MARCEL FITÉ.- De vegades penso que algunes paraules són com arbres; com arbres majestuosos i sorprenents que amaguen sota el seu dens brancatge tresors lingüístics, històrics i culturals insospitats, d’aquells que, de tan sabuts i intuïts, esdevenen imperceptibles i tendim a oblidar-los. Hi ha paraules que, en efecte, com si fossin un arbre intangible, també tenen arrels, soca, tronc, branques, rames, fulles i fins i tot fruita. La paraula pa en seria una. Si l’hagués de representar gràficament ho faria a través de la meravellosa il·lustració del «Somni de l’arbre gegant» del “Beatus” que es guarda al Museu Diocesà de la Seu.
De les arrels del mot pa ja en vaig parlar a l’article anterior. La soca i el tronc serien el vigor i la força que el mot ha tingut històricament en la nostra tradició cultural i lingüística. I les rames, les fulles i la fruita estarien representades per l’esponerosa i enlluernadora creativitat que la paraula ha projectat al llarg de la història i ha quedat fixada en la nostra llengua i en la nostra ment.
Del vigor i la força que el mot ha tingut històricament en la nostra tradició cultural i lingüística, ja en vaig començar a donar una primera mostra, extreta de les Homilies, a l’article anterior. Des d’aleshores ençà en trobaríem una infinitat més de la mà dels principals autors al llarg de la història. Un cop d’ull al Coromines o al Diccionari català-valencià-balear, ens ho confirmaria: “Los infants no poden… digerir les viandes altres, com són sopes de pa mullat ab let o oli”, deia Ramon Llull al Blanquerna; “Mostraven-nos dels pans del arroç e d’altres mestalls de què vivien”, explica Pere IV, a la seua excepcional Crònica; “Tenia la dita reyna en la mà dreta unes correiades e en l’esquerra un cantell de pa”, trobem a la magnífica novel·la Curial e Güelfa… Amb aquestes i altres estelles, el tronc i la soca del mot és ben clar que només podien tenir una consistència i una esveltesa envejables, fora de qualsevol dubte.
El fullatge de l’arbre del pa, com era d’esperar, no podia pas ser més ufanós, generós i esplèndid. L’enginy lingüístic català ha anat creant tantes menes de pa com contextos socials ha travessat al llarg dels anys. No em refereixo, per tant, al magnífic ventall de menes de pa ─prou conegudes─ que actualment ens ofereixen la multitud de forns i establiments que en venen. Més aviat vull comentar aquells termes lingüístics que sorgint d’un passat llunyà puguin haver arribat o no als nostres dies. En transcriuré només algunes poques mostres que ens fan evident el fort pes històric que ha tingut aquest producte en la nostra cultura. Algunes són prou conegudes perquè s’han mantingut vives fins avui: Pa del dia: el pa fresc, fet del mateix dia; pa florit: el que ha congriat floridura a causa de la humitat o del pas excessiu de temps; pa alís o àzim: el que s’ha fet sense llevat; pa morè o integral; pa de Viena… N’hi ha unes altres, en alguns casos encara ben vives, que ens evoquen èpoques passades, molt diferents d’avui dia: Pa d’agulles: el que portava mesclades agulles i es donava a gossos per matar-los; pa d’àngels: retalls que queden de les hòsties no consagrades; pa d’ànsies: el pa petit que els nuvis havien de portar i tenir present en l’acte del casament, i que, després d’aquesta cerimònia, solia regalar-se a l’escolà; pa d’apòstol: pa de sègol, d’una lliura o una lliura i mitja de pes, que l’amo donava cada dia a cada un dels pastors i rabadans; pa de bagassa: pa sec i florit, remullat i tornat al forn, amanit amb oli i sal; pa beneit (observeu que s’escriu sense dièresi) o brina: el pa que després d’ésser beneït es reparteix als aplecs; pa besat el que en coure’s ha estat en contacte amb un altre pa, i en conserva el senyal que és un boci cru o molt poc cuit; pa bescuit o bescuitat o recuit: el que ha estat sotmès dues vegades a la cocció; pa bufat: el que és poc compacte, esponjós; pa enfetgegat: el que ha estat poc treballat a la pastera; pa de cantells: pa de crostons; pa gruat: el que encara crueja, que no ha cuit prou; pa restanyós: el que és molt dur, sia a causa del llevat, sia per excessiva escalfor de l’aigua; pa solsit: pa massa cuit; pa de xeixa: el fet de farina de xeixa, etc.
Si el fullatge és esplèndid, la florida i la fruita generada per l’arbre del pa no pot ser més espectacular. La quantitat de dites relacionades amb el pa és literalment inacabable. I el que més sorprèn de tot és que moltes encara siguin tan vives i conegudes: Saber el pa que s’hi dona; portar un pa sota el braç; fer un pa com unes hòsties; ésser el nostre pa de cada dia; de quin pa fas rosegons; no tenir un pa a la post; tenir pa a l’ull; ésser més beneit que el pa; ser un tros de pa; del seu pa (en) farà sopes; posar-hi més pa que formatge; tenir el pa assegurat; tenir poc pa i mal cuit; sucar-hi pa; haver-hi un pa a guanyar; fer-se més llarg que un dia sense pa; no deixar-hi pa ni crostes; malaguanyat el pa que es menja; ser un pa mort; passar-les amb pa de madrastra; menjar pa de cony, etc.
