Fa un dia gris i fred, però tot i l’abundància de núvols, no sembla pas que hagi de ploure i em calgui agafar un paraigua. Amb les imatges del Pau Riba a la retina i el record punyent del Miquel Strubell al cor, surto a fer un tomb per Barcelona. Dues grans pèrdues. Dos referents que, de manera diferent, m’han acompanyat una bona part de la meua vida. Per si això no fos prou, m’assabento que els russos estan a punt d’ocupar Odessa, la ciutat fundada per l’almirall català Josep Ribas i Boyons, home de confiança del cercle d’amants i macarrons que envoltava la tsarina Caterina la Gran i autor d’un carnatge tan espantós, en la seva presa de la fortalesa otomana d’Izmaíl, que el riu Dnièper s’omplí de sang i, el que és pitjor: quan els soldats russos van entrar a la ciutat, la van saquejar, van assassinar els homes que hi quedaven i hi van violar totes les dones… Les guerres, realment, poden arribar a ser esfereïdores.
Surto al carrer i em disposo a fer el meu recorregut habitual de quan sóc a Barcelona. Passo pel parc de l’Espanya Industrial, on una colla de joves preparen una calçotada, de la qual ja m’arriba l’olor. Travesso la plaça dels Països Catalans, m’enfilo per l’avinguda del Marquès de Tarradellas i, pel carrer de Nicaragua, em dirigeixo al del Marquès de Sentmenat. Els lledoners del carrer de Nicaragua estan completament despullats, però les alzineres dels jardins de Màlaga llueixen un fullatge verd i esponerós que dona una mica de vida al paisatge i anima l’esperit. A mà dreta, a la terrassa d’un bar, una colla de joves beuen cervesa i mengen patates braves. Una mica més amunt, hi ha l’edifici de l’antic local del PSC-PSOE. Mentre hi va haver aquest local, a la façana hi penjava una bandera catalana d’una gran llargada —pel meu gust massa exagerada—, que anava des de la teulada a la planta baixa. Avui, és clar, amb la marxa d’aquells estadants, la bandera ha desaparegut. Al davant de l’edifici hi havia uns guals que, generalment, estaven ocupats per cotxes de gent que realitzaven gestions per la casa.
Els soferts manobres anaven abocant els seus calderons aquosos al contenidor, però l’exemplar del famós «desinfectador» de la Pobla continuava saltironejant i fent surf sobre les petites onades
Quan el PSC-PSOE va deixar aquella seu, els nous ocupants hi van fer obres durant una colla de mesos. En el transcurs d’aquestes obres l’empresa restauradora va posar uns contenidors als guals de davant de l’edifici a fi i efecte d’anar-hi deixant les runes que anaven llençant. Un dia, al moment que passava, un dels treballadors va treure un cabàs de llibres i els va abocar al contenidor, entre trossos de guix, bastiments i altres menes de runes. N’hi havia del Joan Raventós, del Raimon Obiols, del Josep Borrell, del Felipe González… Fins i tot hi vaig veure un antic Programa del partit que jo havia tingut a casa. Es tractava d’uns estatuts de feia molt de temps. Dels inicis de la transició. De quan el PSC encara era un partit independent, que no s’havia ajuntat amb el PSOE i defensava el dret d’autodeterminació de Catalunya.
Vaig continuar caminant fins un tros més amunt i, a la tornada, vaig veure uns manobres que, per mitjà d’uns calderons negres de goma d’aquells que solen usar, anaven abocant una mena de líquid blanc al contenidor en què, de pujada, havia vist els llibres d’aquells dirigents polítics. Instintivament, vaig mirar a l’interior del contenidor i vaig veure que ja estaven tots coberts d’aquell líquid lletós que els operaris hi anaven abocant. Únicament un d’aquells exemplars que havia vist, el del Josep Borrell —l’actual i flamant Cap de la tan sensible i democràtica Diplomàcia Europea— continuava surant i balancejant-se en un racó.
Els soferts manobres anaven abocant els seus calderons aquosos al contenidor, però l’exemplar del famós «desinfectador» de la Pobla continuava saltironejant i fent surf sobre les petites onades. Una mica intrigat, vaig preguntar a un d’aquells obrers què era aquell líquid que abocaven. ¡Cal viva! —em va contestar, una mica sorneguer. Tot recordant aquesta anècdota, torno cap a casa. En arribar al parc de l’Espanya Industrial, la calçotada que preparaven aquella colla de joves ja estava en plena efervescència. Se n’hi havia reunit una gran munió, que menjaven, bevien i reien al ritme d’unes guitarres que sonaven en un escenari del fons. A la porta hi havien penjat una bandera independentista i al costat hi havia un cartell amb un aforisme: Entre el bé i el mal, podríem aspirar a una calçotada. Joan Fuster.
