JORDI PAU CABALLERO.- Dissabte 15 de febrer es va celebrar al Museu Cerdà de Puigcerdà, la convenció de la Confluència per una Cerdanya sostenible, anomenada ‘Solucions per al futur de la Cerdanya’. Es varen presentar tres ponències sobre tres temes cabals. La primera, a càrrec de l’Arnau Corberó, arquitecte i membre del Sindicat d’Habitatge de Cerdanya, titulada ‘Propostes sobre el problema de l’habitatge’, i dues més, ‘L’Agenda Rural i la preservació del medi i el turisme de qualitat’, a càrrec d’Eduard Trepat, representant de l’ARCA, i ‘Noves activitats econòmiques per a la Cerdanya’, a càrrec de Joan Ganyet, director per al Comissionat de les Relacions Interpirinenques.
En l’acte es va llegir el nou manifest de la Confluència per a una Cerdanya sostenible, una xarxa de 26 entitats cerdanes que propugna un nou model econòmic, social i ambiental pel futur de la comarca. Aquest manifest té 10 punts: 1) sentiment de comarca, governança i cooperació; 2) model econòmic: diversificació dels sectors de producció; 3) habitatge; 4) agricultura, ramaderia, ús del sòl, alimentació: producció i distribució; 5) medi natural i cultural: preservació, gestió i accés; 6) recursos energètics, energies renovables; 7) recursos hídrics: disponibilitat i manteniment, pous, recs i depuració; 8) circularitat de l’economia: reduir, reutilitzar, reciclar i recuperar; 9) contaminació ambiental, lumínica i sonora i 10) serveis públics a la ciutadania: educació, salut i transport, infraestructures i vies verdes, i fixació de la població.
Els punts han estat elaborats en base a les inquietuds de la ciutadania, després d’un procés d’actes en diferents municipis, i en ell es proposen tot un seguit de mesures. Centrant-nos en el tema de l’habitatge, la presentació de l’Arnau Corberó començava amb una pregunta: Dret, o mercaderia? I després d’aportar tot un seguit de dades de la situació a Cerdanya, plantejava un conjunt de qüestions al voltant de les polítiques públiques i accions privades cap a la desmercantilització de l’habitatge a la Cerdanya. Camins n’hi ha, i degut a la complexitat de la problemàtica poden ser més o menys difícils de transitar, però ara bé, cal voluntat i acció política.
Mentrestant, cada cop ens trobem amb exemples més il·lustratius d’aquest desori que ens porta a escenaris de la remota època del llunyà Far West, o no tan llunyans, tal com ens il·lustrava l’any 2008 la cançó d’en Pere Tàpies I li deien Johny Castells, en un imaginari duel d’especuladors urbanístics a la ciutat de Barcelona: “En Johnny Castells i en Bill Magrinyà, son perdonavides d’unes S.A., uns grups econòmics que, per variar, tenen per costum l’especular, i que ara el grup d’en Johnny Castells, un cop mort en Bill Magrinyà, podrà fer i desfer, cosir i estripar, vendre, comprar, i fins i tot, hipotecar, sense competència, està clar”. Bé, alguns noms immobiliaris ―de la noblesa immobiliària―, que han aterrat a Cerdanya en aquest primer quart de segle XXI, podrien inspirar una nova cançó a l’estil d’en Johny i d’en Bill: Xuclamel Real Estate, Aldus Pomes, Living Pump, Coldplay Banker, Heritage Real Empire, Guineu International Properties, Inge Rangers, Angel Bond… Veiem doncs, històries del Far West, de casa, i de Pirineu enllà.
Cada cop ens trobem amb exemples més il·lustratius d’aquest desori que ens porta a escenaris de la remota època del llunyà Far West, o no tan llunyans, tal com ens il·lustrava l’any 2008 la cançó d’en Pere Tàpies I li deien Johny Castells, en un imaginari duel d’especuladors urbanístics
D’un porta a porta: “Hola, soy Cayetana, trabajo en Angel Bond, en estos momentos estamos diseñando casas muy chulas en el Empordà y en la Cerdanya. ¿Quieres cambiar tu casa por una de estas? Entra en mi web y allí las podrás ver. Por otro lado, me he fijado en tu casa, porque tengo clientes a los que les encantaría… Si es el caso, y te animas, llámame y vendré a verla lo antes posible, me interesa mucho”. Cal llegir-la en veu alta, posant veu de Cayetana en Baqueira.
De la premsa digital: “Les cases per a milionaris a la Cerdanya. Ara en el mercat immobiliari es poden arribar a pagar quatre milions d’euros. A la Cerdanya, on el 64% dels habitatges estan destinats a segones residències o bé a ús turístic, el preu de les cases és el quart més elevat del conjunt de Catalunya, segons la darrera estadística disponible de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya”.
Unes declaracions sobre Cerdanya, d’un noble (im)nobiliari: “L’escassedat d’oferta immobiliària a nivell general contribueix al manteniment de preus alts. Això es combina amb la demanda de segones residències i la preferència per immobles que ofereixen confort, espai i entorns naturals excepcionals. Les tendències actuals també mostren un interès creixent en projectes sostenibles, que reflecteixen la importància de preservar el valor natural de la regió mentre es satisfan les exigències modernes…”. Quins c…, eco ben parit a un mòdic preu mitjà de 800.500,00 €!!!
Una història: el Pau i la Sara viuen amb els seus fills en una furgoneta a Cerdanya, i cerquen habitatge: “La resposta sempre ha estat negativa”, comenten, trobant-se amb ofertes abusives de tota mena, fins i tot un lloguer per tot l’any, “però només de dilluns a dijous, perquè el cap de setmana el relloguen com habitatge turístic”, o bé, lloguers de setembre a juny i els tres mesos de la temporada d’estiu has de marxar. Recoi, tenint feina i dos sous !!!
Una notícia de la metròpoli: “Els promotors proposen fer edificis amb dues portes a Barcelona per diferenciar segons la renda. La vicepresidenta de l’APCE assegura que hi ha compradors que rebutjarien adquirir habitatges d’obra nova si a la seva mateixa escala han de compartir comunitat amb famílies que accedeixen a pisos amb el preu protegit”. I per què no una lletra escarlata que identifiqui als empestats!!!”.
Potser sí que som al Far West, on impera la llei del més fort, on trobem colons i indians. Si estiguéssim en una veritable democràcia consolidada, potser caldria distingir entre ciutadans que colonitzen els espais rurals per a gaudir d’aquests com un bé de consum per satisfer les seves necessitats durant 15 dies l’any, i ciutadans colonitzats, que resideixen en aquests espais rurals com a espai vital i opció de vida.
I per acabar-ho d’amenitzar, res millor que la cançó de l’Ovidi Montllor, Sí, senyor: “Visca el senyor! Vostè és l’amo, senyor! A les ordres, senyor! Sí, senyor! / Sí, senyor! Que sí, senyor! Sí, senyor! / Senyor! Està content, senyor? Puc marxar, ja, senyor? Gràcies, senyor!”.
