JOFRE FIGUERAS/CARMEN SALAS.- El passat mes de novembre, l’escriptor pallarès Pep Coll (Pessonada, 1949) va presentar el seu nou llibre Els crims de la mel (Edicions Proa, 2024), una novel·la basada en un crim real ocorregut l’any 1953 a Tremp. L’autor torna al true crime després de la reeixida Dos taüts negres i dos de blancs, escrita fa 11 anys, que se suma a d’altres títols com L’abominable crim de l’Alsina Graells, El segle de la llum i El salvatge dels Pirineus, a més de narrativa infantil i juvenil, teatre i assaig. Atret per històries que van succeir en la seva infantesa, en aquest cas hi posa una dosi més gran de ficció, sense deixar d’estirar cap al present el fil del passat. Sense idealismes, i amb la seva particular visió crítica i irònica. De tot això, n’hem volgut parlar en aquesta entrevista sota el Pont del Gitanos de Tremp, un dels escenaris de la novel·la.
Què té aquest assassinat com per escriure una novel·la?
Hauria pogut triar molts crims que van ocórrer als mateixos anys 40 i 50, quan hi havia una escopeta a cada casa, però el que em va atraure d’aquest és precisament pel xoc cultural entre famílies gitanes ambulants, que no estaven establertes i que constantment canvien d’horitzons, en contrast amb la masia de pagès ancestral, sempre amb les mateixes perspectives. Aquestes dues postures enfrontades és el que em va interessar explorar.
Són dos mons irreconciliables?
No sé si irreconciliables, perquè poden pactar, però xocaran amb facilitat, sobretot en una època en què les persones no tenien la facilitat per relacionar-se com ara.
Quines llicències hi ha respecte al que va poder succeir?
Una novel·la és ficció, per tant el que importa és la seva construcció. Agafes de la realitat el que t’interessa per allò que vols explicar. En aquest cas, he volgut parlar sobre la veritat o la mentida. La ficció és molt pròxima a la mentida, i també la llibertat. Com potser les persones, més enllà de les seves diferències, es troben lligades igualment com a individus. Hi ha com una presó simbòlica a cada banda, encara que els habitatges siguin molt diferents. M’interessava la llibertat que et dona una novel·la per escollir i inventar sobre el que et quadra millor amb els personatges. En aquest cas, tots els personatges són de ficció en relació als fets reals.
Precisament a la novel·la té pes la frase “la veritat ens farà lliures”. Amb quina intenció?
La màxima evangèlica “la veritat us farà lliures” m’anava molt bé per les paradoxes que pot representar. Com, en un món actual amb tantes mentides, podem ser lliures. I també reflexionar sobre què vol dir llibertat i què vol dir veritat. De quina manera et pots sentir lliure, no com a individu, sinó a dins de la família o dins d’un territori, encara que aquest sigui petit. La sensació subjectiva de les persones de sentir-se lliures o a dins d’una presó.
Quines serien aquestes presons difícils de veure?
Tant a les famílies de pagès com a les gitanes, la vida de la persona està marcada segurament abans de néixer; en el primer cas, l’hereu s’ha de quedar per sempre a la masia, i en l’altre, encara que sigui nòmada, també està marcada. Per exemple, en el cas de la dona del gitano assassinat, tot i que quan es queda vídua es pot replantejar la seva llibertat, en certa manera, si continua a la tribu, seguirà marcada, com en una presó.
Tant a les famílies de pagès com a les gitanes, la vida de la persona està marcada segurament abans de néixer; en el primer cas, l’hereu s’ha de quedar per sempre a la masia, i en l’altre, encara que sigui nòmada, també està marcada
Per tant, també tenen coses en comú, aquestes estructures familiars, orientades més al grup que a l’individu…
Sí, els dos protagonistes, encara que els seus orígens siguin molt diferents, comparteixen la presó, cadascú a la seva manera, i el sentir-se lligats, l’un a la terra, i l’altre, a la família.
Com ha sigut el procés de documentació?
La documentació prové bàsicament del sumari del judici, i també he fet moltes entrevistes a la gent del territori i als familiars descendents dels botxins, a més d’alguna família gitana, tot i que actualment la vida de les famílies gitanes és molt diferent i gairebé totes estan establertes, encara que l’ofici sol ser el mateix, vinculat a la roba, el bestiar o la ferralla.
En quin moment tira endavant la idea de novel·lar-ho?
És un procés una mica lent. Primer, has de parlar amb la gent per saber com els hi va arribar aquesta història, i recaptar opinions sobre el culpable, dades que no van aparèixer al judici. També has de conèixer l’actitud de la Guàrdia Civil, que tractava els gitanos de manera diferent a la Justícia, i veure què va passar realment, consultar el sumari. En aquest camí, a vegades et trobes coses que et sorprenen, com el fet que el judici fos absolutament just. De fet la paraula gitano no apareix, únicament l’utilitza l’advocat defensor. També em vaig documentar sobre la vida que es duia a la presó en aquella època, sobretot a la presó nova de Lleida, inaugurada feia poc. De vegades hi ha el prejudici de pensar que en una presó et destrossen humanament, però es pot donar el cas que sigui al revés, pot ser una escola, sobretot en una època en què els presoners no pertanyien a màfies ni havia droga com ara. La convivència era diferent als anys 50.
De vegades hi ha el prejudici de pensar que en una presó et destrossen humanament, però pot ser una escola, sobretot en una època en què els presoners no pertanyien a màfies ni havia droga com ara. La convivència era diferent als anys 50
La distància temporal ajuda a novel·lar fets reals?
Encara que s’escrigui sobre el passat, ho fas pensant en el lector d’avui, sobre el que li pot tocar aquesta història, perquè els humans continuem sent els mateixos. Tot i que estigui ambientada en una època passada, amb una cultura diferent i que el món hagi canviat molt. El que he fet és triar el que em podia servir per sorprendre els lectors, i a la vegada fer-los veure que el món es pot viure d’una altra manera.
Abans d’investigar-ho, quin era el record d’aquest episodi?
Curiosament, en la meva infantesa, aquest crim va ser el més menystingut de tots els que hi van tenir lloc. Quan el mort era d’una casa que coneixies semblava que el senties més proper. En tractar-se d’un gitano, al pagès li sonava més llunyà, perquè la referència que es tenia era que eren uns lladres, que no respectaven les normes. Per tant, d’entrada, no el vaig percebre com que tingués gaires elements novel·lístics.
En la meva infantesa, aquest crim va ser el més menystingut de tots els que hi van tenir lloc. Quan el mort era d’una casa que coneixies semblava que el senties més proper. En tractar-se d’un gitano, al pagès li sonava més llunyà, perquè la referència que es tenia era que eren uns lladres, que no respectaven les normes
En aquest sentit, la novel·la també busca trencar alguns prejudicis?
Vaig tenir la intenció d’humanitzar la víctima, el gitano. Pel sumari se sap que tenia una filla de 5 anys i també es parla de la vídua, del germà i del sogre. En parlar d’ells, els humanitzes. També em va interessar aprofundir en la persona, saber com es deia, qui era la vídua, que després de l’assassinat va tornar a Tremp, on demanava almoina venent cistells. També vaig esbrinar que hi havia dues branques gitanes, una dedicada més a la cistelleria i l’altra a la ramaderia, sobretot a la compravenda de mules i rucs.
Passen per aquí, pel Pont del Gitanos.
Era una parada obligatòria d’abans, quan les famílies gitanes es traslladaven d’un lloc a l’altre, sobretot si negociaven amb animals de fira en fira, ja que aquest lloc, a tocar de Tremp, a la banda d’Isona, els servia d’aixopluc, tant per la gent com per al bestiar.
De quina manera influeix el lector a l’hora d’escriure?
No penso en cap lector concret, sinó en com el puc sorprendre, en què li diré de nou, i com l’emocionaré. S’hi ha de pensar sobretot a l’hora de redactar, de quina manera organitzes el material perquè no s’avorreixi, perquè escriure no deixa de ser un acte de comunicació.
Ambientar-ho al Pirineu, i de nou en un terreny més que conegut com és el Pallars, també ajuda a fer-ho més proper.
Tornar a casa sempre agrada, i habitualment a les novel·les sempre tinc la temptació de tornar, i si trobo una bona història, ho intento. El Pallars és la meva zona de confort entre cometes perquè tota novel·la et suposa molt esforç i paciència, ja que escriure és un treball individual i que depèn només de tu.
El Pallars és la meva zona de confort entre cometes perquè tota novel·la et suposa molt esforç i paciència, ja que escriure és un treball individual i que depèn només de tu.
La geografia del lloc sempre ocupa un lloc destacat en les novel·les.
Valoro els topònims, no els amago, de vegades pot semblar provincià però per mi també ho és que una novel·la transcorri a París i es parli de Notre Dame o dels Camps Elisis. Crec que són tan literaris com parlar de la Masia de Valldoriola, que trobo que és un nom maquíssim, molt poètic.
Quina és la clau perquè uns fets locals interessin en global als lectors?
La clau és la manera de narrar la història, perquè una novel·la no és una bona història, és la manera en què una bona història l’expliques en paraules, que són la part fonamental.
