MARCEL FITÉ.- El senyor Joan Ganyet, nascut a la Seu d’Urgell l’any 1946, ha estat nomenat director del Comissionat per a les Relacions Interpirinenques i Transfrontereres. Cal felicitar el veterà polític urgellenc per un càrrec tan curiós, imaginatiu i, per descomptat, esplèndidament remunerat.
Antigament les relacions transfrontereres també existien, però no eren tan altisonants i ben pagades com ara. Eren una cosa una mica més rància i barroera. Recordo que quan feia el soldat a la Seu m’havia tocat la companyia ‘Armas de apoyo’, que era l’encarregada de vigilar les fronteres des de la distància. Cada matí, quan el sol ja començava a escalfar una miqueta, el sergent Murillo ens feia treure dos canons que tenia i els havíem de situar estratègicament. Un “mirando a Andorra” i l’altre “mirando a Francia”. El que havia de mirar a Andorra el dirigíem més o menys cap al Pla de les Forques, i el que havia de mirar a França, com que la frontera era molt més extensa, acabàvem dirigint-lo si fa no fa cap a la Seu.
Que no s’alarmi ningú, però, perquè cap d’aquelles dues peces funcionava. Amb molta sort provenien de la tercera guerra carlina, encara que probablement ja eren allà d’ençà la Regència d’Urgell. L’única part d’aquelles andròmines que no estava rovellada eren les rodes, que de tant en tant engreixàvem. Un cop teníem els canons encarats, el sergent Murillo utilitzava aquelles desferres matusalèmiques per a fer la classe de teòrica de cada dia. Formulava sempre les tres mateixes preguntes, que calia respondre fil per randa si es volia sortir a passeig a la Seu i prendre una canya al bar La Jarra, que era el preferit per la soldadesca. “¿Qué clase de cañón es el que tenemos delante?”, preguntava en general, per a veure si sortia algun voluntari. La resposta solia ser un total i prudent silenci que donava vida sonora a les ales de les moscardes que sortien de les quadres. Al final el sergent assenyalava algun dels soldats que tenia al davant ―el que veia més ben disposat― el qual invariablement responia: “Un cañón sin retroceso, mi sargento”. “Exacto, exacto, un cañón sin retroceso. A ver cuando os lo meteréis en la cabeza”, assentia satisfet el sergent. Després preguntava en quina direcció sortia la bala i es repetia la mateixa situació, fins que algun responia “en línea recta”, resposta que una vegada més era celebrada i aplaudida pel sergent Murillo. Finalment, hi havia una tercera pregunta: “¿Por qué cae al suelo la bala disparada por el cañón?”. La resposta que tenia el sergent als seus apunts era “por su propio peso”, però un dia va fer aquella pregunta a un soldat expedientat ―un alferes degradat per motius polítics―, que tenia molt bona imatge entre la tropa i entre els mateixos oficials. Aquell soldat, que potser estava distret, o potser fart d’aquella farsa transfronterera, va contestar: “Por la fuerza de la gravedad”. El sergent es va gratar el clatell i es va posar tens: “¿Qué coño ha dicho ahora este?”, però pel motiu que fos no el va voler contradir: “De acuerdo, José, ¿pero también habría acabado cayendo por su propio peso, no?”.
De vegades em pregunto si l’escenografia de la política autonòmica actual no és feudatària d’aquella dramatúrgia xusquera del passat. Ho vaig pensar l’altre dia seguint l’interrogatori que van dur a terme una vintena llarga de membres de la Comissió d’Unió Europea i Acció Exterior al senyor Joan Ganyet i Solé. Quants tombs per a dir que el que li convé al Pirineu no són alts càrrecs xarucs, amb sous sobredimensionats i sense unes funcions definides! I per a afegir-hi, que per a aquesta feina ja hi ha un fotimer d’organismes com la Delegació del Govern a l’Alt Pirineu i Aran, la Secretaria de Governs Locals, la Delegació del Govern a França, la Delegació del Govern a Andorra, la Casa de la Generalitat a Perpinyà, la Direcció General de Muntanya, l’Institut de la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran, i encara un parell de dotzenes d’organismes més.
El que li convé al Pirineu no són alts càrrecs xarucs, amb sous sobredimensionats i sense unes funcions definides! I per a afegir-hi, que per a aquesta feina ja hi ha un fotimer d’organismes
El senyor Ganyet, però, es va defensar impertèrrit. Va recordar que havia estat alcalde de la Seu durant 20 anys, anys en què, a més d’un creixement pel meu gust massa suburbial i despersonalitzador de l’antiga i molt entranyable ciutat, s’hi publicava una revista, Pirineu Actual, desapareguda en estranyes ―estranyíssimes― circumstàncies. També va recordar, com si fos un mèrit, haver estat 20 anys més diputat; diputat, d’un partit dinàstic que, per cert, coquetejava molt perillosament amb els GAL, amb la calç viva i amb 155 històries més. Va dir també que aquest Comissionat s’instal·larà a la Seu. Magnífic! És de suposar que serà al carrer dels Canonges, per continuar amb una imatge laica i progressista la tradició levítica local.
A la reunió no hi havia el conseller Ordeig, que feia uns mesos havia declarat que el Comissionat no tindria xofer ni cotxe oficials. Sento molt discrepar amb l’honorable conseller. Com s’ho farà el pobre senyor Ganyet per a tenir la mirada global que desitja, des de la seva trona canonical de la Seu, sense cotxe ni tren? Jo crec que com a mínim necessitaria una flota de tot terrenys i pel cap baix, un helicòpter. Francament, no m’imagino el venerable senyor Ganyet ―ben aviat octogenari― enfilant-se a peu pels polsegosos camins que duen a Carreu o Montanissell, amb un farcell a l’esquena i un gaiato a la mà, per conèixer la realitat del país. Ni enfilant-se al Cap del Roc de Nargó, on cada setmana s’amunteguen tones d’escombraries al carrer per falta d’una petita camioneta o d’un trist tricicle que passi pels carrers estrets del poble.
Opino que la solució dels problemes del Pirineu no hauria de ser crear noves canongies crepusculars compensatòries, exorbitantment remunerades. Perquè, certament, si de debò volem “millorar les condicions de vida dels habitants permanents del Pirineu”, que és, segons el mateix Ganyet, l’autèntic objectiu del seu càrrec, cal que l’actuació es faci amb la dignitat i el respecte que tan noble tasca es mereixeria. I amb els recursos, les persones i els mitjans adequats!