Barcelona, la Rosa de foc, la ciutat de les bombes i de l’acció directa, la capital del vapor, de la industria, de l’anarquisme i del republicanisme d’esquerra, densament poblada per ramats de xais sense pastor, va caure rendida a l’oratòria inflamada d’aquell home triplement empeltat de “gracejo” andalús, d’”hidalguía” madrilenya i d’un aire militaritzant de capità dels Terços, heretat aquest directament per via paterna. Es tractava d’un malabarista de la paraula, que va saber fer de la demagògia un art i un espectacle: don Alejandro Lerroux, l’emperador del Paral·lel, l’home que va aconseguir captivar i dividir el potentíssim moviment anarquista barceloní i atreure’s el sentiment republicà, i federal català, llargament construïts i desitjats per la menestralia i la classe obrera durant la segona meitat del XIX.
Anarquistes com Joan Montseny (Federico Urales), gent republicana i d’esquerra com Gabriel Alomar o Pere Coromines, republicans federals de l’Empordà i de totes les comarques, sucumbiren a la fraseologia captivadora, demagògica i màgica de Lerroux amb la mateixa mansuetud i placidesa que les rates d’Hamelin seguiren el famós flautista. Ni els raonaments, ni els arguments, ni l’ombra de la sospita que aquell individu fos un enviat del govern central, pagat amb fons de rèptils (avui fons reservats) per desarticular el catalanisme embrionari i constructiu de Prat de la Riba i no pas algú que casualment passava per allà, no van aconseguir canviar la percepció esbiaixada del que realment passava i l’esquerra catalana i fins i tot catalanista -sense adonar-se’n- va caure de quatre grapes a les mans enganxifoses de Lerroux, de don Alejandro Lerroux, i, en conseqüència, a les urpes del centralisme més espanyolista, cínic i maquiavèl·licament orquestrat. Hi ha una candidesa catalana que, de vegades, es fa molt difícil de descriure.
En aquest context, l’Elies Fité, de família pobra i emigrada però amb aspiracions de superació, no va ser pas cap excepció. Tal com ell mateix explica, l’ideari republicà que Lerroux pregonava el va fascinar: “…nosotros estamos colocados muy a la izquierda, sosteniendo nuestras convicciones todas: en lo político autonomistas, en lo económico socialistas, en la conducta revolucionarios…”. Aviat entrà a militar a la secció juvenil del Partit Republicà Radical (a la coneguda com la de “los jóvenes bárbaros”), de la qual acabà essent president, i a continuació començà la seua prolixa carrera periodística, fet que el va portar a publicar milers d’articles, milers d’editorials, a dirigir els diaris de què parlava a l’article anterior i a escriure l’assaig històric, avui quasi introbable, Política republicana. La obra de un partido (Imp. Salvat, Duch y Ferrer, Barcelona, 1924).
Durant aquells anys enfebrosits d’ideologia i de treball va escurçar al màxim les visites al seu bressol nargoní i els seus contactes familiars gairebé es reduïren a una escassa correspondència epistolar
Durant aquells anys enfebrosits d’ideologia i de treball va escurçar al màxim les visites al seu bressol nargoní i els seus contactes familiars gairebé es reduïren a una escassa correspondència epistolar i a les visites que el seu cosí Marcel·lo i la seua dona Dolores ꟷenamorats de la lluminositat artística i eròtica del Paral·lel i seguidors com ell mateix de la Raquel Meller, la cupletista de moda que ja era la reina indiscutible d’aquella avinguda i que cada dia s’anunciava al diari l’Auroraꟷ li feien a Barcelona.
Elies Fité va ser un lerrouxista convençut, un jove d’origen pirinenc que decidí lluitar contra la vergonyosa comèdia del bipartidisme dinàstic, sense adonar-se que ell també formava part del guió: “En el partido republicano y en su jefe, el señor Lerroux, cifra España la esperanza de una próxima transformación que haga posible el régimen de libertad, igualdad y fraternidad a que aspiran todas las democracias”.
Això no obstant, no s’estava de discrepar amb el “Jefe” en algunes ocasions. El pro-imperialista Lerroux, per exemple, defensava la colonització del Marroc, mentre que Elies Fité no hi estava d’acord: “Los once millones de españoles que no saben leer ni escribir moralmente imposibilitan la obra cultural que debe realizarse en Marruecos (…) Los españoles no servimos para esta obra. Sabemos explotar, dominar o tiranizar; pero no somos aptos para una obra de paz, cultura y amor”.
Pel que fa a Catalunya, els seus punts de vista no sé si sonaven prou bé dins de la fèrria disciplina del Partit Republicà: “El amor a la libertad se halla en Cataluña profundamente arraigado. No nació este amor como un anhelo para recobrar la independencia y los derechos que, por el soborno de los votos del Compromiso de Caspe, le fueron arrebatados (…) La lucha de Cataluña es una lucha entre el espíritu liberal de los catalanes y el espíritu conservador y reaccionario de los gobernantes españoles (…) En otras épocas, especialmente a raíz de la dominación de Castilla, los catalanes lucharon por la libertad, casi siempre violentamente, con una energía digna de mejor suerte…”.
A poc a poc, a mesura que Lerroux es va anar traient la careta -suport al govern de dretes de la República, escàndol de l’estraperlo i, finalment, suport al cop militar de Franco- Elies Fité es va anar allunyant de tot aquell món. Als anys trenta ja havia adquirit un petit negoci que li donava per viure i, finalment, va morir, gairebé oblidat de tothom -tret de la seua dona, la Juanita, i d’alguns familiars de Nargó-, en un segon pis sense ascensor al carrer Torrent de l’Olla -entre el carrer del Progrés i el de la Llibertat-, que des de l’any 1939, ai las!, havia estat rebatejat amb el nom de carrer Menéndez y Pelayo.