GUILLEM LLUCH / JOFRE FIGUERAS (Tuixent).- En territoris com els de l’Alt Pirineu, amb una població molt dispersa i on sovint la mobilitat no és fàcil, la presència o no d’un servei de transport públic és un dels factors que marca la diferència entre el despoblament i el manteniment de la vida. A la vall de la Vansa, la popular ‘lletera’ de Tuixent ha suposat durant dècades aquest fil de vida que ha permès als veïns i veïnes no només desplaçar-se cap a la capital comarcal, la Seu d’Urgell, sinó també abastir-se sense sortir de casa d’aquells productes de primera necessitat que no troben als seus pobles a causa de la pràcticament inexistent presència de comerç. La lletera de Tuixent, doncs, és molt més que un simple transport públic; és, per a molts, el cordó umbilical que els nodreix d’allò que necessiten de fora de la vall.
La lletera rep aquest nom perquè els seus inicis estan lligats al transport de la llet de les ramaderies de la vall cap a la Seu d’Urgell. Tal com relatava l’Eva Tomàs en un reportatge publicat al número 23 de la revista Cadí Pedraforca, el servei el va iniciar a finals de la dècada dels seixanta el Josep Massana, més conegut com a Ramoncillo, que durant gairebé quaranta anys es va dedicar a baixar llet, queviures i passatgers a la Seu. Posteriorment, li va agafar el relleu l’Horaci Botella, que es va establir a Tuixent l’any 1985, procedent de Buenos Aires, on els seus pares hi havien emigrat després de la Guerra Civil. Quan es va jubilar, mentrestant, la seva filla Carol li va agafar el relleu i ara és la Laura Campi l’encarregada d’oferir el servei.
Un Pegaso “molt curiós”
L’Horaci explica que quan ell va començar encara es baixava la llet: “portàvem un Pegaso gran molt curiós, ja que tenia una cabina pel xofer, una pels passatgers i, al darrere, una caixa on portàvem tota la mercaderia”. A banda, quan arribava a la Seu feia tota mena d’encàrrecs per a la gent de la vall, “des de fer-los gestions, comprar-los medicaments a la farmàcia o pujar-los queviures”. És per això, admet rient, que el van acabar coneixent com “el noi dels encàrrecs”.
Un dels aspectes que recorda dels primers anys és l’estat de la carretera, ja que aquest era molt precari, comparat amb ara “que és com una autopista”. En aquest sentit, explica que “abans de fer la lletera, jo anava amb un Dos cavalls i portava tres rodes de recanvi, perquè n’havia arribat a punxar dues en un mateix trajecte; això quan no et trobaves de cara a un camió de la fusta, ja que la carretera era molt estreta i havies de fer un bon tros marxa enrere”.
Tot i aquestes vicissituds dels primers anys, però, assegura que la feina li agradava molt, perquè “sempre he tingut esperit de servei i, a més, la gent és molt agraïda amb aquest servei i això et recompensa”. De fet, afegeix que la majoria de temps que va fer el servei de la lletera, la carretera ja es trobava en força bon estat i, a l’hivern, solia estar neta de neu des de primera hora del matí: “en tots aquests anys només vaig haver de posar les cadenes un parell de cops”.
La lletera ofereix el servei cada dia, de dilluns a dissabte, sortint de Tuixent a les 8h i tornant de la Seu d’Urgell a les 14h. Per poder-ne fer ús, cal que els passatgers reservin plaça el dia abans i és que, com explica la seva actual conductora, la Laura Campi, “sempre hi ha gent i, normalment, de les vuit places que té la furgoneta, n’hi solen haver entre quatre i sis d’ocupades”. De fet, afegeix que “alguna vegada la gent ha de canviar de dia perquè anem plens”.
Transport i espai social
A banda de Tuixent, la lletera dona servei a la resta de pobles de la vall i durant el trajecte hi va recollint a passatgers. Un dels que la fa servir almenys dos cops per setmana és l’Ignasi Morros, que puja a Montargull. Indica que, tot i que alguns dies podria baixar amb cotxe particular a la Seu, prefereix utilitzar la lletera perquè “suposa un estalvi i és molt còmode”. A banda, un altre element molt important és que “aprofitem el trajecte per xerrar, explicar-nos què hem fet… és un espai social que va molt bé, perquè a vegades estem molt aïllats i sols”. L’Ignasi també deixa clar que “si ens traguessin aquest transport, aquests pobles es moririen, perquè és un servei imprescindible per a la gent gran, per a la gent jove…”.
Més enllà del transport, però, la lletera té una altra funció tant o més important: la dels encàrrecs. Així, la Laura cada dia té una llista de compres o gestions per fer a la Seu que li encarreguen els veïns de la vall. “Depèn del dia, hi ha comandes molt llargues i, si no m’ho apunto, no arribo a tot”, admet rient.
Així, detalla que el més habitual són encàrrecs de farmàcia, ja que a la vall no n’hi ha cap: “molts cops, em passen la recepta per whatsapp, vaig a la farmàcia i els pujo els medicaments que necessiten”. Altres compres que també sol fer són de carn o de verdures, productes frescos que cal comprar amb freqüència i que a la majoria de pobles de la vall no es troben.
A banda dels encàrrecs que fa ella, però, hi ha altra gent que aprofita el viatge de tornada cap a la vall per enviar-hi coses. És el cas de la Urgell Isus, de la ramaderia ecològica Ca l’Andreu d’Alàs, que explica que “venem carn de vedella a una casa rural de la vall i, sense la lletera, se’ns faria molt complicada la logística del transport per fer-los-la arribar. Sort en tenim, de la Laura!”.
