A mig matí pujo per l’antic camí de les Hortes. És un camí que ja no duu al lloc que indica el seu nom, perquè les Hortes fa anys que van desaparèixer sota les aigües de la presa d’Oliana. Avui tot el que en queda és el nom. Actualment aquest camí acaba enllaçant amb una tresquera empedrada i pedregosa que s’enfila cap a la Serra i constitueix un bon itinerari per a estirar les cames i gaudir de la solitud d’uns paisatges abandonats a la bona de la natura, la qual, lentament i tenaç, ha anat colonitzant amb argelagues, rebolls, rouretells i tota mena de matolls unes antigues feixes d’olivers, avui cadavèrics, que s’arrapen serra amunt malgrat les parets de pedra seca mig esbalçades.
A l’entrada d’aquest camí de les Hortes, a mà dreta, hi ha una roureda que s’estén també fins al cap de la Serra. Ara a l’hivern, els roures, sense la verdor primaveral de les fulles, presenten un aspecte una mica fantasmal, mortuori. Amb l’escorça aspra i ennegrida per les rigors de l’estació i les branques enlairades com braços de mil mans i dits demanant clemència, semblen éssers sortits d’ultratomba, ànimes en pena, espectres d’altres espectres. Al costat esquerre, protegits per una paret de pedra seca, davallen uns conreus corsecats per la manca de pluja i recoberts d’un herbei escanyolit, de color de palla, recremat pel fred d’un hivern que, malgrat el canvi climàtic, a les nits encara faria espetegar les dents.
El vell camí de les Hortes fa de frontera teòrica entre aquestes dues realitats secularment confrontades
Enmig d’aquest panorama una mica desolat, aquí i allà treuen el cap els primers raigs de llum de les flors dels ametllers. Són floracions tímides, porugues, encara agrupades com poms de núvia a les capçanes dels arbres, que s’encenen durant les hores de sol i es marceixen mig congelades al primer foscant. El vell camí de les Hortes fa de frontera teòrica entre aquestes dues realitats secularment confrontades. Els roures, malgrat el seu aspecte actual, cada any intenten envair els espais conreats i si no ho aconsegueixen no és pas pel camí i la paret que els en separa, sinó per l’efecte protector de l’aixada, del podall, de l’arada i de la resta d’eines del pagès que els manté a ratlla.
El poeta Maragall, malgrat que considerava que “la ginesta és l’ànima de Catalunya”, era un gran admirador de la flor de l’ametller. N’admirava l’atreviment, la bogeria, l’espontaneïtat… “No tenim ara el desig de florir?, doncs, florim! Quan ne tinguem de fullar, fullarem; i quan de fruitar, fruitarem (…) Jo de l’ametller ne diria l’arbre de la llibertat.” La seua visió, evidentment, era filla d’una mirada poètica. No tenia en compte el paper de l’aixada, del podall, de l’arada, del pagès… Sense el suport de la mà humana, en aquest espai la victòria dels roures sobre els ametllers a la llarga seria aclaparadora, total i definitiva. Exactament com ho ha estat sobre els olivers abandonats a la seva sort una mica més enllà. La flor de l’ametller és massa subtil i delicada per sobreviure al costat de les asprors i la contundència del roure i poder donar fruit.
Quan deixo el camí, m’acosto a un ametller jove que encara té la majoria dels calzes rosats sense esclatar encastats a les rames nues d’on han sorgit com per art d’encanteri, mentre que a la capçana ja hi llueixen les primeres floretes blanques de tul de seda, translúcides i festives, amb els minúsculs pistils de ble de ciri i color d’olor de mel. Quina injustícia fora que s’abandonés aquests arbres, aquestes flors tan belles, aquesta fragància, a les forces de la natura, a l’imperialisme desfermat, persistent i implacable dels roures, que ja disposen del seu domini perfectament delimitat, que és el que va des del camí de les Hortes fins al cap de la Serra.
Putin, aquest espectre de tants altres espectres, intentant aixafar les flors més vaporoses, perfumades i intrèpides, de les terres veïnes, abans que no arribi la primavera i puguin donar el seu fruit
Quan arribo a casa m’assabento que el president de Rússia, Vladímir Putin, ha envaït Ucraïna. No m’ho puc creure. Una altra vegada l’aspror de l’escorça contra els pomells de la llibertat. Putin, aquest espectre de tants altres espectres, intentant aixafar les flors més vaporoses, perfumades i intrèpides, de les terres veïnes, abans que no arribi la primavera i puguin donar el seu fruit. Amb quina aixada, amb quin podall, amb quina arada es podrà impedir? De sobte m’ha tornat a venir a la memòria el poeta: “A mig aire de la serra / veig un ametller florit: / Déu te guard, bandera blanca, / dies ha que t’he delit! / Ets la pau que s’anuncia / entre el sol, núvols i vents…”