ARNAU CORBERÓ RIFÀ.- Fa unes setmanes, a la biblioteca de Bellver, mentre la meva filla triava els llibres que s’enduria aquella setmana, em vaig fixar en el prestatge de recomanats. Hi havia Com jubilar-se als 42, un relat on el protagonista estalvia, compra cases en pobles petits i les lloga com a habitatge habitual, una mica per sota del preu de mercat. Als quaranta anys en té quatre de llogades, que li reporten uns 27.000 euros l’any, més d’un salari mínim i mig. Als quaranta-dos deixa la feina i es planteja anar a viure a Tailàndia.
El mecanisme l’explica ell mateix amb una claredat que s’agraeix: «Una persona que no soc jo va cada dia a treballar per pagar-me la hipoteca (a través del lloguer) i la casa mai serà seva. Aquesta és la clau.»
El llibre fins i tot recorre al Monopoli per explicar que, un cop tens la primera casa, les altres arriben més fàcilment. Oblida que el Monopoli va néixer el 1904 com a The Landlord’s Game, d’Elizabeth Magie, precisament per denunciar com les rendes concentren la riquesa en poques mans. La partida s’acaba quan un jugador ho té tot i la resta han fet fallida.
Perquè una persona pugui viure sense treballar, quatre llars han de treballar per ella cada mes, durant dècades, per pagar unes cases que mai seran seves
Darrere d’aquesta fórmula hi ha una injustícia profunda. Perquè una persona pugui viure sense treballar, quatre llars han de treballar per ella cada mes, durant dècades, per pagar unes cases que mai seran seves. És una transferència de diners i d’esforç, de les que treballen cap a qui va poder comprar. I no es pot generalitzar: si tothom seguís la fórmula, qui pagaria els lloguers? Només funciona perquè la majoria no la pot seguir.
El llibre diu que llogar és «fer un bé al món». Però comprar una casa que ja existeix no en fa cap de nova, només decideix qui en serà propietari i qui en pagarà el lloguer. El que aporta la inversora és l’accés a l’estalvi i al crèdit que qui hi viu no té.
Per això, per molt que les propietàries lloguin com a habitatge habitual, a preus no abusius i sense fer-ne ús turístic, no els hem d’estar agraïdes. No els devem res. El llibre ho deixa veure sense voler: els llogaters no passen les factures de les reparacions «perquè saben que tenir un lloguer a aquest preu és una sort». Quan un preu raonable sembla un favor, el problema no és la voluntat de cada propietària, és un sistema on treballem quaranta hores a la setmana per pagar la inversió de qui ha tingut la sort de tenir diners per comprar.
Convido qui llegeixi aquest article a no fer cas del que recomana el llibre. Potser algunes se’n sortiran i aconseguiran viure de l’esforç dels altres. Però el mateix llibre ens avisa de quin és el joc: «Les oportunitats hi són, si no les aprofites tu, ho farà un altre.» Si hi juguem, ens passarem la vida donant-nos cops de colze i, entre totes, farem d’aquest territori un lloc més injust.
Hi perdrem totes les que habitem el territori, també les que tenen la casa pagada
Si arribem al final de la partida, el problema ja no serà només de les que no poden pagar el lloguer. Una part dels sous que es guanyen treballant aquí acabarà gastant-se a Tailàndia. La mestra, la infermera o la parella jove que vol tornar no trobaran on viure. L’escola perdrà alumnes, el consultori obrirà menys dies i els negocis no trobaran qui hi treballi. Hi perdrem totes les que habitem el territori, també les que tenen la casa pagada.
El que cal és canviar les regles. Cal intervenir el mercat de l’habitatge: regular els preus, deixar de premiar fiscalment les rendes i fer créixer un parc públic i cooperatiu que no torni mai al mercat. I cal que els ajuntaments no es desprenguin del patrimoni públic. Una de les cases del llibre era municipal: l’ajuntament la va vendre mentre mantenia el pis de dalt com a lloguer social. Aquest patrimoni s’ha de protegir del mercat, no posar-lo a la venda.
Res d’això no arribarà sol. Cal organitzar-se i mobilitzar-se. Dimecres 11 de novembre hi ha convocada una vaga general per l’habitatge. Encara som a temps d’aturar la partida. Anem-hi.
