MARCEL FITÉ.- El Pirineu està d’enhorabona: tenim una nova revista! Es diu Clarícies i es publica, molt ben editada, a Puigcerdà. La dirigeix Ramon Sangles i Moles i l’edita Edicions Mentalitat Nova (carrer Hostal del sol, 7, 17520 Puigcerdà, edicions@mentalitatnova.org).
Clarícies conté articles d’Albert Jané ─flamant Premin d’Honor de les Lletres Catalanes─, Francesc Xavier Domènech, Xavier Segura, M. Teresa Secall, Joan Perera, Sabrina Guitart, Ramon Sangles, i també de qui signa. Conté també una molt interessant entrevista a Lourdes Campi i Sirvent sobre el tema candent del cohabitatge per a gent gran, una presentació del pensament de Francesc Casanovas a càrrec de Joan Piqué, un fragment de la introducció del llibre L’utilità dell’inutile de Nuccio Ordine, traduït per Ramon Sangles, un apartat de lingüística i una extensa informació sobre activitats, classificades en tres grups: obertes al públic en general, específiques de formació i pròpies de l’arxiu del llegat de Francesc Casanoves.
Al meu article parlo de les arrels del títol i ho faig d’aquesta manera «Clarícies és un mot sensual i eufònic, evocatiu. S’emparenta, per la forma, amb la demostració d’afecte o d’amor que es desprèn del contacte suau d’una mà que ens acarona, d’una carícia de seda que ens guia, d’un gest tranquil que per si sol enriqueix i il·lumina. Es com una veu melodiosa que ens crida des d’una clariana enmig d’una boscúria embardissada.
Una clarícia, per tant, és molt més que una explicació que aclareix i deixondeix un racó fosc de la ment. I unes clarícies, en plural, és també molt més que un conjunt de notícies, de dades o d’indicis. I és molt més que tot això —que el seu significat estricte, vull dir—, perquè les paraules, totes les paraules, duen una pàtina molsosa adquirida al llarg de la seva història. És una pàtina subtil i melosa, com la que tenen els còdols arrodonits del fons dels rius i que no tothom és capaç de percebre. És la pàtina que deriva de segles de rodolar, de segles d’afinar-se, de segles de cercar la forma precisa de transmetre el concepte que entranya, de la manera més bella, de la manera més polida, de la manera més exacta i suggestiva.
Les arrels de clarícies ja fa molts i molts anys que solquen la terra del nostre país i transiten per rius, muntanyes i planes, sadollant-les i enriquint-les amb una multitud de matisos. Clarícies, avui és un mot abstracte, capaç d’expressar els conceptes i els pensaments més suggeridors, elevats i complexos. Però en els seus orígens, com la resta de les paraules que emprem, va tenir un sentit molt concret, molt abastable, molt arran de terra. La seva primera manifestació hipotètica la trobem en la forma indoeuropea kelẟ, que significava «el crit del pastor a les ovelles». Un crit que havia de ser nítid i clar a fi i efecte de reagrupar-les a la pleta i de guiar-les pels corriols i les sendes més adients. Un crit nítid i clar com ho eren les altres arrels que eixien de la mateixa soca verbal: el ‘cant del gall’ en irlandès antic (caileg), el ‘rugit’ en anglosaxó (hlöwan) o el verb ‘enraonar’ en letó (kal’uôt), etc.
D’aquesta vellíssima arrel en deriva un gavadal de paraules actuals. Clar, claraboia, claredat, clarea, clarinet, Claris, claror, contra-claror, clarura, clarer, clarejar, claressa, clariana, declarar, esclarir, esclarissar, aclarir, clarícia, etc., en serien uns primers exemples que s’emparentarien amb altres de ben evidents com: clamar, clamor, exclamar, proclamar o reclamar. També en derivarien mots com classe (inicialment, ‘crida del poble romà a fi de seleccionar joves per a fer el servei militar’), i classificar.
Precedits del sufix llatí cum- s’haurien format mots com concili (crida a la reunió), conciliar, conciliador, conciliació, conciliatori, conciliàbul (que de significar ‘concili il·legítim’ ha passat a voler dir ‘reunió secreta o sospitosa’), etc. Sense moure’ns de l’arrel llatina, amb el prefix kal-ënd, ens han arribat calenda ‘primer dia de cada mes’, segons el còmput romà antic, calendar (conjunt de documents d’una casa) i calendari. Amb el sufix kal-ä es crea la forma llatina calö (cridar, convocar) que ens ha donat paraules com intercalar (inicialment, ‘proclamar un dia o més suplementari per corregir les irregularitats del calendari’), nomenclàtor (inicialment, ‘esclau encarregat d’anunciar els noms dels visitants d’una casa o d’aquells ciutadans dels quals es volia captar els vots’) i nomenclatura.
Amb el sufix kal-e, la llengua grega va modular la forma kalἑω, que significava ‘cridar’. A partir d’aquesta forma es va generar ἐkkλὴσίᾰ (inicialment, ‘assemblea del poble’, actualment, ‘església’) i feligrès (fill de l’església).
El mot clarícies, per tant, és una paraula que és fruit de segles de rodolar, d’evolucionar, de segles d’afinar-se, de segles de cercar la forma precisa de transmetre el concepte que entranya, de la manera més bella, de la manera més polida, de la manera més exacta i suggestiva. Un mot ideal, per tant, per a crear un mitjà de comunicació eficient, atractiu i càlidament agombolador.
L’enhorabona!