JOAN AIXÀS OBIOLS.- Abans de començar la redacció d’aquest escrit, us he de dir que aquest autor pateix, des de molt jovenet, de feridura per la lletra, altrament dita, amb llicència literària, de “lletraferidura”. Només va caldre que, l’any 1972, em matriculés a la Facultat de Medicina per comprovar que l’afectació era més seriosa del que em semblava a mi mateix. A banda dels fenòmens socials de l’època, que es van caracteritzar per tota mena de limitacions i imposicions culturals més pròpies d’àmbits colonials, vaig viure el descobriment i la immensa utilitat de l’Etimologia (en majúscula).
Com sabeu, la ciència mèdica, entre altres, es caracteritza per haver conservat les llengües clàssiques –les mal anomenades llengües mortes– per definir amb precisió els conceptes anatòmics, semiològics… D’aquesta manera es facilita la comprensió científica entre professionals de diferents orígens lingüístics.
Arribats a aquest punt, ja us puc assegurar, amics, que qui aprofundeix en el coneixement de l’Etimologia en serà, inexcusablement, una persona posseïda pels seus encants. I aquest va ser el meu cas.
Des dels orígens grecs i llatins de la terminologia mèdica vaig experimentar una recaiguda de la meva malura. I aquesta va consistir a no limitar l’ús de les llengües clàssiques en allò que exigien els meus estudis sinó que vaig anar practicant en la investigació etimològica de l’origen de les paraules de la meva parla nativa, la catalana.
“Soc pell, ja he begut oli”, vaig pensar. Ja no hi ha res a fer; això que en aquells temps podia haver estat considerat una activitat insalubre, no va ser així i va passar força desapercebut perquè no significava l’ús de la llengua catalana en grups de més de quatre o cinc persones que havien de ser ‘dissoltes’ sense més dilacions. No. Podia esplaiar-me en fer els meus progressos en la intimitat i sense generar sospites.
Poc temps més endavant, la llengua anglesa va anar guanyant espais, potser també amb estil colonial, amb un dur frec a frec i una, no menys dura, tête a tête amb la francesa; com sempre. I així va ser com també ens vam haver d’anar formant en aquestes altres llengües més, diguéssim, modernes, per poder llegir i entendre mitjanament bé els treballs científics estrangers que ens anaven afegint en els nostres programes d’estudis.
Qualsevol estudiós amb sentit crític troba en la llengua catalana un patrimoni cultural immens, una joia que cal preservar
Sí, certament, vaig acabar els estudis de la carrera general de Medicina. Era l’any 1978 i les coses havien canviat una miiica, mica. No gaire, no us penséssiu pas. La llavor va anar creixent i, tan aviat com m’ho van permetre, em vaig preparar els exàmens de la coneguda, en aquella època, com a Junta Permanent de Català, constituïda l’any 1981.
Ve-t’ho aquí que d’una cosa vaig passar a l’altra. Van néixer i van anar venint íntimament relacionades. Vam venir a viure a l’Alt Urgell l’any 1985. Aquí he anat expressant els meus coneixements medicoquirúrgics, però també, paral·lelament, he anat donant mostres de la meva afectació literària i comunicativa en llengua catalana.
He escrit llibres, més d’un centenar d’articles; he fet de rapsode d’espectacles poetico-musicals, he fet una cinquantena de programes culturals a Ràdio Seu. I, progressivament, he anat certificant que la meva dolença per la lletra anava expandint-se, una cosa de no dir, en altres direccions: dialectologia, arcaismes, fonètica…
Qualsevol estudiós amb sentit crític troba en la llengua catalana un patrimoni cultural immens, una joia que cal preservar. Som ben coneixedores i coneixedors, però, que la nostra llengua està en una situació vulnerable. Pels mateixos motius històrics –però també, en alguns casos, amb la nostra col·laboració desinteressada– la nostra llengua és percebuda en alguns sectors com una amenaça i com una eina ‘polititzable’ segons els colors i les tendències de què es tracti.
El projecte Paraules que m’agraden. De la parla i del llenguatge de l’Alt Urgell, va anar prenent forma ja fa uns tres anys i mig. L’autor es va proposar l’objectiu d’anar una mica més enllà del Català (en majúscula) normatiu i volia créixer en el coneixement de la Dialectologia.
Especialment, la de la nostra comarca, la de l’Alt Urgell. En els darrers anys, diverses persones i col·lectius dels nostres àmbits comarcals veïns han anat fent espontàniament, esporàdicament, una feina de recollida, d’estudi, de seguiment de les paraules dialectals vulnerables i, ateses les circumstàncies de la debilitat global de la nostra llengua, amenaçades de caure en el desús i en l’oblit. Doncs ara, també en el nostre, hem fet un ampli recull posant en valor i respectant tot allò que s’ha fet fins ara en el nostre propi entorn comarcal i en les comarques i entorns veïns.
Aquesta feina ha hagut de menester de la participació de moltes persones. El grup que porta el mateix nom a les xarxes socials ha arribat a tenir, actualment, 240 persones de diversos indrets que hi han fet les seves aportacions i els seus comentaris. Aquestes persones han estat coordinades i moderades per col·laboradores i col·laboradors en el projecte com la Beth Segura, Manel Figuera, Glòria Sunyol, Montse Ingla Torné i jo mateix.
En els treballs finals he tingut el privilegi de poder rebre l’ajut i l’assessorament de l’Anna Martí, docent i filòloga, el Joan Obiols, docent, escriptor i mestre de català i la M. Pilar Ingla, docent i filòloga. També comptem amb la participació del Ramon Berga, en les feines de maquetació, disseny i il·lustració.
I tot això està dedicat en homenatge als nostres avantpassats, a les generacions anteriors que han sabut conservar la parla i les seves variants dialectals, malgrat els embats i els tràngols a què han hagut de fer front. Ara ens trobem en els moments decisius de fer els retocs finals i presentar el projecte a les institucions per tal d’obtenir el suport necessari per fer-ne una edició amb les característiques de format, maquetació i il·lustració que creiem que una obra d’aquesta empenta, pes i magnitud ha de poder tenir.