment que passar l’estamparra, és a dir, deixar de tenir obsessions, equivalia a morir-se i no era pas estrany sentir a les persones d’edat avançada frases com No patiu per mi que aviat hauré passat l’estamparra.
Els cremalls, aquelles cadenes d’anelles gruixudes que penjaven damunt de la llar i que portaven al peu un ganxo o més per a penjar-hi olles i calderes, de vegades amb factures força artístiques i creatives, pertanyien a la importantíssima cultura del foc i eren hereves d’unes formes de vida ancestrals. Tot i això, aquest estri ha desaparegut de moltíssimes cases —més enllà del seu manteniment purament ornamental— en haver perdut la seva funció tradicional. A la vora del foc, asseguts a l’escó i davant d’uns cremalls, s’agombolava la família, els vells hi explicaven històries i contes i si convenia enviaven els mals esperits a pastar fang xemeneia amunt. El foc era un símbol del caliu familiar i de la solidaritat entre veïns. El foc i l’aigua —com el pa i la sal— no es negaven mai a ningú i si a algú li’n faltava anava a casa del veí que en tingués a cercar-ne. Eren lleis no escrites ni parlades que al Pirineu es transmetien a través del seny després de segles de convivència. Això no treia que hi hagués cases amb focs més grans i focs més petits, amb llars més artístiques i llars més senzilles. Llars amb xeres, espurnes i xàldigues que s’enlairaven més i altres de més pobres i esquifides que no alçaven el cap. Les llars més esplèndides, més exuberants, podien posar els ganxos dels cremalls més elevats que les que tenien un simple caliu. Per això treure una anella dels cremalls era un símbol de benestar i de progrés econòmic, que molt difícilment es solia produir. Actualment una bona part d’aquella cultura, d’aquelles tradicions i d’aquell llenguatge, s’han quasi perdut, però la frase Treure una anella dels cremalls encara és ben viva i vigorosa. Segons diu Josep Espunyes a la seua obra 1.000 dites ponentines, «es diu quan passa una cosa que rarament sol passar, insòlita, excepcional». El dia que puguem ser lliures del tot, doncs, haurem de treure una anella dels cremalls.
