No gosaria assegurar que Anníbal hagués après al Pirineu a construir els rais amb què faria passar el Roine els seus famosos elefants. Però sí que podem estar ben segurs que la tradició de navegar a través dels rius amb aquesta mena d’embarcació tan senzilla i pràctica es remunta a l’època de la dominació romana. Des d’aleshores fins pràcticament a l’actualitat, els rius articulaven els països naturals i feien les funcions que actualment fan els camins i les carreteres.
Els rais, certament, constituïen un artifici enginyosíssim, de gran eficàcia i utilitat, dissenyat per a treure un profit positiu del que, sobre el terreny, era un gran desavantatge: la manca de camins adients i el fort pendent dels nostres rius. Estaven formats per diverses tramades de troncs ─fortament lligats paral·lelament, l’un al costat de l’altre─, que una vegada posats a l’aigua es convertien en unes eficaces i senzilles plataformes flotants que es desplaçaven riu avall, empeses únicament per la força de l’aigua i menades pels coratjosos raiers, mitjançant un parell de rems que duien instal·lats, un a cada cap de la tramada.
Les primeres dades que en tenim escrites en català demostren que l’activitat raiera ja era molt viva a la Catalunya de l’edat mitjana. Així, al Llibre del Consolat de Mar (1320-1330) ja es legislava sobre la possessió de rais trobats en alta mar: “Si algun senyor de nau, anant a veles o que surt sia en algun lloc, se encontrara ab algun raig de fusta…”
El transport de fusta a través de rais, en aquells temps reculats, no era pas una activitat exclusiva del rius pirinencs com ho va acabar sent durant els segles XIX i XX. Pere Gil, a la seua coneguda i excel·lent ꟷpel que fa als riusꟷ Geografia de Catalunya (1598) ens informa que “Per los Rius de Llobregat, y Ter, y Segre bayxa molta fusta. En especial per lo Riu Segre se bayxa grandissima quantitat de fusta a Balaguer y Lleida (…) per lo Ebro bayxa a Tortosa y al mar. Y de aquella fusta de melis se aporta a Barcelona y altres parts de Cathaluña; a Valencia y altres parts de España…”
No són tan conegudes, en canvi, les dades ben documentades sobre raiers en actiu al llarg del temps, excepció feta dels darrers que encara vam poder conèixer la gent de la meua generació. Aquestes dades, quan les tenim, sovint apareixen per motius aleatoris, com poden ser una reclamació judicial, la participació en algun acte subversiu, etc.
Així, l’estudiós del tema, Josep Espunyes, ens parlava a la dissortadament desapareguda revista Lo Banyut d’un tal “Joan Graell, «almadiero vecino de Coll de Nargó, corregimiento de Puigcerdá», que l’any 1820 va presentar un expedient contra l’Ajuntament de Tortosa perquè no estava d’acord amb «el derecho de un real de vellón que de cuatro años a esta parte se cobra en la ciudad de Tortosa de cada carga de madera que baixa (sic) por el río Ebro». Un impost que no respectava, a parer seu, el «decreto de las Cortes de 13 de julio de 1813», per més que l’Ajuntament de Tortosa el cobrés a fi «de componer unos bancos del puente»”.
A l’inici de la primera guerra dita carlina, d’altra banda, sabem per l’historiador Pere Anguera (El Primer Carlisme a Catalunya) que “entre el 14 i el 15 de març (1833), el tinent il·limitat Joan Guix, Ramon Morera, dit el Gandul, el jornaler Antoni Ros i el pagès Joan Falcó, dit Baiona, intentaren iniciar un aixecament al seu poble, les Borges Blanques”. Uns mesos més tard (1-VIII-1833), el general José Carratalà va emetre una vereda de recerca i captura d’aquests revoltats, en què hi va incloure Joan Fiter, “lo Xarraré del Sañà”, solter, de vint-i-dos anys, de Coll de Nargó, “de oficio almodiero, vulgo ragé”.
Aquestes dades de 1820 i 1823 sobre dos raiers, tots dos de Nargó i ben documentats, posen de relleu la importància que va tenir aquest ofici en l’esmentat municipi. Tot això acabaria de reblar la informació que també Josep Espunyes publicava a Lo Banyut, apareguda l’any 1833 al Diari de Barcelona, en què s’informava que ”«Bonifacio Ulrich, teniente de rey de la plaza de Urgel», veia imprescindible construir una carretera des de «la Seu hasta el pueblo de Coll de Nargó, que son seis horas». Una vegada oberta aquesta carretera, tot allò que es transportés per via terrestre fins al poble de Nargó «podría conducirse en barca o almadía, pues se construyen éstas desde tiempo inmemorial en dicho pueblo, cuyos habitantes las bajan por Lérida y Tortosa hasta la orilla del mar»”.
En el mateix sentit, disposem d’una carta, datada el 26 d’abril de 1845, de Maties Gual, tractant de fusta fill de Gavarra, en què diu «Mañana van Jacinto y Antonio a partir la madera de Andorra, y marxarían con ellos los rayeros sino por tener la fiesta mayor por Pentecostés y estos días todos quieren eser a casa (…) así aguardaremos pasadas tales fiestas». No cal dir que el poble que aleshores celebrava la festa major per la segona Pasqua era el de Nargó.
Actualment totes aquestes dades cronològiques i humanes formen part del nostre patrimoni històric i, també, del món dels records i de les emocions. Evoquem els rais i els raiers de la mateixa manera que evoquem antiquíssims oficis que es perden en la nebulosa de l’oblit. L’aigua, l’estiu i la intrepidesa, però, donen al món del rai un al·licient afegit que encara el fa atractiu per a molta gent.
Per aquesta motiu, un any més, la Pobla de Segur va celebrar diumenge passat la seua Diada dels Raiers i el dissabte dia 13 d’agost, Nargó celebrarà la seua. Tal com és tradició, hi haurà el muntatge dels rais a la plaça de l’Ajuntament, activitat oberta al públic i a la participació ciutadana, amb tallers per als més xics, a fi i efecte que puguin aprendre aquella tècnica ancestral ꟷque un dia remot les tropes d’Anníbal, potser, van aprendre a les nostres terresꟷ i, d’aquesta manera, evitar que es perdi la història, la tradició i la saviesa dels avantpassats.