MARCEL FITÉ.- A cal Terrissaire de Nargó feien tota mena d’atuells de terra vermella cuita, d’aquells que es coneixen amb el nom d’escudelles. Plats, olles, cassoles, cassons, tasses, soperes, engerres, olles, cubells, tupins… Eren d’una terrissa senzilla, pintada a la part còncava, sovint amb el nom del client que l’havia encomanada. Jo encara recordo haver menjat amb algun d’aquells plats, però dissortadament no me n’ha arribat cap de conservat, més enllà de la imatge mental. Per casa sí que hi ha algun atuell de terra roja despintat, que no podria assegurar, però, que sigui de la modesta factoria de cal Terrissaire. Hi ha algú de Nargó, o de la rodalia, que encara en conservi algun? És curiós que quan es parla de la menestralia local que hi havia hagut a Nargó, tan rica i variada, es solgui oblidar la referida a aquest ram de la terrissa. A Nargó, a més del forn de cal Terrissaire, hi havia hagut una teuleria, el record de la qual es manté viu en el nom de la casa que fabricava les teules.
Tot això ve a tomb perquè un lector em pregunta si no podria ser que el contingut (l’escudella que es menja) hagués donat nom al continent (el plat de terrissa) per veïnatge conceptual. Procuraré explicar filològicament que no és així. De fet seria un procés semblant al que es produeix avui quan diem: “Dels tres plats del menú, el que més m’ha agradat és el segon”, en què el continent “plat” fa referència al contingut del plat, que en aquest cas no és fix com en el cas de l’escudella.
L’antiguitat del nom d’escudella per a indicar un plat o un recipient de terrissa es remunta als orígens més remots de la nostra cultura, mentre que la designació de la sopa d’escudella amb aquest nom és una creació catalana del segle XIII, que ja la feia servir Ramon Llull al Blanquerna: “con fo ora e temps que tots aquells de l’alberc hagren menjat, aportà hom lo releu de la taula als pobres: cascun pobre hac sa scudella»”
Però l’arrel etimològica del mot referit als atuells o recipients de terrissa és remotíssim i d’una plasticitat històrica i cultural de les més fascinants i meravelloses que conec. Com en la resta de casos que he anat reportant, aquesta arrel parteix d’un concepte quotidià i senzill, propi d’una societat agrària primitiva i, per tant, amb un desenvolupament tecnològic molt escàs. La més que probable arrel indoeuropea del mot seria la forma indoeuropea skei, que hauria significat tallar o separar, (en sànscrit chyati significa talla; chinatti, escindeix; en irlandès sceïd vol dir ganivet, en alt alemany scina designa l’os esmolat i tallant de la tíbia, en anglosaxó scinu significa també tíbia, etc.).
En català ens n’han arribat paraules com esquinçar, esquinç, esquena, tíbia, esquizofrènia, esquí (“tronc tallat”, en noruec), esquilar, esquitxar, escatxigar, escindir, escisió, abcisa, prescindir, rescindir…, totes elles amb la noció semàntica de separar o tallar, més o menys perceptible. Amb un sentit més abstracte hem obtingut paraules com saber, derivada de la forma llatina scio, provinent de l’activitat intel·lectual de separar el que és veritat del que és fals. Connectades amb aquest concepte, tenim paraules com ciència, consciència, neci (precedida aquesta del prefix negatiu).
Aquesta noció de separar o tallar ens hauria donat també paraules com escorça, escorxar, escut (tauló o bocí d’escorça tallada, destinats a cobrir-se i protegir-se de l’enemic), escudar, escuder, escudeller, escudellar i escudella. Una escudella, en èpoques remotes, hauria estat el tall d’un tronc rodó, de poca alçada, com un piló de tallar carn, però sense l’alçada que aquests solen tenir. Aquesta escudella de fusta s’usava per a trencar nous, ametlles, avellanes o tallar carn i altres activitats per l’estil. Amb el temps s’hi acabava formant una concavitat que la convertia en un recipient, en una escudella de fusta apta per a depositar-hi brous i sopes. En alguns contes i llegendes infantils encara hi apareixen escudelles de fusta. En fer aquests recipients amb fang va canviar la matèria de què estaven fets, però en van heretar el nom, un nom que després, molt després, per proximitat conceptual, va passar a designar en certs zones (a Nargó i altres indrets sempre se n’havia dit vianda) la sopa que tan sovint s’hi escudellava: l’escudella.