GUILLEM LLUCH / JOFRE FIGUERAS (Alt Àneu).- L’any 1923 va culminar l’ambiciosa tasca que s’havia iniciat quatre anys abans, el 1919, per tal de millorar les comunicacions entre el Pallars Sobirà i Aran: la construcció d’una via apta per al trànsit rodat a través del port de la Bonaigua. Aquest 2023, doncs, es commemora el centenari de l’obertura d’una carretera que va millorar ostensiblement l’accés a Aran des de Catalunya i viceversa.
Una de les persones que més ha estudiat aquesta fita, si no la que més, és Feliu Izard, que ha donat sortida a tot el coneixement i material gràfic acumulat a través del llibre ‘Trincar eth pòrt’, publicat recentment per Garsineu. Izard explica que abans de la construcció de la carretera, “ja hi havia un camí de bast i la gent hi passava caminant o en cavalleries, però res de carros”. De fet, assegura que “aquí, teòricament, ja hi havia un camí romà, ja que els romans venien de la zona de Tolosa i passaven per aquí per entrar al Pallars; la Vall d’Aran es va romanitzar relativament aviat i és per això que ja hi havia un pas”.
‘Trincar eth pòrt’
Històricament, un dels principals maldecaps a la Bonaigua ha estat mantenir el pas obert a l’hivern, quan la neu dificulta o, a vegades, impossibilita la culminació dels seus 2.072 metres d’altitud. Abans de l’obertura de la carretera, explica Izard, qui solia obrir el port a l’hivern eren els aranesos, una acció de la qual en deien ‘trincar eth pòrt’. “Ho feien per passar les mules que criaven a la Vall d’Aran cap a la fira de quaresma de Salàs de Pallars i, com que a vegades hi havia un tou de neu, havien de preparar uns dies abans els camins per fer-hi passar el bestiar”, indica.
A l’hora de ‘trincar eth pòrt’, explica Izard, es comptava fins i tot amb l’ajuda dels ajuntaments de la zona. Per fer-ho, “tots els que havien de portar les mules cap a Salàs hi enviaven un home i entre tots, a pic i pala, aixafant com podien la neu, a vegades fent servir bous, obrien el pas, per després poder passar els ramats de les mules”.
Pel que fa a la construcció de la carretera, explica que “la part del Pallars, excepte en el petit tram de la Senyora, es va poder fer relativament bé i de forma fàcil, però, en canvi, al costat d’Aran va costar més perquè hi ha totes les costes de Ruda i es va haver d’utilitzar material potent, martells pneumàtics i compressors per treure la roca, de manera que la feina va ser més grossa”.
Un “vesper” de cotxes de línia
Al llibre, a banda d’explicar els camins previs a l’obertura, les obres de la carretera en si i les feines per reobrir-la cada primavera, després de les nevades, Izard també hi recull els primers vehicles que van circular-hi. Segons explica, es va produir un autèntic “vesper de cotxes de línia”, ja que hi van començar a circular diferents línies: “n’hi havia d’araneses, de pallareses i de baix el pla de Lleida”.
L’obertura de la carretera del port va tenir un impacte evident a Aran, tenint en compte que fins aleshores no comptava amb cap accés rodat des de Catalunya -el túnel de Vielha no es va obrir fins al 1948-, però també en va tenir força a l’altra banda, a les valls d’Àneu. L’historiador Ignasi Ros assegura que “era una cosa esperada, perquè feia molts anys que es parlava de connectar les valls d’Àneu: primer hi va haver tot el tema del tren, el transpirinenc que havia de passar cap a França a través del port de Salau, un projecte del qual se n’havia parlat molt i en diverses ocasions, però que no es va fer, i al final el que va acabar arribant va ser la carretera”.
L’impacte a les valls d’Àneu
Ros assenyala que la construcció de la carretera va tenir impacte en diversos àmbits. “D’una banda, les mateixes obres de la carretera, ja que els constructors i empresaris van venir de tota la província i de Barcelona, però la mà d’obra la van llogar molt aquí, de manera que molta gent de les valls d’Àneu van fer de peons a les obres i altres que tenien animals i carros van anar a fer transport de terres i de materials”. D’altra banda, els hotels que hi havia a Esterri van treballar molt per aquestes empreses, mentre van durar les obres. I, finalment, amb la carretera ja oberta “també van créixer molt els comerços, les botigues que venien una mica de tot, tant per a la clientela de les valls d’Àneu, com per subministrar cap a la Vall d’Aran”, afegeix.
Un fet curiós que explica Ros és que, pel sud, la carretera va arribar a Esterri cap als anys 1909-1910. Tot i això, fins uns anys més tard aquella fita no va servir per a res, ja que hi havia trams a Llavorsí, Rialp o Gerri de la Sal on encara no s’havia construït la carretera, de manera que era una via sense continuïtat que no es podia transitar.
L’auge que van viure les valls d’Àneu amb l’obertura de la carretera de la Bonaigua es va veure inevitablement tocat quan es va construir el túnel de Vielha, el 1948. Aquella via, a molta menys altitud i menys exposada a les condicions meteorològiques adverses, va traslladar a la Ribagorça la majoria del trànsit i l’entrada del turisme a Aran. Les valls d’Àneu, doncs, “van quedar una altra vegada com una zona més aïllada, no tant de pas”, apunta Ros.
El que sí que s’ha mantingut i, de fet, els últims anys ha anat a més, són les relacions entre Àneu i Aran. En aquest sentit, Ros assenyala que “per temes mèdics, hi ha gent de les valls d’Àneu que prefereix anar a l’especialista a l’hospital de Vielha, en comptes del de Tremp”. Ara, però, afegeix que això ja no és tan fàcil com abans, ja que el centre de referència és el del Pallars, i no és possible poder triar a on es va.
La influència de Baqueira
El que també ha permès aquest increment de les relacions entre Àneu i Aran ha estat l’expansió de l’estació d’esquí de Baqueira Beret cap al Pallars. Qui va viure aquesta ampliació en primera persona va ser l’històric alcalde de Naut Aran, Víctor Leon, en el càrrec entre el 1991 i el 2007. Leon explica que mantenir la carretera oberta a l’hivern sempre ha estat complicat. Tot i això, quan Baqueira va posar el primer peu en territori pallarès, amb l’arribada al cap del Port, i després el segon peu, amb l’obertura del sector de la Peülla, la situació va canviar. D’una banda, perquè es volia garantir l’accés a les pistes el màxim de temps possible i, de l’altra, perquè “Baqueira va contractar a treballadors del Pallars i calia que poguessin tornar a casa seva cada nit”.
Per fer-ho possible, continua Leon, es van fer importants inversions en sistemes de paraallaus i es van posar més mitjans per netejar la carretera. “Aquesta millora s’ha notat molt i sí que algun dia el port pot estar tancat, però no és com abans, en què hi havia períodes llargs de tancament”. De fet, tot i que fa molts anys que es parla de la construcció d’un túnel per evitar el tram més alt de la Bonaigua, Leon creu que la reclamació ha anat perdent força, justament a causa del fet que les millores al port han fet que els dies de tancament hagin baixat molt.
Més clients al restaurant del Cap del Port
Aquest fet també ha beneficiat al restaurant del Cap del Port, situat al singular edifici que corona la Bonaigua i que històricament havia estat un refugi de manteniment de la línia elèctrica que passa per la zona. Tal com explica el seu actual responsable, Jaume Llinars, el 1994 van rehabilitar l’edifici i el 1995 va obrir com a restaurant. Llinars recorda que abans de l’arribada de Baqueira a la Bonaigua, aquest era l’únic edifici que hi havia al cap del port, juntament amb un refugi que es va acabar retirant.
“A l’estiu, com que la carretera sempre està oberta i no hi ha problemes de neu, s’ha anat mantenint l’afluència de forma bastant similar, però a l’hivern la situació ha canviat molt”, explica. Així, detalla que “la connexió de Baqueira amb la zona de la Bonaigua i l’augment de la neteja de la carretera van fer que hi hagués més afluència de gent i de clients”.
Els primers anys, recorda Llinars, “van ser complicats, perquè la carretera estava tancada molt més sovint que ara, a banda que el clima també ha canviat i sembla que abans hi havia més precipitacions que ara, fet que influïa molt en l’activitat”. De fet, el restaurant només obre el mes d’agost i durant la temporada d’hivern, de manera que és vital que la carretera estigui el màxim de temps oberta en època de neu.
De guàrdia les 24 hores del dia
Que l’ampliació de Baqueira cap al Pallars ha influït en una major exigència a l’hora de mantenir la carretera neta és un fet que corroboren els professionals que treballen al servei de manteniment de la carretera. Entre principis de novembre i finals d’abril, es dona servei de carretera les 24 hores, i la prioritat és mantenir la via neta de neu i gel. Tot i que també es fa alguna reparació, el personal de Carreteres està pràcticament dedicat a la vialitat hivernal.
La Bonaigua és gestionada per un equip d’una vintena de persones que neteja i manté 150 quilòmetres de carreteres, pràcticament totes les que hi ha entre la Vall de Boí i la Vall Ferrera. De tot aquest territori, un terç dels recursos es destinen a mantenir neta la Bonaigua a l’hivern, de manera que és la via d’aquesta zona, i de titularitat de la Generalitat, on es destinen més recursos, amb diferència.
Un dels elements que ajuden en aquesta tasca és la millora de la maquinària, així com el fet que ara n’hi ha força més que abans. Així, si fa 30 anys hi havia només dues llevaneus a Esterri i dues a Vielha, ara n’hi ha cinc a cada banda; a més, hi ha sis turbines i molts més conductors disponibles.
L’aspecte negatiu d’actuar tant a la carretera és l’agressió que suposen per a l’asfalt les màquines llevaneus i la sal. Tot plegat fa que el ferm es degradi molt més fàcilment que en altres carreteres, de manera que la inversió que cal fer-hi és molt major.
L’equip que s’encarrega de la neteja de la Bonaigua n’ha viscut de tots colors, però destaquen especialment una nit en què un canvi de temps sobtat va atrapar a cinc vehicles a la carretera. La gèlida ventisca va fer que la llevaneus no es pogués engegar i van haver de demanar ajuda a Baqueira per tal que una retrac que hi havia a la zona de la Peülla evacués a la gent. Unes anècdotes, vivències i, en alguns casos, patiments, que ja formen part d’aquests 100 anys d’història de la carretera més alta de Catalunya.
