MARCEL FITÉ.- La llegenda del bandoler Folch de Nargó s’ha transmès de pares a fills durant prop d’un segle i mig. Gairebé tot el que en sabem ens ha arribat a través de la memòria oral, ja que una gran part dels arxius locals va ser cremada durant la passada guerra. Per sort, gent com l’Emili Solà, els germans Ramoneda de cal Guillot i altra gent del poble han suplert amb la memòria una part del que les flames un dia van convertir en cendra.
En el doll d’aquestes veus, i encara en el d’alguna altra, va beure l’escriptor peramolí Josep Espunyes quan va redactar una aproximació biogràfica del bandoler Folch de Nargó a la seua breu però documentada obra Trabucs i pedrenyals. Aproximació al bandolerisme de l’Alt Urgell, publicada per Garsineu Edicions l’any 2002.
Seguint la tradició oral, i d’acord amb el que escriu Espunyes, el presumpte bandoler Folch hauria nascut a cal Terrissaire de Nargó, una nissaga de terrissaires que es va mantenir activa fins ben avançat el segle XX. Jo encara recordo el forn-obrador que tenien a la Costerota i els plats d’escudella vermella que teníem a l’escudeller de casa quan era xic. Recordo que eren uns plats rogencs, una mica escantellats per l’ús, pintats de groc a la part còncava, amb els noms de les persones de la casa escrits en negre o marró fosc, no n’estic segur. La meua padrina hi solia servir la sopa, les sopes i la vianda, que venia a ser com la modernament anomenada escudella, amb la particularitat que la vianda duia una mica de carbassa.
La memòria oral ens l’ha reportat com un carlí recalcitrant, que es va voler mantenir fidel a la seua ideologia més enllà de 1875, és a dir, més enllà que el general Martínez Campos la donés per acabada el dia 26 d’agost de 1875 al darrer reducte del carlisme català de la Seu d’Urgell. Amb la caiguda de la Seu va caure també la Generalitat que els carlins hi havien restaurat.
Segons la veu popular, la derrota carlina no hauria estat admesa pel Folch de cal Terrissaire que, amb un escamot d’homes, hauria continuat la guerra pe seu compte. Aquesta decisió l’hauria dut a ser un proscrit, un guerriller sense cap exèrcit ni suport polític darrere seu. D’aquells anys es recorden alguns enfrontaments llegendaris amb les forces governamentals, que s’han transmès de pares a fills sense solució de continuïtat. Una topada famosa va ser la de coll de Bura, esdevinguda després d’una persecució que començà al Soldelriu ─prop d’on el riu de Sallent aleshores, abans del pantà, desembocava al Segre─, que va acabar amb la fugida de l’escamot guerriller cap als paratges quasi selvàtics d’Aubenç.
La topada més violenta entre la guerrilla del Folch amb les anomenades forces de l’ordre hauria estat la que es va produir a l’indret conegut com Cap de la Creu, a mig camí entre Nargó i les Masies. Els guerrillers tenien previst desplaçar-se d’incògnit de Gavarra a Nargó, però un confident els va delatar i les forces de l’ordre els van esperar emboscats als dos costats del camí. L’enfrontament va ser terrible, amb diversos guerrillers morts i ferits, que van ser duts a la nova església de Sant Climent que, per un temps, es va convertir en hospital i presó. El topònim Cap de la Creu vindria de la creu ─avui, desapareguda─ que el poble hi hauria fet instal·lar en memòria dels morts.
La més famosa i espectacular, però, va ser l’escena que es va produir al cafè de la Pepeta Maca, digna d’un film del l’oest americà. El Folch, que va poder fugir de l’emboscada del Cap de la Creu, vivia amagat a les zones boscoses que envolten el poble amb el que li quedava de l’escamot. No obstant això, mantenia contactes amb la família i amb gent de Nargó de la seua confiança. Malgrat que sabia que el seu cap continuava essent un trofeu de caça major per al poder, algunes nits es deixava veure al cafè de la Pepeta Maca (a cal Ton del Peret), on podia esbargir-se jugant a cartes, de les quals era un gran apassionat.
El local del cafè era situat al primer pis de la casa. Constava d’un taulellet, una posella amb licors, una estufa de ferro colat amb una cafetera d’alpaca al damunt on s’escalfaven els clients de més edat, quatre o cinc taules de fusta envoltades de cadires de boga, i uns quants jocs de cartes. Unes cartes llamineres que el Folch no trigaria a remenar i repartir entre els companys de partida, com un nargoní més. De sobte, però, s’obrí la porta del cafè i un home s’abocà precipitadament cap a dins i va exclamar:
─Folch, la parella de la guàrdia civil ve cap aquí. Et venen a buscar!
