MERITXELL BELLERA FRANCÈS.- Fa 15 anys que vaig conèixer la Marta. Treballant. Al Pirineu, concretament al Pallars. A casa seva i meva. Defensant i divulgant una feina, un territori, un saber fer, estar i sobretot recordar i respectar. Un paisatge ancestral que al llarg dels anys ha sofert canvis, positius i negatius, però que al centre de tot hi té les persones que el fan possible, que li donen vida. I elles. Les dones. Pilars d’una societat que sempre hi són i la fan. La Marta, des de la seva feina de periodista, ara a l’Agència Catalana de Notícies, abans de La Mañana i a Catalunya Ràdio, ha explicat, i explica encara, aquest espai al món. I ara ho ha fet en forma de llibre. “Àssua. El món en una vall” (Editorial Fonoll), el llibre recentment publicat per la Marta Lluvich Segarra, que parla de casa seva, de la vall d’Àssua, al Pallars Sobirà, i ho fa en femení. 12 mesos a través dels quals desgrana el dia a dia d’un poble i ho fa a través de les dones. Però és un relat extrapolable a moltes altres realitats, pobles, valls, … on la comunitat crea la seva identitat.
“El llibre el que reivindica és la vida al poble i les dones hi tenen molt a dir”
A través de 12 capítols, la Marta explica una història quotidiana. Una història que ella mateixa considera que no ha estat amagada, perquè la gent de casa de pagès, de pobles petits, la feina del dia a dia es veu, es reconeix i es valora. Però sí que considera que s’ha explicat poc la història i la importància d’aquestes dones dins del món rural. Un relat que ella coneix molt bé, perquè és el seu, el de la seva família i les seves veïnes.
“Jo, viure en un poble i ser de casa de pagès no ho canviaria per res del món”
Al llibre s’explica com viure en un poble posa al centre la vida comunitària i no la individualitat de les persones, i remarca que aprens a valorar les coses més senzilles. “Ser pocs fa que les relacions d’amistat siguin intergeneracionals, entre padrins, entre nets, entre pares, és com una gran família, estem més connectats que mai amb la terra, amb el paisatge, amb la natura i penso que de bucòlica no en té pas res, el paisatge és molt bonic, els pobles són molt bonics, però la vida és igual o més complicada que en una ciutat gran”. Aquí, hi ha un punt que apareix al llibre i és les dificultats, la Marta explica que sobretot per les persones grans que viuen en pobles petits, aïllats i amb manca de recursos i comunicacions, no es fàcil. Però amb humor i orgull apunta que la part bona deu superar per molt la dolenta perquè molts es queden i altres hi tornen.
“És un homenatge a tots els que foren, son i venen de poble”
La Marta explica que el llibre és una explicació de com és la vida en un poble els 365 dies de l’any, la part bona, la dolenta, la quotidianitat “que ningú hi presta atenció moltes vegades”, l’anecdòtic, el vincle amb els veïns i “de vegades ho explico amb tendresa, altres amb ironia però sempre amb honestedat”. Si bé remarca que parla del seu poble, Altron, també considera que la realitat pot ser fàcilment extrapolable a qualsevol altre poble del Pirineu. “El mateix passa amb els protagonistes que hi surten, que si tu canvies el nom dels protagonistes per la teva mare, la teva padrina, la teva veïna, la teva tieta, la teva germana són històries universals per tant són vàlides per qualsevol poble del Pirineu, o qualsevol poble petit i rural.”
“Jo he escrit el llibre tal com penso, tal com parlo i per tant ho he fet en pallarès”
La Marta parla pallarès. És la seva forma natural d’expressió en tots els àmbits de la vida, i aquest relat no en podia ser una excepció. Explica que “quan els correctors i els editors van llegir el text van creure oportú que enlloc de traduir el lèxic que hi apareix pallarès, a la part final s’hi posés un vocabulari on hi ha prop d’un centenar de paraules pallareses traduïdes al català. Que jo penso que és un valor afegit que porta el llibre”. A més, el llibre compta amb il·lustracions a cada capítol realitzades per Toni Ribas Vall, un il·lustrador vinculat a la Vall Fosca, al Pallars Jussà, i que aporten una altra particularitat a la narració.
“L’únic que fet durant tots aquests anys ha sigut observar i retenir informació i coneixements”
La Marta defensa que el que ara ha plasmat en aquest llibre és fruit de l’observació i la retenció d’informació i coneixements al llarg de la seva vida i que ara “dona veu als veritables protagonistes de cada història que son els veïns d’aquest poble i de la seva vall, Altron i la Vall d’Àssua”. Però no és ben bé així, a banda d’observar i retenir, fa més de 20 anys que la Marta fa d’altaveu del territori, de les seves reivindicacions, problemàtiques i tresors a través de la seva feina com a periodista, però també de l’Associació Cambuleta i del seu dia a dia. La seva militància pirinenca i del món rural són els fonaments que fa anys que defensa i aquest llibre n’és una mostra més.
“Vaig pensar, qui escriurà sobre dones del Pirineu?”
Quan li pregunto com sorgeix la idea del llibre, primera resposta: “La idea d’escriure un llibre no és pas meva”. Aquest llibre té l’origen en un article per la revista Horitzons, on se li va demanar escriure sobre les dones de muntanya, on també en un primer moment va dir que no. Però després, va pensar que “qui escriurà sobre dones del Pirineu? Jo ho puc fer perfectament perquè visc al Pirineu, en conec moltes i explicant la seva realitat explicaré la realitat de totes les que hi ha al Pirineu, i així va ser”. Després, Francesc Canosa, va proposar-li estirar una mica més el fil i fer-ne un llibre. I quina va ser la resposta: “No!”. “Vaig pensar que ja havia donat tot el que podia donar i no estaria a l’altura i llavors va ser quan em vaig proposar escriure sobre coses que no es destacaven mai dels pobles i que jo tenia ganes d’escriure, i fer-ne un capítol, una cosa tan senzilla com el telèfon públic”. I va començar amb quatre capítols, van agradar, i fins a 12 que conformen el llibre.
“Àssua. El món en una vall”, ha sortit a la venda aquest mes de juny. I és un homenatge i un record a temps passats, però també una presa de consciència dels canvis, dels detalls que passen per insignificants però que són els que realment donen sentit a la vida, a la societat i a les comunitats de persones, de veïns i veïnes que posen les relacions quotidianes en l’esglaó més alt, i tot abraçat per elles, com a nexe d’unió.
