GUILLEM LLUCH / JOFRE FIGUERAS (El Pont de Bar).- La riuada del novembre del 1982 va deixar en la memòria col·lectiva la idea que el Pont de Bar, a l’Alt Urgell, havia quedat del tot arrasat i que tota la vida s’havia traslladat al nou poble, construït un quilòmetre i mig més avall de la tragèdia. El cert, però, és que a l’antic poble, algunes cases no es van veure afectades per la fúria del Segre i, passats uns mesos, els seus habitants van poder tornar-hi i alguns encara hi viuen, si bé la majoria es va acabar traslladant al poble nou. Sigui com sigui, tant per als que es van quedar al poble vell com per els que van marxar al nou, la riuada va comportar un abans i un després en les seves vides.
La fatídica tarda del 7 de novembre i les hores posteriors van provocar greus danys a diverses poblacions de les riberes del Segre, la Valira i la Noguera Pallaresa, entre altres rius. Un dels pobles que en va sortir més malparat, possiblement el que més, va ser el Pont de Bar, pel fet que la majoria de cases estaven abocades al riu, en un dels trams més estrets de la vall del Segre.
Això va fer que l’aigua s’endugués moltes de les cases del poble, que en deixés altres de partides per la meitat i que arrossegués l’antic pont que comunicava una banda amb l’altra del nucli. Sis anys després de la tragèdia, el 1988, el Pont de Bar ressorgia, però en una altra ubicació, un quilòmetre i mig riu avall, en un replà de la banda solana de la vall, més enfilat a la muntanya i, per tant, més allunyat del Segre.
Actualment, al poble nou hi viuen una quinzena de persones tot l’any i n’hi ha una trentena de censades, mentre que al poble vell encara hi viuen dues famílies tot l’any i tres cases més s’obren per vacances. Unes famílies que conviuen a diari amb el record i la realitat -encara visible avui- del que es va endur aquella riuada.
Una de les veïnes del poble nou és la Lourdes Grau, que recorda que “el poble es va inaugurar el 31 de juliol de l’any 1988 i nosaltres, de seguida, a l’agost, ja vam començar a arreglar la casa”. La seva família va ser una de les que ho va perdre tot sota la fúria de l’aigua, de manera que el Segre els va forçar a abandonar el poble vell per començar una nova vida al nou Pont de Bar.
Un poble “trist” perquè hi falta gent
Tot i el canvi, assegura que “la veritat és que no ens va costar, perquè tothom tenia ganes de tornar a casa seva”, i afegeix que “tot i haver-nos traslladat de lloc, ens sentíem que érem a casa nostra, però que el poble era molt diferent”. En aquest sentit, i sense voler entrar en el qüestionable gust urbanístic i arquitectònic que es va tenir a l’hora de refer el poble, Grau assegura que el nou Pont de Bar “és una miqueta trist, perquè ens falta gent i, sobretot, jovent i nens petits, perquè l’alegria dels nens petits no hi és: aquí hi ha alguns nois, però són tres en tot el poble i això és molt poc, es troba a faltar el que teníem abans”.
A l’antic poble, en canvi, apunta que “teníem molts més nens”, entre altres coses, perquè hi havia escola. Grau, de fet, va estudiar a l’escola de l’antic Pont de Bar i recorda que “en la meva època érem vint nens i nenes, perquè hi havia la caserna de la Guàrdia Civil, on s’hi estaven cinc famílies i dos o tres guàrdia civils solters”. A l’estiu, afegeix, “la canalla anava al riu i hi havia molta vida”.
Un dels que va poder conservar la casa al Pont de Bar vell, mentrestant, va ser el Miquel Alart. Tot i que es van acabar traslladant al poble nou, van mantenir la casa, les terres i les vaques al poble orignal i, a dia d’avui, ell encara hi va pràcticament cada dia per menar les terres i vinyes que hi té.
Cases amb era per als pagesos
Alart recorda que la distribució dels habitatges del poble nou es va fer “prioritzant aquelles cases que tenien bestiar”, i és que “hi ha unes cases que tenen era i aquelles les van donar als que feien de pagès, mentre que als que treballaven a la central i a un senyor que havia fet de guardapesques, els van donar les que no tenien pati”. El Miquel admet que al nou poble “la vista va canviar, ja que abans estàvem més ensotats i ara tenim més panoràmica i hem guanyat molt en sol”. Tot i això, apunta que “l’habitatge és més reduït del que teníem abans, tot és diferent…”.
Per la seva banda, la Lourdes hi afegeix que el poble nou “és un munt de ciment, amb carrers nets, això sí, que al poble vell no ho eren, però allà hi estàvem molt bé, estàvem acostumats i ens agradava”. De fet, tot i que l’aigua del Segre els ho va prendre tot, Grau assegura que una de les coses que més troba a faltar és el soroll del riu: “aquí no se sent gaire i allà el teníem sempre, encara que després ens va fer la jugada”.
Tot i que al poble vell no hi va tan sovint com el Miquel, la Lourdes assegura que encara hi puja força: “el dia que tenim nostàlgia pugem caminant i anem fins al cementiri, perquè a la gent encara els venim a enterrar aquí dalt, al poble vell”. A banda, afegeix que “hi tenim molts records: de petits vam córrer per aquests carrers, ens vam fer traus al genoll…”.
El Miquel, per la seva banda coincideix amb la Lourdes en apuntar que “moltes persones que hi havia abans ha anat morint i ara trobes a faltar a molta gent, el jovent no és com abans, que feia més vida de poble, ara tothom marxa cap als pobles grans i això és trist”. Pel que fa al futur del poble, Alart el veu complicat: “com que la pagesia ha anat com ha anat, el futur està una mica fumut, a banda que també és una vall molt tancada on no hi ha terreny… A banda, abans aquí, als estius hi venia moltíssima gent a pescar, fins i tot del pont pujaven les truites, era un tros de riu molt ric en peix, i ara tampoc ve ningú… tot ha canviat”.
Un cop més, la Lourdes constata que el poble és molt diferent i bromeja tot dient que abans, al poble hi tenien el pont que va fer construir Sant Ermengol i un bar, i que ara, “al Pont de Bar, no hi tenim ni pont ni bar”.
