MARCEL FITÉ.- Quan arriba aquest temps, de vegades em recordo de la tolla del Codó. Jo soc de la generació que encara va aprendre de nedar al toll del Calderó, un toll que hi havia a Nargó, en una raconada del Segre, a sota de les antigues fondes de cal Not i de cal Genot vells. Un toll meravellós, que la no menys meravellosa ploma de Mercè Rodoreda no es va oblidar d’esmentar als seus escrits nargonins. En quina de les dues fondes es devia allotjar en les seues primeres estades al poble?
Aprendre de nedar al toll del Calderó en el passat devia haver estat gairebé un requisit per als joves nargonins que volguessin ser raiers el dia de demà. Era un toll situat en un indret incomparable, sota un gran lledoner, una natura ufanosa i florida, i amb una roca plana que es ficava dintre del cabal del Segre formant una platgeta de pedra. No gaire lluny de l’aigua i a nivell del riu hi havia un forat rodó a la roca que era el que li donava el nom de Calderó. Era un toll profund, que permetia afolcar-s’hi de cap, sense perill de tocar als còdols del rasper del fons. L’aigua, neta i calmosa, transparent, gairebé s’hi aturava, formant petits remolins que donaven formes esbiaixades i resplendents a les truites, als barbs, als cua-rois, als estols de bagres que hi cuejaven i lliscaven com éssers ingràvids d’un univers de fantasia.
Jo soc de la generació que encara vam aprendre a nedar al toll del Calderó. De la generació que de la roca plana estant vèiem com els més grans s’afolcaven de cap a l’aigua des dels indrets més arriscats, i que quan baixava algun tronc o alguna soca pel riu hi muntaven com si fos un cavall i es deixaven anar riu avall arrossegats per la força cabalosa del riu, enmig d’una cridòria juvenil i joiosa. Però aquell gaudi de final dels cinquanta ens va durar molt poc i avui tan sols és un record dels qui vam tenir la sort de viure-l i ara el goig de poder explicar-lo.
Jo soc de la generació que encara vam aprendre a nedar al toll del Calderó. De la generació que de la roca plana estant vèiem com els més grans s’afolcaven de cap a l’aigua des dels indrets més arriscats, i que quan baixava algun tronc o alguna soca pel riu hi muntaven com si fos un cavall i es deixaven anar riu avall arrossegats per la força cabalosa del riu, enmig d’una cridòria juvenil i joiosa
A la primeria dels seixanta, el pantà d’Oliana no va trigar a ofegar aquell toll i les bellíssimes i generoses hortes plenes de fruiters que envoltaven els dos costats de quilòmetres i quilòmetres de Segre. I els peixos, aquells peixos que solcaven feliços l’aigua del riu, van aparèixer d’un dia per altre panxa enlaire, formant blanques congestes de putrefacció, de mort, de tristesa i de desolació. I els joves, aquells joves que s’afolcaven a l’aigua, a la recerca d’una nova dimensió que els allunyés de la realitat desconeguda que els venia a sobre, sense futur als rais, sense horta, sense passat on arrapar-se, vam començar on cercar nous tolls on poder nedar, on poder submergir-nos, on poder recuperar el plaer de compartir l’aigua dolça amb aquells éssers ingràvids d’un univers de fantasia que el pantà imposat havia immolat sense cap mena de consideració ni pietat.
Aleshores vam descobrir la tolla del Codó: era a pocs quilòmetres del poble, una mica més amunt de les Masies. Era l’indret favorit dels joves de les Masies que, de cop i volta van veure envaït pels nargonins. Jo el vaig conèixer un dia de Sant Miquel de maig. Després de l’aplec, del ball, dels jocs i de la xerinola que el solia seguir, una colla de joves vam inaugurar el costum d’anar a estrenar la temporada de bany a la tolla. Una tolla encara verge i solitària, amb el seu petit toll de dalt, el toll Redó i la tolla Gran. Després de la primera remullada de l’any, és clar, cap al ball de les Masies, cap a cal Castell a menjar una mica de llangonissa i espetec amb pa amb tomata i, finalment, envoltats de foscor i de silenci, cap a casa caminant, sota els raigs platejats de la lluna i el cant misteriós d’algun duc emboscat a la llunyania.
Actualment, la tolla del Codó s’ha fet molt popular i cada estiu s’hi ajunta una munió de cotxes d’arreu de la comarca i d’altres topants. L’Ajuntament de Nargó ha fet esforços per a mantenir el lloc sota unes normes de convivència, higiene i civilitat que no sempre se segueixen, la qual cosa, indubtablement, no beneficia aquell petit paradís, que, com tots els paradisos, es va convertint en un paradís perdut. Per si això no fos prou, darrerament, fins i tot el nom històric i popular, el topònim (la tolla del Codó), li ha estat canviat el de «Les Basses». Però aquest ja és un altre tema del qual parlaré un altre dia.