J.F.D. / M.B.F. (Sant Joan de l’Erm).- A 1.700 metres d’altitud s’hi troben les restes de l’antic Santuari de Sant Joan de l’Erm, que es va cremar fa 90 anys, el 20 de desembre del 1935.
Les runes de l’antic santuari i de la seva hostatgeria són el testimoni de generacions de persones que hi van passar i d’una història que ha deixat el seu llegat en l’actual ermita del pla de la Basseta. Espai on, 24 anys després, i a cinc quilòmetres de l’original, es va construir un nou temple.
Durant segles, havia estat un lloc freqüentat per viatgers, tractants de bestiar, pelegrins, excursionistes o estiuejants, que s’allotjaven a l’hostatgeria que hi havia al costat del santuari, a mig camí entre l’actual Alt Urgell i el Pallars Sobirà. Malgrat diversos intents de reconstrucció de l’equipament després de la seva destrucció total per un incendi, no va ser fins a l’any 1959 que el santuari es va poder reconstruir, però en una altra ubicació, al pla de la Basseta.
L’hostatgeria que hi havia tenia 40 habitacions, una cuina, un menjador, un celler, una botiga de queviures, una carnisseria i un forn de pa. Malgrat ser un lloc aïllat a una altura considerable de la muntanya, era un lloc de pas i de parada. De manera que el virulent incendi va tenir molt impacte, no només per la gent de la zona, sinó molt més enllà i amb un ressò notable a la premsa de l’època, però mai se’n van esclarir les causes.
L’incendi provocat sense resoldre
L’historiador i arxiver urgellenc, Lluís Obiols, explica que “el santuari es va incendiar el desembre de l’any 1935, no pas durant la Guerra Civil”. La proximitat de les dates porten a pensar en una relació entre els dos fets, però Obiols, comenta que “és un tema realment molt poc conegut perquè precisament l’esclat de la Guerra va ser el que va fer que no continuessin les investigacions sobre aquest tema. Per tant, sabem que s’incendia, que és un incendi provocat, però no se’n sap gran cosa més”. En aquest sentit, l’esclat de la Guerra Civil fa que la investigació passi a un segon terme i, a més, Obiols remarca que “a partir de l’any 1938, quan s’estableix el front de guerra al Pallars, fa que pràcticament el santuari sigui aquest lloc de conflicte bèl·lic”.
L’esplendor del santuari
L’antic santuari, o Sant Joan de l’Erm Vell com és actualment anomenat, es troba a cavall entre les comarques de l’Alt Urgell i el Pallars Sobirà. En una zona allunyada i tranquil·la, però al mateix temps en un indret que fou tradicionalment molt concorregut. Fet que el portà a ser un espai que contribuïa en la dinamització econòmica de la zona.
El mateix historiador, Lluís Obiols, comenta que “bàsicament era un lloc de refugi, un lloc d’assistència als viatgers i també un lloc de trobada amb els diferents aplecs que hi feien les comunitats de banda i banda i, finalment, també un lloc d’estiueig. Un lloc on la gent benestant anava a passar l’estiu, ja que buscaven aquest turisme de muntanya, aquest turisme de salut i ho trobaven a Sant Joan de l’Erm i a la seva hostatgeria. Era un establiment realment important, molt més gran del que podem pensar ara, on podien anar a passar la temporada d’estiu amb tot el que això generava en l’àmbit econòmic”.
Precisament, i malgrat fer 90 anys de l’incendi, encara hi ha alguns veïns que tenen l’antic santuari ben present en el seu record. En una entrevista cedida per Jordi Prat, Rosalia Pintat, nascuda a Albet el 1925, explica que “era molt maco, jo me’n recordo que la meva mare era de Montenartró i ja en aquell temps pujaven estiuejants de Barcelona i ja es penjaven en aquells balancins als pins per gronxar-se, i hi havia una bassa gran per rentar que hi anava la gent. Sempre estava ple, amb molta gent, i la gent que hi anàvem el dia de Sant Joan, teníem una habitació per cada dues cases, per poder deixar el menjar i les coses que portàvem per dinar allí”. Sant Joan és un dels aplecs més tradicionals que acull la zona.
Ramiro Millat, nascut a Castellbò el 1933, recorda visitar el santuari quan ja feia una dècada que les flames l’havien destruït, però encara era força visible l’estructura: “jo quan vaig anar a Sant Joan Vell devia tenir uns tretze anys o una cosa així. Era el temps dels maquis, però la canalla com que no teníem por de res, ho creuàvem tot per tafanejar, a veure si trobàvem alguna medalla per allí o alguna cosa. Encara eren les parets molt més altes. Amb el temps han anat corrompent-se les parets, han anat baixant…”
Els quatre projectes de reconstrucció
L’incendi va ser a finals del 1935 i de seguida es va pensar a refer el santuari i l’hostatgeria, però no va ser fins 24 anys després, l’any 1959, que es va poder gaudir altra vegada d’un temple i no pas al mateix lloc o sobre les restes que havien quedat de l’antic.
Lluís Obiols comenta que “el procés de reconstrucció de Sant Joan de l’Erm va ser llarg i complicat, de fet hi ha fins a quatre projectes, tant el de l’any 1936 com el de principis de la postguerra sí que es plantejava reconstruir el santuari al seu lloc original”. Però també explica que hi havia una altra proposta que ja descartava l’emplaçament original: “Aquest gran projecte que va plantejar l’arquitecte Josep Danés, anava molt més enllà d’un santuari, es va plantejar en un lloc diferent, al pla de la Basseta, que és un lloc més proper a la Seu, un lloc amb un interès paisatgístic i amb uns interessos més fàcils. Plantejava un gran complex, molt similar al que acabaria sent el santuari de Núria, amb una església d’unes dimensions molt notables, amb residència de monges, amb universitat d’estiu, amb hotel… això tan gran, precisament per la seva magnitud, no es va poder acabar tirant endavant i, finalment, es va construir la petita església que hi ha actualment, que la va dissenyar en aquest cas l’arquitecte Puig Boada”.
Precisament, Ramiro Millat va treballar en la construcció de l’actual església. Encara en recorda algun detall: “Volien que fes les cantonades de l’edifici i jo em vaig negar a fer-los-hi, impossible fer cantonades perquè no hi havia les pedres que corresponen i llavors hi van portar granit i ara es veu prou, hi ha unes cantonades amb granit carejat, que se’n diu, de la pedra, que la talles i arregles un cantonet. Treballaves i anaves com podies, perquè ja et dic, el jornal era justet i menjar, es menjava malament. És que jo no sé com van poder fer encara tot allò.”
El refugi de la Basseta
Deu anys després, es va construir, una mica més amunt del nou temple, el refugi de la Basseta i l’estació d’esquí nòrdic de Sant Joan de l’Erm, que va ser la primera de tot l’estat espanyol. Actualment, aquests dos equipaments s’han convertit en els principals reclams de dinamització de la zona.
Miquel Prat va ser durant anys guarda del refugi de la Basseta i explica que “hi ha com dos o tres perfils [de visitants] que són heretats de l’antic santuari: el perfil del visitant del santuari que venia amb motius religiosos i el perfil de l’estiuejant, i a part d’això darrerament hi ha ciclistes, hi ha excursionistes… hi ha gent de tota mena, contrabandistes també passaven per aquí de tant en tant”. El Miquel recorda que “de vegades, la gent et trucaven i et preguntaven com està el tema i havies de pensar a veure què vol: venir a esquiar, vol venir a buscar bolets, et pregunta si hi ha vigilància de la Guàrdia Civil per passar els contrabandistes o et pregunta si hi ha neu perquè pugui passar amb bicicleta. Tothom ho veu des del seu punt de vista”.
L’herència del passat
L’empremta de l’original santuari encara és visible en les seves runes i en el record llunyà d’alguns veïns de la zona que consideren que va ser un revulsiu en el seu moment.
Una visió també compartida per l’historiador Lluís Obiols. “Molt sovint passem pel voltant de l’ermita i ni la mirem, d’alguna manera allò que és el reflex de tots aquests segles d’història potser de vegades ens queda allà com un edifici que està sempre tancat, excepte els dies dels aplecs, i potser no pensem molt sovint amb la transcendència que ha tingut aquest lloc històricament, ni amb totes les generacions de persones per les quals ha estat un referent i un punt de trobada”.
Cada any, a la zona s’hi celebra l’aplec el dia de Sant Joan, però se n’havien arribat a fer altres com el de la Degollació, el 29 d’agost.
El Miquel, remarca que “el santuari li dona identitat i caràcter i s’ha de tenir molt clar que a Sant Joan de l’Erm, el refugi i el santuari nou són hereus de l’antic santuari”.
