AMADEU GALLART.- Manifesto des d’aquí la meva admiració pels vins que s’elaboren a l’Alt Pirineu i Aran, en especial per aquesta “milla d’or” —com en diuen de la terra d’on emana el Vega Sicilia— que és la Conca de Tremp. Al llarg de la història, el vi ha jugat un paper important en les nostres comarques, especialment al Pallars Jussà i l’Alt Urgell, i amb incidències més anecdòtiques al Pallars Sobirà i a la Cerdanya. L’arribada de la fil·loxera, a finals del segle XIX, va fer net i va enviar al cel dels ceps la totalitat de les nostres vinyes. En alguns llocs, la recuperació va ser força ràpida, com en el cas del Pallars Jussà; en altres, la fil·loxera va signar un certificat de defunció de la vinya gairebé permanent, com en el cas de l’Alt Urgell.
Avui és un autèntic plaer recórrer palatalment molts dels vins dels cellers de la Conca. Uns vins ben aconseguits, amb cos, però no recarregats i amb l’audàcia suficient per explorar amb ceps tan delicats com ho són els Pinot Noir. Potser en alguns casos, els falta un xic de valentia per fer conèixer la producció vitivinícola pròpia. Falten eines i falta un suport institucional que encara confon els vins que es fan al nostre Pirineu —perquè no en diem sempre l’Alt Pirineu i Aran, amb agraïment i homenatge als pics muntanyencs que ens senyoregen?— amb els que es fan a les Terres de Lleida. Avui, publicitar un vi pallarès, per exemple, amb la denominació de Costers del Segre és un autèntic disbarat. Costers del Segre ha de quedar —amb l’altíssima dignitat a què aquesta D.O. ha arribat— per a les comarques de la Noguera, el Segrià, les Garrigues… No s’ha de forçar la situació barrejant demarcació provincial amb les produccions diferenciades de les comarques catalanes.
Avui, publicitar un vi pallarès, per exemple, amb la denominació de Costers del Segre és un autèntic disbarat. Costers del Segre ha de quedar —amb l’altíssima dignitat a què aquesta D.O. ha arribat— per a les comarques de la Noguera, el Segrià, les Garrigues…
La situació de l’Alt Urgell és avui molt lluny de la del Pallars. La fil·loxera —benèfica?— va arrasar una enorme quantitat de vinyes que vivien amb tenacitat dolorosa, arrapades a una climatologia adversa, que condicionava uns vins més que deficients. L’adjectiu benèfica no escauria a aquella malvestat, que va estar a punt d’arruïnar a dotzenes de famílies pageses, si no s’hagués produït un fenomen compensatori admirable: la producció de llet i la dedicació de les terres a prats de dall per alimentar les pertinents vaques productores. Al cap de més d’un segle, alguns punts de llum vinícoles apunten cap a un horitzó agropecuari totalment canviat. I curiosament, també venen d’una malvestat que farà petita la categoria fil·loxèrica, venen d’un progressiu canvi climàtic que afavoreix el conreu de la vinya a la nostra muntanya.
Tant a l’Alt Urgell com a la Cerdanya i, permeteu-me citar aquest país de creixements imprevistos, el Principat d’Andorra, s’han establert explotacions que es poden considerar com a prometedores, encara que incipients: Montanissell, Montan de Tost, Estamariu —atenció a les actuacions de la Fundació Planes Corts—, Sant Julià de Lòria, Martinet, Meranges, Bellver de Cerdanya, Llívia… Evidentment, fan falta empentes financeres i empresarials. No es pot fer la vinya en les nostres comarques i anar a vinificar al Penedès, s’ha de fer tot el cicle a casa nostra!
Evidentment, fan falta empentes financeres i empresarials. No es pot fer la vinya en les nostres comarques i anar a vinificar al Penedès, s’ha de fer tot el cicle a casa nostra!
A partir de la fortalesa —en quantitat i qualitat— dels vins de la Conca de Tremp, s’hauria d’impulsar una denominació d’origen de la muntanya pirinenca que inclogués —per què no?— les vinyes andorranes. Si es fes així comportaria una empenta institucional suficient per tal d’embarcar-se en un bosc normatiu i burocràtic que no ha de fer cap por. No hi ha res més senzill que ordenar una documentació administrativa i, llavors, esperar que tot plegat acondueixi a una denominació d’origen, original i creativa.
Una vegada més, ens trobem amb la necessitat d’unes institucions arrelades al territori que impulsin aquesta iniciativa. Pensem que les més indicades serien els Serveis Territorials d’Agricultura i Ramaderia de l’Alt Pirineu i Aran i l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA). D’aquí caldria recórrer als serveis exteriors de la Generalitat de Catalunya, o a l’ambaixada espanyola a Andorra, per tal de vincular-hi les vinyes andorranes que, tot i la frontera, no deixen de ser menys pirinenques.
Quan podrem brindar amb un vi, o un cava, produït sota la protecció d’una nova —i aquesta sí, plenament benèfica— Denominació d’Origen del Pirineu de Catalunya i del Principat d’Andorra? Quin desig més nadalenc!
