MARCEL FITÉ.- Els camins han estat i encara són les artèries que han configurat l’articulació del cos i de l’ànima del territori. A l’Alt Urgell, els camins, al llarg de la història, han estat majoritàriament de bast. Quan a la Cerdanya i al Pallars ja disposaven de tren, a l’Alt Urgell ─i a Andorra, naturalment─ moltes poblacions encara no disposaven de carros ni de camins aptes per a la roda. Els àrguens i les panistres ─sense oblidar els venerables rais, és clar─ eren els mitjans de transport per antonomàsia.
De vegades ens sorprèn que la roda trigués 2.000 anys per passar de Sumèria a Egipte, però no sembla sorprendre’ns tant que n’hagi trigat 5.500 per a arribar a molts llocs i llogarrets del Pirineu. De fet, actualment hi ha poblacions que amb prou feines hi ha arribat i, quan ho ha fet, ha estat amb camins pedregosos, plens de sots, de revolts innecessaris i sense asfaltar ni engravar. Vegeu, per exemple, el camí, tantes vegades «arreglat», de Nargó a Montanissell, dins d’un mateix municipi!
La importància dels camins ha quedat perfectament reflectida al llenguatge. D’entre la munió de menes de camins que hi ha, voldria recordar els següents: camí de bast o de ferradura, camí de carro, camí carreter, camí ramader, camí de pas, camí de cabres o de guineus, camí veïnal, camí de Sant Jaume, camí de ronda, camí de carena, camí de congost, camí ral, etc. Tres quarts del mateix podríem dir de les dites: anar o venir de camí, posar-se en camí, fer camí, anar per bon o mal camí, obrir-se camí, ser més vell que els camins, etc. I també dels refranys: Quan vages de camí, no vages sense pa ni vi; Qui camina mal camí, no fa pas bona fi; Camí d’arena, camí de pena; Qui sembra en camí ral, perd lo gra i perd lo jornal…
Actualment hi ha poblacions que amb prou feines hi ha arribat [la roda] i, quan ho ha fet, ha estat amb camins pedregosos, plens de sots, de revolts innecessaris i sense asfaltar ni engravar
La paraula camí, a més, ha generat molts mots derivats: caminant, caminal, caminoi, caminer o caminera, caminar, caminada, caminador o caminadora, encaminar, encaminador, desencaminat, etc. I té una muntera de sinònims: senda, sender, senderol, callís, caminoi, corriol, drecera, viarany, tresquera, via, viaró, rasa, carrer, entre d’altres. Sense oblidar la creació, bàsicament del català ponentí, del valor abstractiu equivalent a vegada: Ha anat dos camins a veure els seus oncles. Molts camins no sabia què fer. Vaig haver d’anar dos camins a la Seu per una fotesa burocràtica, etc.
Per això considero tan remarcable que, segons la premsa, el Departament de Territori hagi endegat una convocatòria de subvencions, destinades als consells comarcals de les comarques de muntanya i al Conselh Generau d’Aran per a actuacions de millora i manteniment de camins municipals de la xarxa veïnal i rural. El pla preveu invertir sis milions d’euros i hauria de ser una eina per a fomentar la igualtat territorial i la millora de les condicions de vida dels veïns. El 2022 la dotació d’aquesta línia de millora i manteniment de camins de la xarxa veïnal i rural hauria estat de 2,5 milions d’euros. Aquesta quantitat hauria passat a 6 milions l’any 2023, i, el 2024, es preveu que es mantingui. Una altra dada interessant a tenir en compte és que l’import que rebrà cada consell comarcal variarà en funció de la xarxa de camins de cada territori i oscil·larà entre els 299.000 euros de la Val d’Aran i els 970.000 euros de l’Alt Urgell.
Aquesta notícia, certament esperançadora, confio que permetrà que com a mínim els nuclis d’un mateix municipi es puguin connectar d’una manera menys precària de com ho fan poblacions com la de Montanissell que abans esmentava, o la de Sallent, que només disposa de camí asfaltat fins al jaciment dels ous de dinosaure. Està molt bé que desenterrem el passat, però hauríem de procurar no enterrar el present. Ni el futur.
