MARCEL FITÉ.- Les paraules tenen vida pròpia. Neixen, viuen i moren com tantes altres criatures. Però ho fan en una dimensió que ens sobrepassa i amb prou feines entrelluquem. Quan els humans arribem al món ja ens les trobem establertes, disposades a ajudar-nos a construir els primers mapes vitals que ens permetran situar-nos al temps i a l’espai que ens ha tocat viure. Ens ajudaran també a descobrir una part menudíssima del que ens ha precedit i a configurar hipòtesis i expectatives del que ha de venir. Pensem amb la ment, però ho fem a partir d’aquestes misterioses petjades acústiques carregades de significats que ens arriben de l’exterior i se’ns instal·len al cervell i al cor per mitjà d’uns mecanismes neurofisiològics prodigiosos que en bona mesura encara desconeixem.
Hi ha paraules que quan vam néixer ja feia diversos milers d’anys que il·luminaven la vida dels nostres avantpassats, des dels més remots als més propers. I la majoria d’aquestes paraules, si no totes, encara ens sobreviuran pels segles dels segles. Amén.
Les paraules més longeves són les més senzilles, les més properes. Les que més es resisteixen a desaparèixer en qualsevol llengua. Les de les parts del cos, per exemple, tenen milers d’anys. No és estrany, per tant, que hagin generat una família tan extensa i difícil de reconèixer. Que peu, peüc i peülla, són de família, no costa pas gaire de veure; cosines germanes, com a mínim. Però potser ja no és tan fàcil d’adonar-se que paraules com pijama, pedigrí, pecat, i moltes altres de ben curioses, també són filles d’aquell llunyaníssim peu dels nostres primers pares verbals. Anem-ho a veure.
Les paraules més longeves són les més senzilles, les més properes. Les que més es resisteixen a desaparèixer en qualsevol llengua
En la protollengua indoeuropea trobaríem la forma ped, indicant aquest concepte. Mots com pad (sànscrit i avèst), pèda (letó) o fötr (anglosaxó) o föt (germànic), entre molts altres, ho confirmarien. El pas de p inicial a f inicial és un tret característic d’algunes de les llengües provinents de l’indoeuropeu: pare-father, peix-fish, peu- foot, etc.
Per la via llatina ens han arribat mots molt fàcils de detectar, com peu, peüc, peülla, peanya, pedestal, peó, peonatge, petjar, petjada, petja, petjapapers, pedal, pedalejar, pedestre, pedania, peduncle, pedicura, bípede, dempeus, repeu, etc. I també alguns altres de no tan evidents: expedició, expeditiu, impedir, supeditar, trepussar (mot aquest que no figura al diccionari normatiu, molt viu però en el català actual, equivalent a ensopegar i provinent del llatí vulgar ‘interpedio’, que significava «entrebancar-se amb els peus»). A més a més, de la forma llatina ‘pejor’ (que ensopega, trepussa) encara ens han arribat mots com pitjor, pejoratiu, empitjorar, pèssim, pessimista… I quan aquesta ensopegada és moral, la trepussada es coneixia amb el nom de ‘pecco’, paraula que ha generat mots com pecar, pecat, pecaminós i impecable.
A través del francès, ens han arribat mots com pioner, provinent de l’arcaic «peonier» (soldat que va a peu, explorador que va al davant) i pedigrí que és l’adaptació de «pied de grue» (per la forma de les potes de les grues, que evoca les línies d’un arbre genealògic): tenir un animal amb pedigrí, per tant, és tenir-lo amb un bon arbre genealògic, amb un «bon peu de grua» metafòric.
Provinent de la forma grega πoẟóς (peu), tenim paraules com podi, pujol, pujar, pòlip, podòleg, poagre, pop, trapezi, paral·lelepípede, pilot i pailebot.
Però les paraules més universals de totes les que deriven de peu són futbol i pijama. Futbol (no pas «fútbol»), per raons òbvies. Pijama perquè prové de la paraula persa ‘pãi’, que significa peu o cama i que unida a la forma ‘jãma’ (vestit) formà la paraula ‘pãegãma’. Del persa passà a la parla hindustànica ─que també és una llengua indoeuropea─, d’on la va prendre i projectar l’anglès, a través de la forma pyjamas, a una gran majoria de les llengües actuals. Podem afirmar, doncs, que pijama és una paraula moderna, tan vella com l’anar a peu i amb un llarguíssim pedigrí.
