MARCEL FITÉ.- No m’agraden els pantans. Quan era xic els detestava i somiava que, a la nit, armat amb un martell que teníem a casa, anava a la presa que s’estava construint al riu Segre, entre Oliana i Peramola, i la destruïa. Era un sentiment dolorós, amarg, fill de la impotència que em provocava veure com un dia desapareixerien sense remei, colgats sota l’aigua, tots aquells tolls on havia après a nedar, aquells horts on havia tastat els primers préssecs i les primeres cireres, aquells indrets on havia anat a pescar, aquelles coves i racons que havien fet volar la meua imaginació infantil i havien estat el nucli de les històries que ens explicaven els padrins i les padrines (el meu avi matern havia passat tota la vida al riu, fent de raier, i els seus records i vivències se’m devien inocular com un dolç elixir).
No m’agraden els pantans i em sembla vergonyosa i repugnant la manera com alguns es van construir. En plena dictadura. Amb els brams dels vencedors d’una guerra fratricida rosegant les orelles i els cors de la gent. Amb els constants ressons de les bales de la repressió ruixant de roig les parets dels cementiris. Amb restes de metralla, d’aram i de plom que la canalla recollíem en qualsevol raconada. Amb una escola al servei del nou Règim feixista que, d’acord amb l’Ortografía práctica de la lengua española, de l’Editorial Hernando, no tenia cap mania a l’hora de posar «fusílesele!» ─la paraula predilecta del «Caudillo»─, com a únic exemple de l’accentuació de les paraules que tenen l’accent en l’antepenúltima síl·laba.
No m’agraden els pantans perquè alguns es van fer passant per damunt de la gent. «Avasallándola», que diria aquell. Sense diàleg ni negociació de cap mena. Així, Nargó (juntament amb Peramola) van perdre centenars d’hectàrees d’horta. Nargó, més del doble de les que li van quedar al secà. I masos i masies. I gent. I una farinera que feia llum per al poble amb l’aigua del Segre… Tot expropiat a canvi de quatre miserables pessetes, «un sí señor y un mande usté».
No m’agraden els pantans perquè alguns es van fer passant per damunt de la gent. «Avasallándola», que diria aquell. Sense diàleg ni negociació de cap mena
Mentrestant algú ─el nou poder─ es va fer amo i senyor de l’aigua, de l’electricitat, de les terres i els paisatges anegats. Tot fugí riu avall, per a enriquir noves terres i llunyanes butxaques. Tot lluny dels pobles anegats, lluny de la comarca, lluny del Pirineu. S’hauria d’haver aconseguit com a mínim un reg digne i gratuït per a les poques hectàrees que quedaven sense ofegar. Però es va haver de suar molt per poder extreure aigua del pantà, per a aconseguir que l’elevació d’aquesta anés a càrrec de la companyia que explotava l’electricitat que es produïa a la presa. Calgué un gran esforç per a acabar fent un reg anacrònic, malgirbat, ruïnós, gairebé impossible de fer funcionar correctament per la poca gent que encara quedava al poble.
No m’agraden els pantans, però entenc que fan molta falta. Aquests dies, m’entristeixen i em preocupen les imatges dels pantans buits que cada dia surten als mitjans. Necessitem l’aigua com el pa que ens mengem i espero que ben aviat puguem veure aquests embassaments una altra vegada plens i funcionant a ple rendiment.
No m’agraden els pantans, però penso que ara que són buits gaudim d’una situació immillorable per a fer-nos una idea cabal del que va representar la seua construcció. Convido tothom a trepitjar aquelles terres i fer-se una idea visual de la magnitud de la tragèdia física i paisatgística que representà la construcció imposada del pantà. Convido tothom a passejar-se per totes aquelles terres, avui cobertes d’una verdor intensa, i ser capaços de reconstruir mentalment els indrets i paisatges que havien estat conreats (les Pórques, l’horta de Pujol, lo sot del Toà, lo Palleret, los Arenys, lo sòl del Riu, les Hortes, cal Borges, lo Solé, l’Ansola, los Espluvins, etc.), les masies, les feixes amb les seues parets de pedra seca, les séquies i els conreus que hi havia hagut. És una experiència bella i alhora dolorosa. És una experiència que no obstant recomano a tothom i, molt especialment, a la gent més jove que fins ara només tenia una referència verbal i remota del que hi havia hagut sola l’aigua de tot allò que va passar a anomenar-se, simplement, «lo pantà d’Oliana».