A mitjans del segle passat, la vall de Cardós va viure un dels canvis més significatius, possiblement de la seva història. Aquesta vall pirinenca allunyada dels principals nuclis de població del país, centrada bàsicament en un sector primari de subsistència, va arribar a rebre uns 10.000 obrers, que s’hi van desplaçar des d’arreu de l’Estat espanyol per construir el complex hidroelèctric de Tavascan.
Aquest és un complex de producció elèctrica singular, situat a 500 metres de profunditat a dins de la muntanya i format per tres salts d’aigua subterranis (Tavascan Superior, Tavascan Inferior i Montamara), alimentats pels embassaments i llacs de Certascan, Romedo, Vallferrera, Montalto i Graus.
Les obres van començar l’any 1950 i es van allargar fins al 1974, tot i que la central va entrar en servei el 30 de novembre de 1971. Aquests mesos, doncs, l’equipament celebra el mig segle de vida, i ho fa amb un seguit d’activitats commemoratives, organitzades per l’Ajuntament de Lladorre i per Endesa, l’empresa que actualment gestiona la central.
Tornant a l’inici, des de la central expliquen que el pic màxim d’obrers es va registrar l’any 1965, amb 2.677 treballadors, mentre que la resta d’anys n’hi havia al voltant de 1.500. Els obrers vivien en barracons a la muntanya durant la setmana i baixaven als pobles de la vall, especialment a Tavascan, els dies festius.
Una feina “penosa, difícil i perillosa”
Un fet que, lògicament, va comportar un importantíssim increment demogràfic a la vall durant els anys en què van durar les obres. La duresa i, molts cops, la perillositat de les tasques que realitzaven feia que la immensa majoria dels obrers marxessin al cap d’un temps d’haver arribat a la vall. Alguns, però, s’hi van quedar, com el Fermín Trujillo.
“Era una feina penosa, difícil i perillosa”, explica Trujillo que, va començar a treballar a les obres de la central l’any 1964 i, un cop construïda, ja s’hi va quedar com a operari, fins que es va jubilar, l’any 1993. Ell va venir d’Andalusia, on treballava com a paleta, i ho va fer atret pels majors sous que li van dir que es pagaven aquí.
Recorda que la primera impressió va ser dura: “venia d’Andalusia, on el terreny és molt ampli, i aquí, quan passes de la Pobla cap amunt, només fas que veure muntanyes, arribes a aquesta ribera i tens muntanyes a tots els costats”. Al principi, doncs, admet que aquest canvi se li va fer força estrany, “però al final t’adaptes i hi acabes estant molt a gust”. De fet, l’adaptació va ser tal que l’any següent també va arribar la seva promesa i es van casar a la mateixa vall.
A l’obra, que anava a càrrec de l’empresa constructora COPISA, Trujillo explica que hi feia de tot: “quan vaig arribar treballava fent murs de contenció per pujar a l’alta muntanya, després vaig estar a muntanya amb el funicular i també posant formigó als túnels de Montamara”.
Quan a les condicions del treball, Trujillo insisteix que era “una feina penosa” i relata que la perforació dels túnels a dins de la muntanya per on havien de passar els salts d’aigua es feia manualment, “amb uns martells que portaven aigua per no generar molta pols i això feia que tot es mullés i sortissis de dins molt brut, totalment negre”. Les restes de material, afegeix, “es treien amb unes corrioles cap a l’exterior”. Un cop van estar perforats els túnels, van haver de “formigonar en rodó” tot el seu entorn.
Un altre dels testimonis que dona fe de la duresa d’aquestes tasques, sobretot de la perforació, és Carles Puche, que l’any 2021 va oferir el seu testimoni a un documental del programa ‘Sense ficció’ de TV3, realitzat pel periodista Carles Prats i titulat ‘Kilowatts d’aigua. El negoci del segle’.
Puche, que va entrar a treballar a l’obra amb només 17 anys, estudiava enginyeria elèctrica i se li van assignar les tasques d’electricista. La més perillosa que feia, sens dubte, era la d’activar els cartutxos de dinamita que es col·locaven a l’interior dels túnels que s’anaven excavant, per tal de complementar les tasques de perforació manuals.
En aquest documental, Puche explica la basarda que sentia quan es quedava sol a l’interior del túnel per enganxar els cables elèctrics a la dinamita que explotaria uns minuts després. Una feina de precisió que, si no anava amb molt de compte, podia acabar perfectament en tragèdia.
De fet, explica que els accidents estaven a l’ordre del dia i que, l’any 1965, hi va haver una explosió mortal en una galeria d’accés, quan van barrinar sobre uns cartutxos antics que no van explotar quan tocava. Trujillo, per la seva banda, afirma que, malgrat la duresa i perillositat de la feina, mai va sentir por.
Allotjats en campaments
Pel que fa a l’allotjament, el mateix Trujillo detalla que “als campaments de la muntanya hi havia una cantina, un menjador, dutxes, unes aixetes per rentar la roba i el lloc perquè la gent pogués dormir”. Recorda especialment que els hiverns eren bastant durs. “Ara fa uns anys que neva poc, però quan vaig arribar va haver-hi unes nevades molt grans, de més d’un metre de neu al poble de Tavascan”, recorda. Llavors, afegeix “no hi havia la maquinària que tenim avui per treure la neu de la carretera i ho feia la mateixa empresa amb les seves màquines”. Tot i això, admet que el desplaçament tampoc era la seva principal preocupació, tenint en compte que amb prou feines sortien de la vall, “a no ser que haguessis de marxar per alguna malaltia”.
Tot i la duresa de la feina i les condicions de vida, recorda que l’ambient amb els companys de feina “i, fins i tot, amb els caps” era bona. També assegura que van ser ben rebuts per part de la població local, que en pocs anys va veure transformada de cap a peus la seva vall.
Autocars carregats de treballadors
En aquest sentit, explica que en una època era tal la necessitat de mà d’obra que “l’empresa enviava a treballadors al seu poble i tornaven amb un autocar ple d’homes per treballar aquí”. Molts, però, “quan arribaven, no els agradava la feina i amb el mateix autocar se’n tornaven cap a casa”. Altres es quedaven, “ni que fos temporalment”, i encara uns quants van decidir quedar-s’hi per sempre, com ell mateix. És per això, afegeix, que avui dia a poblacions com Llavorsí o Sort encara hi viu gent provinent d’Andalusia, Galícia i altres punts d’Espanya que van arribar a la zona en aquella època.
Pel que fa a la feina que va fer un cop es va posar en marxa la central, remarca que no té res a veure amb la que es fa actualment. “Quan em vaig jubilar encara hi havia operaris i les màquines es posaven en marxa manualment, però avui això ha canviat totalment”, explica.
Una afirmació que corrobora el tècnic de la central de Tavascan, Ramon Alguer, que assenyala que “actualment aquí només hi som tres treballadors que fem la gestió del manteniment, ja que tot està automatitzat i es gestiona des del centre de control de Lleida”.
Més de 7 milions de mw/h
El complex de Tavascan-Montamara compta amb un dels salts d’aigua més grans d’Europa i això fa que pugui assolir una producció anual de 260.000 mw/h. De fet, des que es va posar en funcionament, fa una mica més de mig segle, el complex ha generat més de 7,3 milions de mw/h.
Tot plegat s’explica a les visites guiades que des de fa anys es duen a terme a la central. Amb motiu d’aquest cinquantè aniversari, però, s’hi ha afegit alguns elements nous, tal com detalla Alguer: s’han canviat tots els panells de la zona expositiva, s’ha fet l’enllumenat del túnel i, a la rotonda de la sortida de Tavascan s’hi ha col·locat una turbina Pelton, “que va estar en funcionament des dels inicis fins a l’any 2010”.
En una segona fase, mentrestant, està previst crear “un espectacle lumínic que s’activarà quan entrin les visites”. Una visita que, tal com detalla el guia de la central, Jordi Sanmartí, “realitzem durant tot l’any, ja que es tracta d’un patrimoni industrial molt excepcional”. Tan excepcional que, força dècades després, els treballadors que la van construir encara tenen ben gravat a la memòria la duresa del que hi van viure i que Ramon Solsona va recrear i documentar el 2016 a la novel·la Allò que va passar a Cardós.
Aquest reportatge s’ha pogut escriure gràcies a les entrevistes realitzades per Jofre Figueras Doy i Eva Viaplana Manresa.