ENRIC QUÍLEZ I CASTRO.- Acabem de celebrar una altra edició de la Festa del Trinxat, amb menys pressupost que les anteriors, amb menys gent (tot i que s’han volgut inflar les xifres d’assistents), i això és bona cosa. M’explicaré.
He anat a la Festa del Trinxat en tres ocasions, i tots tres cops he pensat el mateix: aquí, si hi ha un ensurt, com un foc, una estampida, una alarma, el que sigui que calgui evacuar la sala en poc temps, tindríem una desgràcia monumental i sortiríem en tots els mitjans de comunicació.
El motiu és molt simple: les taules estan atapeïdes, massa juntes, no hi ha espai per circular. Si has d’anar al lavabo, per exemple, has de fer recorreguts laberíntics pels pocs buits que hi ha entre les taules. Ja no us parlo si la gent ha de sortir ràpidament de la sala. No arribarien a les portes d’emergència. A això cal afegir que molts dels comensals són gent gran amb mobilitat reduïda.
No entenc com una cosa tan elemental i tan evident no ha aixecat les alarmes dels diversos organitzadors tots aquests anys. Com diu la dita castellana: “La avaricia rompe el saco”. Es volen vendre massa entrades i l’aforament no ho suporta.
Ja no pregunto per altres coses com si el terra és ignífug o coses per l’estil. Em sembla una manca de seny impressionant. És millor menys taules, menys gent i la seguretat que, en cas de desgràcia, no haurem de sumar-hi els efectes d’una evacuació desastrosa o directament impossible.
És millor menys taules, menys gent i la seguretat que, en cas de desgràcia, no haurem de sumar-hi els efectes d’una evacuació desastrosa o directament impossible
Si això comporta que cal apujar sensiblement el preu de l’entrada, doncs es fa. I si la gent no respon, doncs es cancel·la la festa i no em parlem més. Crec que és més important la seguretat de la gent que no poder-se fer una foto amb el polític de torn qui, a més a més, ve de gorra a una festa pagada en part amb els impostos municipals de tots els puigcerdanencs.
