JOFRE FIGUERAS-CARMEN SALAS.- El passat 6 de juliol, el mestre litògraf i galerista Carles Monegal (Tremp, 1958) va tancar Quiosc Gallery, la galeria d’art contemporani que va obrir fa 25 anys i mitjançant la qual ha impulsat i donat a conèixer l’obra d’una vuitantena d’artistes nacionals i internacionals al territori. Pel que fa al taller, que també va obrir a Tremp, on va tornar fa gairebé 30 anys després de formar-se a Barcelona, Monegal ha fet una passa al costat i li ha donat el relleu a Sara Cabo, una jove alumna seva, de la Seu d’Urgell, que vol continuar amb l’ofici. Tanmateix, molts consideren la jubilació de Monegal com la retirada de l’últim litògraf artesanal que quedava a Catalunya. PIRINEUS DIGITAL ha parlat amb ell per saber com ha viscut la professió i que n’espera del futur.
Com descobreix vostè la litografia?
Per mi va ser una sorpresa perquè jo em dedicava a la fotografia, i exposava regularment a diferents galeries especialitzades, com per exemple, la Broken Gallery de Tòquio. Fins que un dia, en una tertúlia que una sèrie d’innombrables fèiem el diumenge a la nit a la Plaça Reial de Barcelona, uns amics em van comentar que feien litografia amb pedra a l’Escola d’Art Llotja i em vaig interessar. El director de llavors, Daniel Argimon, en veure les meves fotografies em va recomanar de fer el curs. Després, conèixer de prop l’obra d’amics com Gabriele Fetollini va fer que m’hi apassionés, i vaig crear un vincle estranyíssim amb un tros de pedra, que va passar a ser la meva amant.
Com definiria, amb paraules seves, què és la litografia?
Es tracta d’una tècnica gràfica relativament recent (1796), molt càlida, en la qual treballes amb alguna cosa viva, perquè les pedres ho són. Romanen milions d’anys esperant que algú les tregui de la muntanya. Mentrestant, es van transformant, el que fa que quan en tries una hi hagi una simbiosi entre el litògraf, que també és un ésser viu, amb la pedra viva. És una relació divertida.
Quins diria que són els elements clau?
Bàsicament, la hidrofília i la hidrofòbia, ja que juguem amb la capacitat que té la pedra per atraure l’aigua, i que repeli o no el greix que li posem, que és la tinta. Dibuixem a sobre de la pedra, i a la part on no s’ha dibuixat li posem bicarbonat càlcic, que atrau enormement l’aigua. Llavors, mantenim la pedra mullada i, en posar-li la tinta, que és grassa, repel la superfície mullada i en canvi, on ha dibuixat l’artista, que és sec, retè el greix, és a dir la tinta.
Quina part d’artista té el litògraf?
El litògraf ha de tenir una part d’artista, no tan sols com a concepte, sinó en la manera de pensar i d’interactuar. El meu pare era cirurgià i deia que s’assemblava una mica als artistes, que han de traspassar el que saben a la punta dels dits, en el seu cas, per poder treballar amb el bisturí. El litògraf, també, perquè si no té aquesta vessant artística és molt difícil que se’n surti.
Per què la litografia és una rara avis en el món artístic?
En el món dels artistes hi ha un escalafó de rareses. El més estrany de tots és el poeta, perquè no hi ha déu qui l’entengui; després vindrien els músics, que fins i tot tenen un llenguatge i uns ideogrames propis, i després ja vindríem els litògrafs. Amb això vull dir que sí que som diferents, perquè treballem amb pedres i amb artistes. Intentem coordinar el concepte que l’artista ha plasmat en el seu dibuix amb què la pedra el mantingui. Inclús parlem de la memòria del dibuix de la pedra, perquè les pedres tenen memòria. Som estranys, però és una raresa maca, que no fa mal a ningú, que et fa crear.
En el món dels artistes hi ha un escalafó de rareses. El més estrany de tots és el poeta, perquè no hi ha déu qui l’entengui; després vindrien els músics, que fins i tot tenen un llenguatge, i després ja vindríem els litògrafs
Per què considera que la litografia ha de ser 100% artesana?
L’artesania és un concepte intrínsec a la litografia, com també ho és en el cas del gravat. Va arribar un moment, als anys 40-50, que semblava que desapareixeria amb la incursió dels expressionistes abstractes, perquè era impossible fer un gravat d’un Rosenberg o d’un Pollock. En canvi, en litografia, Rosenberg es posava una mica de tinta a la boca, l’escopia a la pedra i hi quedava. Cap altra tècnica gràfica ho podia fer. Estem parlant d’una època en què no hi havia ordinadors, i la litografia va tornar a tenir un boom espectacular. De fet, ara, els millors tallers de litografia es troben als Estats Units.
Abans d’aquesta època, la litografia tenia una vessant més pràctica, perquè era un sistema útil d’impressió.
Fins el 1820, les impremtes van treballar bàsicament amb planxes, però en temps de guerra, les planxes es destinaven a la producció de bombes, bales, canons, etc. Per tant, els preus es disparaven i les empremtes no els podien assumir. En aquest ambient, el 1796, Senefelder va inventar la litografia. Una pedra era molt més barata i la podien granejar, és a dir, netejar-la i tornar-la a utilitzar, i així indefinidament. El nou sistema es va anar popularitzant fins que totes les impremtes, de 1820 a 1920, van funcionar amb pedres a nivell industrial.
Treballant d’aquesta manera, sent que forma part del passat o del present?
Crec que formo part del futur. Actualment, s’estan obrint tallers de litografia, cosa que feia 50 anys que no passava. En els últims 20 anys, els artistes han estat obsessionats amb la immediatesa, tot el que no fos un traçador o una injecció de tinta no els interessava, i ara quasi tots volen tornar a l’error de la pedra i estan tips d’aquesta immediatesa i de la gran confiança que et dona el Photoshop.
En els últims 20 anys, els artistes han estat obsessionats amb la immediatesa, i ara quasi tots volen tornar a l’error de la pedra i estan tips d’aquesta immediatesa i de la gran confiança que et dona el Photoshop
Per què decideix tornar al Pallars?
Va ser una decisió una mica ambidextra. Tot i viure molt temps fora del Pallars, fora de Catalunya, i fora d’Espanya, sempre he estat vinculat al Pallars, on vaig néixer, i passat el temps, vaig decidir que el taller de litografia el volia muntar aquí, entre d’altres coses, per la tranquil·litat. És una zona on el turista ve de pas, no hi ha massificació, l’entorn és amable, i això és molt atractiu per crear. Paral·lelament, tenia ganes de presentar amics pintors, artistes, … amb una galeria, i la vaig muntar, tot i ser un suïcidi. Estava convençut que en sis mesos em quedaria sense diners i plegaria, i mira, 25 anys. Hi ha passat molts artistes que, d’una altra manera, no haurien vingut mai.
[El Pallars] és una zona on el turista ve de pas, no hi ha massificació, l’entorn és amable, i això és molt atractiu per crear
Quin ha estat el feedback de la galeria i del taller al territori?
És maco saber que hi ha molts artistes als quals mai se’ls hi hagués acudit parar a Tremp i ara ho fan. Em truquen per veure la galeria i parlar de futurs projectes que tenen entre mans. Aquestes coses són molt maques, i el territori també ho agraeix, i n’és conscient que s’ha fet aquesta tasca i que s’han donat aquestes sinergies que fa que els artistes descobreixin aquesta zona, que és un tipus de turisme que ens agradaria tenir a tots.
És maco saber que hi ha molts artistes als quals mai se’ls hi hagués acudit parar a Tremp i ara ho fan (…) i el territori ho agraeix, i n’és conscient que s’ha fet aquesta tasca
I ha fet que també es consumeixi art contemporani?
‘L’art contemporani s’ha de consumir’, és la frase típica per recomanar que es compri art d’artistes vius, perquè has d’ajudar l’artista viu. I posar aquesta llavor aquí i fer veure la gent que l’artista viu és molt interessant, que encara té moltes coses a dir i que ets tu qui ho farà possible, això esperona.
I que es pot fer a casa, que no cal viatjar per trobar-ho.
Exacte. Al territori, si algú volia consumir art contemporani havia d’anar a Lleida, Barcelona, Madrid, Ginebra, i de sobte es troben que artistes que estan exposant a Doctor Forqué, a Madrid, també ho fan a Tremp i en poden adquirir obra, i que a més, els pots conèixer directament si assisteixes a la inauguració. Això és maquíssim.
Quin és el reconeixement actual que té una activitat com aquesta, i per què creu que anem unes passes enrere respecte d’altres països?
El reconeixement públic dintre del món de l’art no existeix, es fa per amor a l’art. És trist no poder anar a fires internacionals perquè, si hi porto un artista que també porta una galeria belga, a la meva venda hauré d’afegir el 21% d’IVA, mentre la galeria belga només n’afegirà el 3%, i evidentment, el client li comprarà al belga.
S’ha pervertit el valor de la litografia d’alguna manera?
Som un país de falsificadors i mentiders, i en el cas de la litografia és flagrant. Hi ha moltíssimes coses que no són litografies i les firmen com si ho fossin, i això no està bé. A qualsevol altre país no poses litografia a un material que no ha vist mai una pedra, vas a la presó per frau, i aquí no passa res; a qualsevol offset, o estampa feta amb ordinador amb traçador se li diu litografia, i fins i tot es numeren.
Som un país de falsificadors i mentiders, i en el cas de la litografia és flagrant. Hi ha moltíssimes coses que no són litografies i les firmen com si ho fossin, i això no està bé
De cara al futur, com continuarà vinculat a la litografia ara que fa aquesta passa al costat?
Em jubilo i tanco la galeria i el taller, però seguiré vinculat a la litografia; sempre em quedaré una pedra, encara que només sigui per posar-la al menjador. I segur que hi ha amics que em trucaran qualsevol dia per organitzar alguna cosa, però ja ho faré des del divertiment i serà una altra manera de treballar. Inclús si venc el taller [que ha traspassat], espero poder anar fins a la Seu si tinc ganes de fer una pedra.
Si t’haguessis de quedar amb alguna anècdota després de tants anys d’experiència…
N’hi ha vàries, però recordo molt bé el tiratge d’un artista suís molt jove. En la seva litografia una de les pedres era d’un color ataronjat i en un moment donat el taronja va transformar-se en vermell durant unes 12 còpies fins que va tornar al color original, i no vaig saber la raó fins que la meva dona em va comentar que acabava d’haver-hi un eclipsi parcial de sol que havia durat exactament el temps que havia canviat el color.