MARCEL FITÉ.- Des del primer dia, el cafè va constituir una part essencial de la Germandat de Sant Sebastià, la futura Societat de Nargó. El primer cafè del qual tinc constància era a l’actual plaça del Raier. A sota del local d’aquest cafè hi havia la corresponent sala de ball. Al cafè s’hi entrava per la mateixa plaça i, a la sala de ball, s’hi podia accedir, tant pel carrer de sota, el de la Rosa, com per una escala interior que hi portava des del mateix cafè.
Segons m’explica en Joan Torruella, de cal Quitxo (cal Quitxo vell era justament a l’entrada d’aquella antiga sala de ball), les sessions de ball habitualment es feien amb un manubri. «Disposaven d’una trentena de peces i tocaven sempre les mateixes durant un any. Passat aquest temps s’havia d’anar a Barcelona a canvia-les per a poder variar de cançons. Per les festes grosses hi havia músics i fins i tot orquestres».
«L’any 1927 —m’informa l’Antoni Pujol, de cal Xurit— es van comprar uns terrenys a cal Gras per a edificar-hi els nous locals, i l’any 1932 ja hi havia l’actual cafè amb la sala de ball que, a dia d’avui, ha estat habilitada com a rocòdrom». Aquest canvi d’ubicació degué tenir una importància decisiva per als locals que aviat es van convertir en el centre dinamitzador de l’activitat associativa i d’esbarjo del poble.
Els cafès, també dits «cases de conversa», en aquells primers temps, eren un signe d’obertura i sociabilitat. Uns espais perquè la gent es trobés, enraonés i s’informés. Per aquest motiu, aviat van ser mal vistos pels nuclis més immobilistes i recalcitrants de la societat: pels clàssics cacics que dominaven (i potser encara dominen?) el poder.
Els cafès, també dits «cases de conversa», en aquells primers temps, eren un signe d’obertura i sociabilitat. Uns espais perquè la gent es trobés, enraonés i s’informés
Així, per posar un exemple, tenim un personatge prou conegut a les nostres terres (perquè fou assassinat a sobre Organyà, a mans del capità Baltà, de la Seu, i del Ros d’Eroles, de les Anoves, i va ser enterrat a Nargó) com el comte d’Espanya, que mentre va ser capità general de Catalunya, va fer tancar una munió de cafès, fondes i tavernes a Barcelona: El Cafè de la Pau, de Bautista Galiani; el Cafè de Narcís Ribet; el Cafè de la Font, de Francesc Villalonga; el Cafè de la Constància, de Joan-Fratini; el Cafè de Neptú, de Joan Dally; el Cafè del Comerç, de Cebrià Munné… Tots els cafès els van ser requisats i els propietaris van ser desterrats arbitràriament, acusats de donar cabuda als seus locals a idees liberals i actes sediciosos. Alguns, com en el cas de Cebrià Munné, van ser condemnats a més de deu anys de presó, després de passar pel suplici de mesos i mesos a les presons de la Ciutadella.
Potser per això, els cafès i els cafeters han deixat unes petjades profundes en la petita història de cada localitat i territori. El Lloyd’s de Londres o el Procope de París formen part de la història dels seus respectius països, de la mateixa manera que el Cafè de les Delícies o el de les Set Portes formen part de la història de la capital catalana. Com també en formen part els noms dels seus iniciadors, l’Andreu Caponata i el Josep Cuyàs, per posar dos exemples.
Aquí, a les poblacions del Pirineu, hi ha hagut també grandíssims cafeters, gent d’una professionalitat impecable i amb un alt sentit de servei a la comunitat. A tots ells m’agradaria dedicar-los aquest article, cosa que faré per mitjà dels que jo vaig conèixer a les dècades dels anys seixanta i setanta a Nargó: lo Ton del Tresonito i la Nati; lo Molinero, i lo Taüssà. Tres exemples de cafeters que regien tres cafès, cadascun amb la seua personalitat ben definida i contrastada.
Cadascun d’ells va donar involuntàriament nom al local que regia. Fins i tot en el cas del primer —el que portava el cafè de l’actual Societat, a la qual havien imposat el nom de Café España— el nom real i popular amb què se’l va conèixer va ser sempre el de cal Tresonito. Un cafè que reunia totes les característiques dels cafès originaris, amb un bon repertori de begudes, un ampli espai per a la conversa reposada, taules convenientment separades i espaioses, la imprescindible i decorativa taula de billar (que ja trobem als primers cafès del segle XIX i convidava a la competició serena, amical, intel·ligent i virtuosa), una gran sala de ball al costat, i, sobretot, l’omnipresència d’uns cafeters abnegats i professionals —que mantenien obert el local cada dia de l’any— tal com ho eren el Ton i la Nati, els quals encara molta gent recordem amb afecte.
https://pirineusdigital.cat/2023/08/25/la-societat-de-nargo-i/