Va néixer a Artesa de Segre, a la cruïlla on la carretera de Lleida es bifurca amb la de l’Alt Urgell i la del Pallars. Davant per davant, hi havia nascut en Dodó Escolà (“Sherif te quiero, sherif yo te adoro…”), un músic de moda als anys seixanta i setanta. Ell, el Jaume Gaset, aviat va anar a aprendre solfeig i piano amb el professor Josep Maria Martínez.
Als disset anys es va incorporar a la seua primera orquestra, “Ritmos Modernos”. Aviat, però, va començar a anar pel seu compte, sovint formant un duet amb el recordat saxofonista Carbonell. Tocaven a la plana i a la muntanya. A Vilanova de Meià, a Ponts, a Peramola, a Nargó, a Olp… A Nargó, en una ocasió ꟷtenia disset anysꟷ, el va envair una certa basarda. “Era per Sant Cristòfol i ens havien contractat per a una tanda llarga (de 4 a 5 hores). Cap allà a la una de la nit, quan ja acabàvem la sessió, van arribar els casats que venien de sopar i amb moltes ganes de fer gresca. Nosaltres, però, ja no podíem més després de tanta estona de tocar i volíem plegar. El xofer, no obstant, ens va avisar que a Nargó hi anéssim molt amb compte perquè si s’excitaven eren capaços de tirar-nos el cotxe al pantà… Vam recollir els instruments a tot drap i vam tocar el dos esperitats.” Malgrat aquesta incidència, però, lo Jaume Gaset va anar moltes vegades a tocar a Nargó, lloc que aviat el va convertir en un dels seus músics predilectes.
Durant uns quants anys va tocar pertot arreu on el llogaven. Una vegada el van contractar per tocar a Olp, a prop de Sort. En plena actuació va caure un gran xàfec que li va deixar l’instrumental xop i mig fet malbé i un panorama desolador. El bombo i els altaveus destrossats. La gent desapareguda… El Jaume ho va anar recollint tot, peça per peça, acompanyat únicament d’una pluja intensa i de la solitud llampeguejant d’una plaça que havia quedat completament buida i fantasmagòrica. Tot i amb això, un cop passada la tempesta, en havent sopat, es va veure obligat a tocar amb el que li quedava aprofitable de l’equip. “Aquella nit no vaig poder dormir. Em vaig començar a preguntar si havia estudiat música i piano per a passar aquelles angúnies… L’endemà al matí, en un instant de lucidesa, vaig decidir anar-me’n a treballar a Barcelona, sense cobrar i ni tan sols actuar el segon dia que tenia contractat. Al cap d’uns dies, però, em van pagar el dia treballat.”
Va arribar a Barcelona en uns anys difícils per a la música tradicional. Els conjunts cabelluts, les guitarres elèctriques i les bateries estridents havien enviat els acordions, els saxos, les trompetes, etc., a les antostes dels museus d’antropologia, per la mateixa regla de tres que els acordions de teclat havien escombrat els diatònics. La percussió havia desplaçat la melodia. El solfeig, el tocar d’orella. Els cubates havien fet el mateix amb els aperitius de després dels valsos i amb les mitges hores dels saraus. Les discoteques psicodèliques havien escombrat els envelats. Els texans i la confecció d’importació havia jubilat els vestits a mida i havien modificat la percepció de l’elegància. La llibertat gestual i creativa dels nous balls havia fet oblidar les normes ancestrals i quasi acadèmiques dels balls abraçats: tangos, valsos, passos dobles, boleros…
El Jaume Gaset, però, no es va rendir. Va començar una etapa en què “vaig tocar a tots el cabarets i discoteques de Barcelona: al Panam’s, al Buena Sombra, al Bolero, al Río, al Papagaio”. Simultàniament va començar a tocar també a la Costa Brava i al Maresme. Tot sense moure’s dels seus repertoris preferits: cançó francesa, italiana, russa, brasilera, havaneres… Aviat va ser molt conegut en certs ambients i el cercaven per fer acompanyaments de gent com Ennio Sangiusto, Núria Feliu, Dodó Escolà, Lali de Mollerussa o Josefina Baker. Més endavant entrà a treballar al restaurant El Burrito, on va poder amenitzar les vetllades de la clientela amb la música del piano, que tant li agradava. En aquella època feia també moltes sortides en dies assenyalats. “Havia anat a Andorra moltes nits de Cap d’Any, a l’Hotel Edén Roc i fins i tot algun com a Baqueira, a tocar per al rei”. Però de tot el seu currículum el que més el satisfà és haver estat el músic del Barça “Ho vaig ser durant les quatre lligues del Cruyf, la copa d’Europa del 92 i una pila de les del Rei…”
Jo em vaig retrobar amb el Jaume quan vaig publicar Històries de vetllador, a causa d’un dels contes (“Música d’acordió”) del recull. Des d’aleshores l’he anat seguint i he tingut el plaer de compartir-hi molt bones estones. La humanitat i la senzillesa del Jaume, de les quals mai no he tingut cap dubte, durant la pandèmia de nou se’m va posar de manifest en saber que durant el confinament, cada vespre, sortia al balcó i obsequiava als seus veïns del Poble Sec amb algunes de les seues velles, bellíssimes, enyorades i tan reconfortants melodies: https://youtu.be/4b6SeX6gAKO.
Ara ja és jubilat i només toca per als amics. Sentir a Barcelona el so planyívol del seu acordió eleva l’esperit cap als cims i les valls de la nostra serralada i ajuda a entendre que el que més eficaçment ha articulat les ondulacions sinuoses i esquerpes d’aquelles muntanyes no ha estat ni el senyor bisbe de la Seu, ni el seminari, ni les diferents burocràcies, tan prolífiques darrerament. El que de debò ha articulat i afaiçonat l’ànima pirinenca ha estat la música d’acordió.
