AMADEU GALLART SORT.- La ciutadania aranesa i altpirinenca es troba, ens trobem, com a ciutadans, amb uns equipaments hospitalaris infradotats, abandonats a la pròpia inèrcia, per tal que cadascun s’espavili en la mesura de les seves forces. Aquesta situació produeix, en la meva opinió, dues conseqüències. La primera, una falta endèmica d’especialistes en no haver-hi una voluntat potent de les autoritats sanitàries per promoure serveis coordinats entre els hospitals de Vielha, Tremp, la Seu i Puigcerdà. Gairebé al contrari, sembla que es vulgui que cada hospital miri de reüll els altres tres, a veure qui queda a la cua i és el més precari. La segona, una volguda concentració d’energies en els hospitals de referència perquè no parin de créixer i amb aquesta pretesa economia d’escala s’aconsegueixi el consegüent “estalvi” de diners.
Abans de seguir vull deixar clar que no abono posicions catastrofistes, he viscut prou intensament l’evolució de l’oferta sanitària a les darreres dècades per saber que s’han fet passos importants en la demarcació de l’Alt Pirineu i l’Aran. Però som a l’any 2024 i hi ha temes que afecten l’atenció a les persones que mereixen un clam reivindicatiu: la falta de serveis imprescindibles als nostres hospitals arrosseguen, malauradament, a derivacions automàtiques als hospitals de referència. El pensador de torn, a Barcelona, calcula els costos dels quatre hospitals comarcals respecte al servei deficitari i els números li marquen, o meravella!, un abaratiment del seu preu si el servei només el presta l’hospital de referència. Resultat: mentre aquests darrers s’enforteixen amb llargues cues de malalts, els hospitals comarcals llangueixen.
Moltes argumentacions poden presentar-se contra aquest tipus de política. Els “estalvis” els paguen, amb escreix, els malalts o la seva família. Hem de tenir en compte que, en molts casos, la derivació a l’hospital de referència vol dir cobrir llargues distàncies i les consegüents pernoctacions. No cal entrar en la casuística de si convé o no el desplaçament però sí en el fet que qui paga el transport és usualment el pacient i els seus familiars —a part dels tractaments oncològics i el transport amb ambulància. L’economia d’escala que fa l’hospital de referència es compensa negativament amb trasllats que es podrien evitar. Encara és molt més sagnant el tema quan són simples revisions o analítiques que, millorant les relacions entre el personal mèdic, es podrien fer a l’hospital comarcal.
Caldria, doncs, veure quins són els llindars de les intervencions sanitàries que han de complir els nostres establiments hospitalaris i que quan els trasllats fossin imprescindibles es compensessin les despeses de desplaçament, prèvia presentació del certificat de la renda. Per altra part, els costos derivats d’aquestes prestacions farien reflexionar al planificador sanitari si cal enfortir més els hospitals comarcals o els hospitals de referència. Som conscients de la complexitat de tot plegat, del fet que els pressupostos de la sanitat pública són poc sensibles a introduir-hi despeses, per molt de justícia que siguin. Però, preguntem, quin altre sistema hi ha perquè es contingui aquesta hemorràgia de pacients que podrien ser atesos a les seves comarques d’origen?
Un exemple de com es planteja el tema: les analítiques. Perquè les analítiques d’alguns hospitals comarcals no són acceptades pels hospitals de referència? És tot un reconeixement de falta de coordinació. Els hospitals comarcals no són empreses menors i compten sovint amb més de 200 treballadors. A què juguem? Per què en algunes cues que fem a Lleida, Manresa o Barcelona, et trobes veïns de la teva població només per fer revisions sense actes mèdics?
Insisteixo, la situació ho és tot menys senzilla, però cal trobar vies de solució per tal d’atendre malalts altpirinencs i aranesos sense fer un drenatge de les seves butxaques. Com és que costa tant introduir índexs de racionalitat més alts en aquests camps tan importants?