MARCEL FITÉ.- La paraula pa, com no podia ser d’una altra manera, apareix ja als primers textos de la llengua catalana; així, per exemple, a les Homilies d’Organyà hi trobem: «…lo Diable volg-lo temtar e dix: ─Si tu és fil de Déu, di a les pedres que es tornen pa, e mengan». Des d’aleshores la presència del mot que designa aquest producte de primera necessitat al nostre cabal lingüístic ha estat constant i, per tant, generador d’una multitud de dites i expressions que per si soles ens permetrien refer un hipotètic canemàs de la nostra existència com a poble. O com a mínim fer-ne diversos articles, que en aquest cas limitaré al nombre de dos.
El mot pa prové del mot llatí panis, el qual deriva d’una hipotètica forma pâ indoeuropea, que inicialment hauria significat ‘protegir’ o ‘alimentar’. Avalen aquesta conjectura paraules com pâti ‘ell protegeix’ en sànscrit; pâiti ‘ell protegeix’ en armeni; pâsk ‘ramat’ en hitita, etc.
Aquesta antiga forma verbal hauria fet un recorregut enorme amb lleus desplaçaments de significat. Així el trobem en denominacions llunyanes que expressen alguna mena de poder, basat ─teòricament─ en la idea de protecció o nodriment. Moltes d’aquestes paraules ocupen un cert espai als nostres diccionaris. Un sàtrapa, per exemple, era el governador d’una província a l’antiga Pèrsia. El mot havia arribat al persa a través de l’avèstic, on inicialment significava ‘protector d’un domini’. Avui dia se sol usar més aviat per a indicar que algú governa o mana despòticament. Una altra paraula d’aquest caire la trobaríem en la paraula baixà o paixà, d’origen turc, però arribada a través de l’àrab baixà. Indicava el càrrec d’un funcionari turc que tenia un poder sobre els altres funcionaris. En català, les paraules baixà o paixà designen un alt càrrec de l’imperi otomà i només tenen valors secundaris en la llengua més popular i casolana.
En català tenim paraules que provenen d’aquella hipotètica forma pâ amb un cert valor proper al significat de ‘protegir’ o ‘alimentar’, encara que amb una dimensió del seu poder molt més planera i propera a la vida quotidiana. Serien paraules com pastor/a (el que protegeix i alimenta el ramat), pastoret/a, pasturar, pastura, pastoral… Si parlem de la noció de ‘protecció’ i ‘d’alimentació’ compartides, tenim la deliciosa família de les paraules company/a, companyia, acompanyament, acompanyar, etc., que provenen de la noció de menjar d’un mateix pa, de compartir el pa. Potser no tan vives avui, encara existeixen les formes companyó i companyona, de la segona de les quals no va dubtar el poeta Carner a servir-se al poema que va dedicar al president Companys: «Sonaren pany i forrellat; / de sos amics era en casa: / del perseguit i del postrat. / Tenia allí per companyona / la catalana llibertat! (…) Heus aquí la Mort, President! / (…) / Ell cridà: ─Visca Catalunya! / Tot, gent i pati es va desfer; / i, a un batre d’ulls, abans de caure / la Gran Invocada veié». Josep Carner, 1956 (A Lluís Companys).
A més del que hem vist fins ara, el nombre de paraules derivades de pa és d’una gran riquesa i varietat. Són encara ben vives i habituals paraules com panadó, panada, empanada, panarro, panarra, panellet, panelló, paner, panera, paneret, paneró, panerada, panís, panistra, panistre, panificar, pastar, pastera, pasta, pastilla. (He dit pastilla, sí: malgrat que quan érem xics jugàvem a fer pastetes, entre altres les del «pa foradat», avui desterrat al país de l’oblit).
Hi ha encara un seguit de derivats que en lloc de p- inicial duen una f- per influència de l’especial evolució de les llengües germàniques respecte a la p- inicial indoeuropea. Són paraules com farratge, folre, o folrar, en què no costa gaire de trobar la noció semàntica primigènia de ‘protegir’ o ‘alimentar’.
I finalment una paraula d’ús possiblement molt local, molt nargonina, que probablement també està destinada a fer cap als llimbs de l’oblit. Em refereixo al mot panissons, que designava les estrenes que els padrins donaven als nets el dia de Cap d’Any. Jo mateix n’havia anat a cercar de canalla. Es feia servir també en algun altre poble del Pirineu? Hi ha més gent que la recordi? I si no, com en dèieu en altres indrets?