Feia molt fred. Feia molt fred i teníem prillons (penellons) als dits i a les orelles. Feia molt fred i no teníem calefacció, ni internet, ni televisió, ni sèries, ni esports de pagament en directe… I els gats i els gossos campaven com podien a la intempèrie.
Les festes nadalenques ja havien quedat enrere i l’amenaça d’un gener i un febrer costeruts i inclements hauria posat la pell de gallina a qualsevol. Però venien les festes dels Barbuts i de la primeria de febrer, que eren la nostra festa major d’hivern. El dia 17, Sant Antoni: al matí, missa i, a continuació, la benedicció dels animals, moment oportú per a presentar en societat les darreres adquisicions equines fetes a la fira d’Organyà o per a fer-los estrenar aquelles morralles pacientment confeccionades i clavetejades amb tatxes daurades pel baster de torn. El dia 20, Sant Sebastià, temps era temps, patró de la Societat: a primera hora missa solemne. A continuació processó solidària per tot el poble; hi assistien tots els socis de la Societat amb els seus estendards, els seus penons i les seues banderes, la corporació municipal i el capellà; al migdia gran vermut (o dinar en algunes poblacions com la Seu, en què encara se celebra) gratuït per a tots els socis (en aquells temps a les sòcies encara no els permetien cotitzar, avui sí); a la tarda i a la nit, grans balls i saraus, pagats per la Societat i amenitzats amb tres o quatre músics. Una festassa.
La primera setmana de febrer era també força animada. El dia 2 se celebrava la Candelària o Candelera. Era el dia de la benedicció de la llum a través de les candeles de colors que la gent portava a l’església amb fervors diversos. El dia tres, se celebrava la festa de Sant Blai, que venia a ser com una mena de patró de la fruita seca i l’advocat de les malalties respiratòries. Aquell dia es beneïa tota mena de fruita seca, de vegades una mica florida i tot: orellanes, figues, panses, prunes, pinyols de préssec, nous, ametlles, etc. Segons la creença popular, aquella fruita beneïda anava molt bé per al mal de coll. Un conegut meu defensava que amb aquest procediment la gent hauria inventat la penicil·lina sense saber-ho, és a dir, que la combinació de l’aigua beneïda que sortia de l’hisop del mossèn, convenientment ruixada sobre la fruita seca i el verdet, hauria provocat alguna mena de fong guaridor que explicaria certes curacions miraculoses que s’haurien produït en alguns fidels. De totes aquelles festes, potser la més original era la del dia 5, la de Santa Àgueda. Aquell dia es feia la benedicció de l’aigua.
Durant el temps que l’aigua de beure del poble va dependre exclusivament de la font del Raval, cada any per Santa Àgueda una rastellera de càntirs i canteretes de ceràmica i d’aram s’estenia per les escales del presbiteri de l’església a l’espera de la benedicció sacerdotal. Aquell dia, a més a més, era, molt significativament, el dia de les dones, és a dir, el dia que aquestes manaven durant 24 hores i prenien totes les iniciatives. En aquest sentit, la commemoració profana bàsicament consistia en la celebració de dues grans sessions de ball a la Societat, la de la tarda i la de la nit, que sufragaven les dones. En aquelles sessions, els homes restaven passius i eren les dones les qui els anaven a cercar per a ballar i pagaven les consumicions i les mitges hores. Solien ser sessions animades, amb tota mena de peces i de balls. Eren festes senzilles, sense gaires luxes ni presumpcions. Però la gent es veia, es divertia, parlava, reia, gaudia de la música, s’abraçava i ballava…
Sí, certament, eren uns altres temps. Ara tenim calefacció, internet, televisió, sèries, esports de pagament en directe i els gats i els gossos ja formen part de la família i sovint són la millor companyia de molta gent. Llàstima que no sàpiguen de ballar! Mon Dieu, mon Dieu, la vie est là, simple et tranquille… Què se n’ha fet d’aquelles festes?
